Cada cop que es produeix una debacle electoral (la majoria absoluta del PP, la victòria de C's a les autonòmiques, la recent pujada de VOX a les darreres generals) m'agrada agafar les xifres i posar matemàticament els punts a les is a les interpretacions en gran part fal·laces que en fan els polítics i els seus mitjans de comunicació afins. És disculpable; al cap i a la fi, a tothom li agrada d'escombrar cap a casa. També ho faig per a veure què passaria en un hipotètic sistema electoral proporcional. Hipotètic i utòpic. Espanya (i Catalunya, que ja va intentat reformar el seu sistema electoral quan el tripartit) mai farà servir aquest sistema: se'ls hi plenarien els parlaments de comunistes!
Enguany, hi ha un element afegit que em preocupa. Des
dels mitjans de comunicació, el què abans anomenàvem "la
caverna" (d'ençà del procés tots s'han tornat, en
major o menor mesura, cavernícoles...), s'està llençant el
missatge que hace falta reformar el sistema electoral para que los independentistas y regionalistas no puedan condicionar a los futuros gobiernos. Tela! Més avall us demostraré el per què.
Però anem per parts...
L'ascens de la ultradreta
Males notícies. Puja. No és cap efecte virtual creat per l'actual sistema electoral. VOX
ha crescut
d’una manera uniforme en totes les províncies. Tant per vots
(3.640.063)
com
per diputats (52)
és el tercer partit de l’Estat. La bona notícia, si és que es
pot dir així, és que, en un sistema electoral proporcional
imaginari, tindria gairebé
el
mateix nombre de diputats (53).
Un
altre objecte de discussió és per què ha pujat. Uns diuen que per
culpa dels independentistes. Altres parlen del cèlebre blanqueo.
Anem a veure què diuen les xifres.
Respecte
al tema de Catalunya, val a dir que VOX ha obtingut 243.026 vots i
dos escons, tots dos a Barcelona. Aquesta darrera dada és important.
Amb el sistema electoral actual, més o menys tots els partits que es
presenten en les províncies més poblades obtenen representació
parlamentària. La
CUP també va obtenir dos escons, amb mil vots menys a Barcelona però
mil més en el conjunt del Principat. Si
la crescuda de la ultradreta es degués (exclusivament) als actes,
més o menys reprovables, dels independentistes, és
lícit pensar que els afectats votarien en massa a la ultradreta.
Però és que ni tan sols els altres partits del trifachito
s’han endut la majoria dels vots. C’s, amb 216.373
vots i PP 286.302 han obtingut també dos escons. Qui s’ha endut el
vot unionista
(dinàstic diria jo) és el PSC, amb 13 escons i 790.582 vots. I el
votant socialista,
sobre
el paper,
que
jo sàpiga,és
un votant moderat (no així els seus dirigents...).
Les
províncies on menys percentatge de població ha votat VOX, per
sota del 10%,
han estat, per ordre: Gipuzkoa, Bizkaia, Araba, Lleida, Girona,
Navarra, Barcelona, Pontevedra, Ourense, Lugo,
A Coruña, Tenerife, La Rioja, Las Palmas, Soria, Teruel i Balears.
O
sigui: Euskalherria, Catalunya, Galícia, Canàries, La Rioja i
Balears. La perifèria,
que dirien alguns. Els que més hi perdrien si manessin Abascal i la
seva tropa.
Ja
he dit que el vot a VOX ha estat bastant uniforme a tot l’Estat. De
totes maneres, on s’ha votat més a aquest partit?
En xifres absolutes, Madrid, evidentment, s’endú la palma, amb 647.924 votants i 7 diputats. El percentatge de madrilenys que han triat VOX, però, un 13,57% és bastant proper a la mitjana estatal, 15,13%.
En xifres absolutes, Madrid, evidentment, s’endú la palma, amb 647.924 votants i 7 diputats. El percentatge de madrilenys que han triat VOX, però, un 13,57% és bastant proper a la mitjana estatal, 15,13%.
