El dia que vam deixar de creure en la premsa

     Si alguna paraula va estar en boca de tots l'infaust disset d'agost passat, aquesta va ser confusió. La manca d'informació, per una banda, i la difusió de rumors ("la meva cunyada ha sentit trets a la Diagonal...") i notícies directament falses ("passeu això que és una gravació dels mossos"...), ens va destarotar a tots. Un va arribar a la conclusió que la millor manera d'informar-se era connectar-se a la pàgina dels Mossos d'Esquadra i rebotar les seves entrades.

    Quin interès pot tenir algú a crear aquest caos i aquesta alarma amb els cadàvers encara en calent? Afany de protagonisme?  Ganes de tocar la pera? Mala llet? Aquesta mena de missatges només beneficien els terroristes, que podien escapolir-se amb més facilitat, a més que, ja se sap, un dels objectius de l'acció terrorista és precisament aquest, crear terror. Però m'oloro que l'origen d'aquests missatges confonedors no està, precisament, en obscurs interessos de la Jihad, sinó en la gilipollada que impera a la societat actual; la mateixa gilipollada que porta a grabar en directe l'atemptat i difondre la imatge dels cadàvers tot just espatxurrats: jo estava allí, sóc la reencarnació d'Arturo Pérez-Reverte...
    Prou feina tenien els Mossos a encalçar els terroristes, però crec que promoure la difusió d'aquesta mena de missatges hauria d'estar penat. Avui en dia, no és difícil de rastrejar una cadena fins a trobar-ne el responsable.

     Però no és d'aquesta mena de desgraciats dels què volia parlar avui, sinó d'uns altres...

    Des que existeixen les xarxes socials, els partits polítics dirimeixen les seves batalletes en una espècie de guerra de guerrilles que deleguen en diaris web d'escassa fiabilitat (cas del directe.cat, Libertad digital, etc.) o en opinadors tipus la meva Nèmesi (Mark Serra), dedicats més a opinar que a informar. S'estableix una frontera virtual entre "mitjans seriosos" i aquestes adreces web. Si algú volia informar-se anava a certs diaris, diguem-ne, "de tota la vida", sortejant articles d'opinió i titulars tendenciosos; el cos de text solia contenir informació rigorosa...

     Però, és clar, aquests diaris, a més de la edició impresa, també tenen versió web, amb el què han esdevingut mitjans en directe. I aquesta web s'ha d'omplenar d'informació immediata. I aquesta informació s'ha d'anar renovant... I si cal, ens passarem pel folre l'ètica periodística. Contrastar fons? Calla, home! Això ho feien a l'any de la Mari Castanya! Tira, tira...

    I això és el què va passar el disset d'agost. El públic volia que li expliquessin coses. Tant fa que fossin contes de la vora del foc. Cal a dir que alguns diaris van quedar més retratats que d'altres. El cas del suposat nen australià és un exemple del què en diríem estar a les antípodes (i mai millor dit) de la informació veraç...

      I després hi ha els que van voler portar l'aigua al seu riu, poc després de l'atemptat. Recordo haver comentat, irónicament, al Facebook que ja trigava a aparèixer la parauleta de moda: "turismofobia". Què coi! El dia següent ja apareixia un totum revolutum a El País (¡quién te ha visto y quién te ve!) relacionant l'atemptat amb el procés independentista i amb la ditxosa "turismofobia"... A El Mundo es van quedar curts, només relacionaven jihadisme i indepentisme. Bé, almenys aquest cop no va aparèixer Venezuela ...
    I si la veritat la notícia, doncs, ja se sap... El president Puigdemont va contestar a la pregunta tendenciosa i malintencionada de si l'atemptat afectaria el procés que una cosa no tenia a veure res absolutament amb l'altra i que les investigacions dels Mossos continuaven. S'agafa el substantiu procés, se li afegeix el verb continuar i... voilà! Ja tenim l'acudit de més mal gust dels darrers temps.

     De l'altra banda del riu, aquest trasllat d'aigües tampoc s'ha fet esperar. De seguida han aparegut tuits, mems, missatges de WhatsApp, etc. vinculant la migradesa de mitjans amb què disposa el Govern autonòmic i el menysteniment dels Mossos per part del Ministeri d'Interior amb l'atemptat. Val a dir, però, que aquestes opinions, almenys, es basaven en informacions fàcilment contrastables.
      Van ser decretats tres dies de dol per les víctimes. Seria massa demanar que aquests tres dies impliquessin que els polítics i els seus pamfletistes oficiosos i oficials es prenguessin un retir i tots tinguéssim un moment de silenci per a la reflexió?
     En la propera entrada parlaré de l'onada de racisme dissimulat (l'evident ja es retrata per sí sol...) què ha desencadenat l'atemptat.

El per què de l'adreça i altres coses

    Quan vaig obrir aquest blog, farà cosa d'un any, una de les coses que em va demanar Sant Google va ser un nom per a l'adreça web. Com que no estava inspirat vaig pensar en un altre blogger al què detestava i vaig posar el seu nom a l'inrevés. Vaig pensar: Mira! Seràs l'antítesi! I vaig penjar el meu primer (i fins al moment, darrer) article. La meva sorpresa va venir quan vaig veure que la gent no volia punxar l'enllaç perquè pensaven què l'article l'havia escrit l'inefable M.S.P.! I després em vaig adonar que el megafatxa sosdit tenia com a cognoms un palíndrom!!! Seraparres es llegeix gairebé igual que Serra Parés!!! Aaaaah!!! Ves que no sigui un membre dels Illuminati!!!

    Conyes apart, la veritat és que vaig escriure només un article i de seguida em vaig oblidar del blog, perquè estava abduït per la composició de la primera òpera, la que ha de ser "l'òpera del procés" (😂😂😂)... Ara, després de l'atemptat del dijous, a un mes i escaig del cèlebre referèndum... malgrat que tinc altres fronts oberts, sento que tinc tantes coses de què parlar, encara que no sigui estrictament de política, que he decidit recuperar el blog.

     Així doncs, La Bèstia ha renascut...