On
hi ha hagut un percentatge més gran de votants d’Abascal? A Ceuta:
19,61%. En aquest enclavament
africà, a
més, guanya el diputat que hi ha en joc. Seria molt fàcil atribuir
aquesta victòria, donada la situació fronterera de Ceuta, al
fenomen de la immigració il·legal, un dels cavalls de batalla de la
ultradreta. No. Per quatre
motius:
- Ceuta no té un univers significatiu: només aporta 54.300 votants.
- La victòria ha estat molt ajustada: el PSOE ha tret 10.407 vots, frec a frec amb el guanyador (11.738 vots). Es clar que amb només 54.300 votants, 1.331 poden ser decisius.
- Ceuta és la circumscripció que presenta l’abstenció més alta de totes: 43,84%! Es a dir: gairebé la meitat de cridats a votar no ho han fet. I un de cada cinc ha decidit qui era el diputat.
- Si la immigració il·legal fos allò que ha mogut els habitants de Ceuta a votar VOX, hom podria esperar que a Melilla passés el mateix, no? A Melilla, el percentatge de votants d’ultradreta és del 10,44%, bastant per sota de la mitjana estatal. El diputat se l'endú el PP, amb 9.104 vots. Això sí, l’abstenció en aquesta circumscripció és la tercera de l’estat, 42,88%.
De
totes maneres, el buc insígnia d’aquesta gent a la que tant li
agrada disfressar-se de conquistador
és Múrcia. 199.400 murcians han aportat 3 diputats d’ultradreta
al Congrés. Un triomf sonat per a l’Escuadra
Invencible
d’Abascal. Un
19,39% del vot. Segueix Almeria, amb un 17,45% del cens. No és
casualitat. Ambdues províncies tenen el major nombre de mà d’obra
estrangera malvivint de l’agricultura.
No
és, però, un factor que explica per sí sol l’ascens de la
ultradreta a Espanya. Recordo
que el vot ha estat molt uniforme a tot l’Estat (a excepció de la
perifèria).
Un 19,39% no és una desviació molt significativa respecte al 15,31%
de mitjana.
Potser
hem de mirar a una altra banda...
Una
altra cosa que ha estat bastant uniforme a tot l’estat ha estat
l'ABSTENCIÓ, un 29,99% del cens no ha anat a votar. La xifra més
baixa d’abstenció la presenta Valladolid, amb un 25,26% del cens,
per tant, una desviació mínima. Les més altes (amb
més d’un 40%) són, en
ordre: Ceuta, Las Palmas, Melilla, Tenerife
i Balears. Segurament, les províncies amb més estrangers
naturalitzats espanyols però no residents (per motius fiscals, per
exemple) i en conseqüència poc implicats políticament.
En
tot cas, quedem-nos amb aquesta dada: gairebé un de cada tres
votants no ha passat pel seu col·legi electoral. Ha
estat la xifra més alta d’abstenció de la història en unes
generals. La mitjana, però, no és molt alentidora: un 27,25%. És a
dir, més d’una quarta part (habitualment gairebé una tercera
part) de persones cridades a votar prescindeix d’anar al col·legi
electoral. Per sistema. Alguna cosa deuen estar fent malament els
polítics...
 |
| Evolució de l'abstenció a les eleccions generals |
Una
altra de les claus ens la dóna l’enderroc controlat de Ciutadans.
Aquest
partit ja estava amortitzat en termes electorals. En el seu moment,
quan el sistema actual corria perill per culpa del 15M, va complir
les expectatives de la patronal, de ser un PP amb la cara neta, el
cèlebre Podemos
de derechas. Però
ara teníem tres partits competint, sense cap mena de matisos
(malgrat la bandereta gay a Colón), per un mateix espai electoral.
Per si fos poc, algun brillant
estratega del
PSOE
(Calviño
sembla que es diu) se li va acudir de dretanitzar el missatge del
partit, a veure que podien pescar del previsible mal resultat de C’s:
ara no dormo davant
de la possibilitat
de
tenir ministres de Podemos al Govern, ara diem que la situació a
Catalunya és pitjor que la del País Basc al seu moment (tot un
insult als morts propis i d’altres partits)... El resultat, el
previsible:electorat d’esquerres que es queda a casa i VOX
recollint el vot de Ciutadans. Normal. Si li fas el míting gratis a
la ultradreta, puja la ultradreta.
I
tot això, amanit amb l’èmfasi dels mitjans de comunicació sobre
certs temes que, malgrat la seva gravetat, no han estat tractats amb
la seriositat que mereixien: la pujada del crim a Barcelona aquest
estiu i
les
mobilitzacions independentistes a
la tardor. ¿Calia estar tot el sant dia (tret de la preceptiva mitja
hora dels esports, és clar) amb «reportatges» amb banda sonora,
càmera subjectiva, plans curts... més propis del film REC que no d’un
informatiu? Per no esmentar algunes imprecisions
informatives, com la de la de la manifestación
de partidarios de la Unidad de España (que
és
com anomenaven els ultradretans de la plaça Artós) o
el
pobre home que van matar per dur uns elàstics amb la bandera
d’Espanya (Segur que aquest era el motiu? No tenia res a veure el
fet que abans agredís verbalment un immigrant? Qui va amb elàstics
per fora d'una samarreta? No és una mica sospitós que pertanyés a un
grup de motards
anomenat Templarios?
Que un dels patrocinadors d’aquest grup sigui una ganiveteria? Que
un dels llocs de peregrinació
d’aquests «templers» sigui precisament Toledo? Les apel·lacions a l'honor que fan en el seu web? ¿Segur que fa
vint anys els noticiaris no haguessin informat
de la infortunada mort d’un iaio d’estètica
skin
en una baralla amb un jove
d’estètica okupa?).
I com aquesta, una llarga llista... Qui no s’indigna i acaba votant
a VOX?
En
aquest darrer capítol, evidentment, les xarxes socials també han
jugat el seu paper. A qui no li ha arribat a whatsapp el típic mem
amb la llista
d’immigrants que perceben ajudes, per exemple?
En
aquest darrer capítol, evidentment, les xarxes socials també han
jugat el seu paper. A qui no li ha arribat a whatsapp el típic mem
amb la llista
dels
que perceben ajudes, per exemple? Llista
de la qual només surt la lletra A, inici habitual dels cognoms
d’origen àrab, o la B de Ben...
Hi
ha un altre factor. Ens l’explica el Gran Wyoming en aquesta
entrevista:
Efectivament.
Una miqueta de memòria històrica no ens vindria malament! VOX és,
de fet, una escissió del PP. La ultradreta sempre ha estat a les
Corts, àdhuc al Govern. Ningú s’estranyava que no hi hagués cap
Le Pen al parlament espanyol? Potser,
en comptes de blanqueo,
el
que hi ha hagut tots aquests anys ha estat un griseo
de la ultradreta, camuflada entre els nostres polítics i els seus
valors. I no només els del PP. Qui no recorda l’homenatge als
combatents de la División Azul?
Potser
la ultradreta portava instal·lada a la política espanyola des de la
mort del dictador; les darreres eleccions no han fet més que posar
la
democracia que nos dimos todos
davant del mirall.
En
resum, el resultat de VOX té, com tot, una explicació
multifactorial. El que s’ha de veure ara no és com han arribat on
són sinó com desempallegar-nos-en. Les conseqüències de laissez
faire
poden ser funestes. Per a il·lustrar-ho, millor que es ho expliqui
aquest youtuber.
Urgeixen canvis al sistema electoral?
La nit de la
seva victòria electoral, Inés Arrimadas es lamentava que el sistema
electoral havia afavorit els partits independentistes. Sovint des de
l’esquerra se sent dir que l’actual sistema està plantejat per a
afavorir la dreta. Els defensors del sistema al·leguen que està
pensat per a que els territoris més rurals puguin fer sentir la seva
veu als parlaments. Tres exemples de les fal·làcies dels polítics.
A la Sexta
Noche, el dissabte 30 de novembre hi havia una discussió entre Inda
i algú de la bancada de l’esquerra. L’un deia que el partit més
afavorit per l’actual sistema electoral era el PSOE. Inda replicava
que era Teruel Existe, que havia aconseguit un diputat amb només
dinou mil vots i que el més perjudicat era Ciudadanos. Tots dos
tenien raó. Cadascú feia anar les xifres com volia. Inda, per no
perdre el costum, ocultava una dada: a Teruel s’escullen tres
diputats, no un, i el PSOE i el PP també havien obtingut sengles
actes, amb un cost de 18.777 i 17.473vots, respectivament.
El sistema
electoral prima els partits més votats, no els de dretes ni els
independentistes. Un diputat al Congrés costa, de mitjana, 68.738,55
vots. Els del PSOE, partit guanyador, han costat 56.297,63 vots,
dotze mil per sota de la mitjana; en un sistema proporcional, el PSOE
tindria 22 diputats menys. El PP, el segon partit, presenta xifres
similars: els seus diputats costen 56.837,83 vots, en guanya setze
respecte a un hipotètic sistema proporcional. VOX, com ja hem dit
presenta una implantació bastant uniforme al territori: 70.001,21
vots per diputat.
 |
| Repartiment actual dels diputats al Congrés |
Amb
Podemos, el quart partit
en vots, comença la
desgràcia. Almenys a nivell estatal. De Catalunya en parlarem
després. Cada podemita
costa 88.473 vots. En un sistema proporcional, Podemos hauria de
tenir 45 diputats, deu més dels que té.
Aquella
nit
de
2017, mentre
es queixava del sistema electoral, Arrimadas li arrabassava un
diputat a l’última mona del Parlament, el PP. A les autonòmiques,
C’s, partit guanyador, va obtenir cinc diputats més dels que li
tocarien en un sistema proporcional. La venjança és un plat que és
menja fred... Cada
diputat de Ciudadanos (en té 10, tres menys que ERC) li ha costat
163.754 vots, molt més del doble de la mitjana estatal.
El
partit d’Errejón es presentava en coalició amb Compromís. Junts
han tret tres diputats al cost de 193.011, 67 vots cadascun.
Com
s’ha vist, com menys diputats tregui el partit, més li costen en
termes de vots. No té res a veure amb esquerra o dreta,
nacionalistes espanyols o independentistes, partidaris de la ceba a
la truita de patata o els que la prefereixen sense. Existeix
l’infinit? Sí. El té el PACMA. Amb 225.559 vots, no té cap
diputat. En un sistema electoral proporcional en tindria tres.(Si
heu anat fent la suma veureu que dóna tres diputats menys que els
que té el Congrés actualment. Corresponen als vots dels partits
menors, la Falage, Escons en Blanc, etc. Cap d’aquests arriba a la
mitja per a obtenir un diputat. No estaria malament que ens
estalviéssim aquests tres sous...)
 |
| Repartiment de diputats en un hipotètic sistema proporcional pur |
Què passa amb els partits regionalistes, nacionalistes i independentistes?
Ja
hem vist que la mitjana de l’Estat per a obtenir un diputat se
situa en 68.738,55
vots. Convé
tenir aquesta xifra molt present.Sovint
es llença el missatge de que els partits nacionalistes són uns
privilegiats perquè la xifra de diputats que tenen al Congrés està
inflada respecte als vots que obtenen.
Comencem
per Catalunya. A Barcelona, treure un acta de diputat costa 90.379,38
vots, un 31,48% per damunt de la mitjana estatal. A Tarragona (al sud
de la cèlebre Tabàrnia i on, per cert, C’s ha obtingut uns
resultats pèssims), costa una miqueta (7,69%) per sota de la
mitjana: 63.452 vots. Segueix Girona: 58.561,83 vots, un 14,8% per
sota. I la darrera és Lleida, 51.042,75 vots, 25,74% per sota de la
mitjana a Espanya. Semblaria que a Tarragona, Girona i Lleida
acompleix
aquest tòpic de
la sobrerepresentació (que no afavoreix només als nacionalistes,
recordem el cas de Teruel, sinó a tots el partits que obtenen
representació....). Doncs bé, si agafem les xifres de Catalunya
sencera, veiem que la mitjana autonòmica continua estant per sobre
de l’estatal, un 16, 03%. A ERC, cada diputat (dada important,
recordem que també l’han votat al País Valencià i a les Balears)
li ha costat 68.637, 15 vots, 66.918 si només agafem Catalunya: un
0,15% o un 2,65% per sota de la mitjana. A
JxC, 65.921,88 vots, un 4,1% per sota. I amb la CUP, que només ha
obtingut representació a Barcelona, s’acompleix la norma que com
menys diputats treus, més costen: 122.377 vots, un 78,03% de la
mitjana, gairebé el doble.
Ja
s’ha vist, doncs, que Catalunya es comporta electoralment com la
mitjana de l’estat. Què
passa amb els partits
estatals?
El PSC, el segon en vots, està només per un 4,16% per sota de la
mitjana. Als Comuns, ja els costa una miqueta més obtenir diputat,
un 29,05% més, concretament. I el PP, VOX i C’S com que són
partits petits al Principat, necessiten per a obtenir els seus dos
diputats un 108,25%, un 76,98% i un 57,39% més que la mitjana dels
que es necessiten per a tenir representació a l’estat. I és que,
amb
el sistema actual, recordem, no tens menys diputats perquè siguis
unionista o independendetista, d’esquerres o de dretes, etc. sinó
perquè ets el menys votat en determinades províncies.
Què
passa amb el País Basc? La
província més sobrerepresentada és Araba i no per poc, un 29,46%
per sota de la mitjana. Després
vindria Gipuzkoa, per poquet, 8,64%. I Bizkaia, amb un 13, 35% per
sobre, està infrarepresentada. Si fem la mitjana de les tres, ens
surt que Euskadi està bastant pròxima a la mitjana estatal, amb una
sobrerepresentació desdenyable, de només un 5,49%. El PNB i
Bildu obtenen 7 i 4 diputats respectivament, amb un preu per sota de
la mitjana, un
21,56% els nacionalistes i un 19,94% els Bildu, xifres bastant
properes a les del PSE (18,84%) . Més perjudicat surt Unidas
Podemos, però continua estant sobrerepresentat, un 12,06%.
Els pitjor parats serien PP i C’s,que no obtenen diputat, malgrat
que els seus vots sumin el doble dels necessaris en un hipotètic
sistema proporcional.
Navarra
seria una altra província molt lleument sobrerepresentada: un 3,64%.
Bildu obté un diputat, que
li costa un 17,97% per sota de la mitjana. Curiosament,
Podemos també obté un diputat a baix preu de vots, un 19,7% menys
dels necessaris. Al
guanyador (la coalició de PP i Na+), però, per cadascun dels dos
diputats que ha tret el sistema li ha fet un 28% de «descompte». El
més perjudicat ha estat el PSOE, ja que, amb deu mil vots menys,
només obté un diputat, amb un «sobrecost» del
21,1%. A
Navarra és on queda més clar que el sistema no afavoreix
independentistes o unionistes, esquerra o dreta sinó senzillament el
partit més votat.
En
un sistema proporcional, Bildu treuria un diputat menys i el PNB,
dos. La sobrerepresentació a Euskadi i Navarra, sobretot comparat
amb altres
demarcacions, és molt lleu. Realment, amb tres diputats de més,
podem dir que PNB i Bildu condicionan
el futuro gobierno?
Mirem
Galícia. A
Coruña i Pontevedra són províncies infrarepresentades (9,09% i
6,5% respectivament).
Lugo i Ourense estan àmpliament sobrerepresentades : 36,95% Lugo i
39,32% Ourense. El balanç general de Galícia, no obstant, és una
molt lleu sobrerepresentació: 7,95%.
El
BNG obté un diputat a A Coruña, amb un 84’03%
de la mitjana. Si sumem, però la resta de vots a la comunitat,
resulta que el partit nacionalista està severament infrarepresentat,
un 73,99%. Els partits d’àmbit estatal que tenen diputats gallecs
són PSOE (10), PP (10) i Podemos (2).
Novament s’acompleix la norma: com menys diputats treus, més et
costen i a la inversa. Podemos surt perjudicat: cada diputat li costa
un 35,48% més de la mitjana. PSOE i PP, molt beneficiats, amb un
32,04% menys del necessari el PP i un 32,63% el PSOE. Clarament, qui
surt més perjudicat d’aquest sistema és el BNG. Amb un sistema
proporcional treuria un diputat més.
Canàries?
Les
seves dues demarcacions estan sobrerepresentades: Las Palmas un
22,68% i Tenerife un 20,46%. La regió, un 21,11%.
Coalición Canaria treu 2 diputats, un a cada demarcació, amb una
sobrerepresentació
desdenyable: 9,82%.Tret
de Podemos, que està només 662 vots per sobre de la mitja, els
partits estatals
que treuen representació a Canàries estan sobrerepresentats: 28,57%
el PP, 20,61% el PSOE i VOX 14,53%.
A
Cantabria treure un diputat costa 64.724
vots,
només quatre mil per sota de la mitja. El PRC es votat per 68.850
persones,
un diputat. Nihil obstat. El PSOE també treu una acta al Congrés,
amb una infrarepresentació de 6.691
vots. El diputat de VOX està sobrevalorat, ai perdó,
sobrerepresentat: 20.139 vots. El guanyador, en vots, diputats i
sobrepresentació és el PP: 26.723 vots.
Ja
hem parlat de Teruel Existe. Hi tornarem a parlar en el següent
punt.
El sistema actual està pensat per a afavorir el territori.
Realment
hi ha algú que s’ho pensa? Es una tàctica recurrent dels partits
estatals presentar candidats forans a províncies on és fàcil de
treure diputats. I lògicament defensen interessos que res tenen a
veure amb el territori on s’han presentat. Aquestes darreres
eleccions hi ha hagut dos casos ben notoris: ms. Cayetana
Jamásteloperdonarécarmena a Barcelona i Girauta a Toledo. Al web
del Congrés hi ha la informació sobre els diputats electes:
mireu quants són de la província on han estat escollits...
Si
realment ens creiem que els diputats escollits a les seves províncies
nadiues treballen per a aquestes, cal informar que 1.996.616
vots de partits amb representació parlamentària no obtenen acta a
la província on es presenten, un 9,81%. Si això li sumem el 1,76%
de vots a partits extraparlamentaris trobem que un 10% de la població
que ha votat no troba expressió al Congrés. Si ens creiem,
insisteixo, que els parlamentaris treballen pel territori...
A
més,
què més dóna si un diputat és d’un territori o de l’altre si,
al final, seguiran la famosa disciplina
de voto i
votaran tots el mateix. I el
que se mueva no sale en la foto...
En
un context com l’actual, en que les polítiques econòmiques i
socials venen donades per factors externs aliens a qualsevol govern
(Europa, la patronal, el context internacional...), qui fa cas de les
propostes suposadament universals dels grans partits? Qui
no es preocupa per assumptes més corporativistes: els animals, el
meu territori...? En aquest sentit, no ens ha d’estranyar la
irrupció de partits com Teruel Existe o el creixement del PACMA.
Crec que la tendència és que vagi a més. La paraula partit
està cobrant el significat original, aquell que tenia a l’antiga
Roma o a la Edat Mitjana.
Fa falta reformar el sistema electoral?
Segurament.
Però no en el sentit que s’està insinuant als mitjans. Hi ha qui
proposa (com es fa en altres països) de regalar 50 diputats al
partit guanyador. Per a que pugui passar el rodet tranquil·lament
quan vulgui. Realment, volem un Congrés que mande,
ordene y disponga
o un Congrés que representi els ciutadans? S’addueix
que amb el sistema actual, proporcional
però amb circumscripcions de tamany divers, els
partits regionals
condicionen la formació d’un govern per part dels partits
estatals. Aquest argument es pot rebatre amb facilitat:
- Amb el sistema actual, tant el PP com el PSOE han obtingut sengles majories absolutes. Que facin examen de consciència, doncs, i que pensin per què ja no són capaços d’il·lusionar la perifèria. A llorar a la llorería...
- A les darreres eleccions, els dels partits regionals que accedeixen al Congrés sumen 2.405.724 vots, un 9,81% del Parlament. Realment volem que gairebé un 10% de la població no hi tingui la seva a dir sobre qui els ha de governar?
- Ja hem vist que, en quant a representació, les circumscripcions de la perifèria no són, precisament, de les més sobrerepresentades. Més endavant, donaré la llista de províncies ordenades per la seva desviació de la mitjana de vots per a obtenir un diputat.
Abans
he dit que C’s era el partit més perjudicat en aquesta relació
entre el què costa un diputat i el resultat obtingut. En un sistema
un vot/ una persona, esquerra (PSOE+Podemos+Más) i dreta
(PP+C’s+VOX) haguessin empatat a 151 diputats. Per tant, C’s no
seria decisiva. La decisió de qui mana quedaria en mans dels partits
d’àmbit regional igualment.
Si
a hores d’ara encara no us avorriu amb tanta xifra, he de dir que
aquesta exposició l’he muntada en base a un Congrés amb 350
diputats. Però potser el què s’hauria de compensar és el nombre
de diputats, restant diputats, perquè hi ha províncies on el preu
per diputat està escandalosament baix (ja hem comentat el cas de
Teruel). Heus ací les províncies en funció d’aquest preu per
diputat:
- Províncies molt sobrerepresentades (menys de la meitat de vots necessaris per diputat): Soria, Teruel, Segovia, Melilla, Avila, Palencia, Zamora i Ceuta.
- Províncies sobrerepresentades (del 50% al 75%): Cuenca, Uesca, La Rioja, Ourense, Araba, Guadalajara, Lugo, Salamanca, Burgos, Huelva, Almería i Lleida.
- Províncies lleument sobrerepresentades (del 75% al 90%): Albacete, Ciudad Real, Las Palmas, Tenerife, Cáceres, Balears, Castelló, Girona, Toledo, Badajoz i Valladolid.
- Províncies amb més o menys la representació que toca (90% al 110%): Gipuzkoa, Tarragona, León, Cantabria, Navarra, Cádiz, Málaga, Granada, Alacant, Múrcia, Jaén, Zaragoza, Córdoba, Pontevedra i A Coruña.
- Províncies infrarepresentades (més del 110%): Bizkaia, Asturias, Sevilla, Barcelona, València i Madrid.
Com
a conclusió, podríem dir que aquest sistema presenta llacunes
serioses en quant a la representació. I es vol avançar cap a un
sistema que encara representi menys gent. Sobretot si tenim en compte
aquest 30% d’abstenció estructural; la vegada que més percentatge
de l’electorat va votar va ser al 1982 i tot i així l’abstenció
no va baixar del 20%. Una democràcia sana no es pot permetre que una
de cada cinc persones, per sistema, no passi per les urnes. Ara bé,
si volem un sistema que ens representi realment a tots, hem de pensar
que només les societats madures viuen en democràcia i posar-hi tots
(polítics, votants, mitjans...) més seny del que hem demostrat fins
ara.
I
amb aquest tema per a animar les sobretaules de Nadal, us deixo i us
desitjo
BONES FESTES!
