Que la Infanta Elena no sea reina, no es una muestra de machismo. Aceptemos la arbitrariedad que supone la monarquía, aceptemos la prevalencia de la primogénita (una arbitrariedad más). Imaginémonos que la Monarquía sea una institución super guays, exenta de heteropatriarcado, moderna (?), etc., etc., etc. Entonces tendría que prevalecer el ADN mitocondrial a la hora de gobernar, ¿no? Y Elena no es hija de una hija de una hija... de una reina primordial. Por tanto, no tiene derecho a reinar.
Digo esto para resaltar las contradicciones del concepto de "monarquía moderna". O se acepta la idea de monarquía con todas sus premisas injustas (ser rey porque eres hijo del a anterior, poder no limitado en el tiempo, prevalencia del barón sobre la mujer, del primogénito sobre el resto de la progenie, obligación de casarse con alguien de sangre real... obligación de aguantar a Peñafiel en tu séquito, ja, ja, ja...) o, evidentemente, se busca un sistema de Jefatura del Estado realmente a la altura de los tiempos. Personalmente, creo que Estoril es una ciudad hermosa...
Otrosí. Seguramente, querido compañero, has leído "Juan Carlos, un rey golpe a golpe", de Patricia Sverlo. O simplemente conoces la historia de los Borbones españoles, sobradamente pública. Verás que el hecho que Juan Carlos fuese rey es producto de una serie de, digamos, "coincidencias" que arrancan ya en el tiempo de Felipe V: Carlos III no era el primogénito, Isabel II era mujer, Alfonso XII era un bastardo, Juan de Borbón era el tercer hijo (el primogénito, mira por dónde, quedó descartado por matrimonio morganático; el segundón, por sordo, cualidad que parece afectar a nuestro actual rey cuando quién habla no es del PP...)...
Por tanto, se mire cómo se mire, Elena no debería ser reina. Como tampoco Felipito Tacatún, claro.
Continuo amb la meva línia de
connexions forçades entre la política i Star Wars...
En una de les escenes de
la darrera entrega de Star Wars, la General Leia Organa (és a dir,
la Princesa Leia de tota la vida) li clava una bufa a en Poe Dameron
i acte seguit el degrada. Ha desobeït una ordre i per culpa seva
mitja flota rebel s'ha anat a prendre... vent. El paio s'excusa dient
que han abatut un cuirassat i que en aquell atac hi ha hagut molts
herois. Leia li contesta que no són herois, que són morts i que en
aquesta acció no hi ha vist cap autèntic líder.
L'altre dia, el carrer
Almirall Cervera va canviar de nom. A partir d'ara passarà a
anomenar-se Pepe Rubianes. Els descendents de Cervera (sembla ser que
n'hi ha prop de 700, riu-te'n de Gengis Khan!) van presentar una
queixa a l'alcaldessa (tot i que sembla que la iniciativa no venia de
l'Ajuntament, que senzillament es va limitar a donar el vist-i-plau,
sinó d'aquest curiós grupet autoanomenat Las Viudas de Rubianes) i,
per a reblar el clau dels despropòsits, la inefable Ada Colau es va
limitar a contestar: “Cervera era un fatxa”, tot mostrant el seu
desconeixement del nomenclàtor de la ciutat.
El nom Carrer Almirall
Cervera (o Almirante Cervera, si hem de ser rigorosos) no es deu
directament a Don Pascual Cervera y Topete sinó a un vaixell del'Armada durant la Guerra Civil Espanyola
(que, òbviament, s'anomenava així en honor a l'Almirall en
qüestió); aquesta informació li dec al meu profe de Socials de
Primària. El nom va ser canviat l'any 1942; abans s'anomenava
Alfredo Calderón i abans, Sant Joan. Trec aquesta informació de la
pàgina bcn.cat, on, no obstant, diu que el carrer du el nom de
l'almirall.
Sigui quin sigui l'origen
del nom, El País dedica tot un article a carregar contra Colau, però
no per si el carrer portava el nom d'un vaixell o el d'una persona,
sinó perquè quan va morir Cervera el feixisme italià encara estava
per aparèixer; per tant, estrictament, no era el què s'entén,
oficialment, com un fatxa. Ja vam reflexionar, al seu moment, sobre
què volia dir ser un fatxa.
Si comencem a considerar fatxes determinats comportaments
autoritaris, sanguinaris o racistes, fatxes avant-la-lettre,
hauríem de treure també espais ciutadans a pares de la
pàtria catalana com Guifré el
Pilós, Jaume I... o a filòsofs com Aristòtil (un masclista de
merda i un racista de collons...com tots els grecs de la seva
època).
Un
altre motiu per a atacar Colau ve del fet que Cervera és considerat
un heroi per la seva darrera acció a la Guerra de Cuba, on, per cert, no hi va perdre
la vida, no com la majoria de mariners que manava. Fins i tot, diuen, els mateixos cubans consideren un heroi
Cervera, en la línia d'aquella escena de Los últimos de
Filipinas, on l'exèrcit que ha
estat assetjant el Fuerte Baler fa el passadís dels campions als
pobres soldadets que s'havien passat un any allà sense saber que la
guerra havia acabat. Tot això, insisteixo, segons El País.
Sembla
ser que el corrent històric actual (que no crec que trobem a les
pàgines de segons quin diari...) porta a desmitificar aquests
pretesos herois i a considerar-los uns ineptes des del punt de vista
militar: la funció d'un líder, des del punt de vista militar, és
salvar el màxim de vides, no sacrificar-les. Allò que dèiem a la
mili sobre la última gota de vuestra sangre
és una autèntica gilipollada. I més quan el sacrifici de vides
humanes resulta inútil, no condueix a cap resultat positiu. Recordo
una sèrie de documentals del Canal Història dedicat a retirades ben
planificades, per exemple, la dels alemanys a Rússia, accions que
són la certificació d'una derrota. Però salven vides: els caps
militars que les van dur a terme, mereixen una bona distinció.
Cuba
es va perdre per la potència industrial posada al servei de la
cobdícia d'Estats Units, sí, però també per la ineptitud d'uns
militars que van voler estar per sobre dels polítics (ValerianoWeyler, sense anar més lluny...) i que va provocar la mort inútil
dels quintos pobres
que no havien pogut eludir el seu deure militar.
Suposo
que ara comenceu a entendre per on van els trets respecte a la bufa
de Leia a Poe Dameron.
No.
Cervera, estrictament, potser no era un fatxa. La millor definició
que se'n podria fer és la que va donar un hacker català que va
sabotejar durant uns quants dies l'entrada de la Wikipedia espanyola: Pascual Cervera y Topete,
malparit.
No us ha passat mai que en el mateix moment que esteu dient una cosa, analitzeu el què esteu dient i penseu: "Bufa!". Doncs ahir em vaig sorprendre a mi mateix dient: "Doni'm una entrada per a la mort de Stalin". Bufa! "Doni'm una entrada per a la mort de Stalin." Així com sona. Què fort! Tant de bo podés tenir l'entrada reservada ja per a la mort de segons quin dirigent actual! (No diré noms, per no incórrer en el cèlebre delito de odio...)
No sé si em va agradar o no la pel·lícula. De ritme era una mica pesadeta. I pel que fa als acudits i gags, com que no sé quins atribuir a l'exageració d'una situació real, pròpia de la comèdia, o a la mateixa situació real, que ja era exagerada en sí mateixa, doncs no sabria valorar l'humor del film. Em passa el mateix amb el Polònia. Darrerament, l'humor polític ha perdut tot el seu valor: l'original és tan còmic i grotesc que supera amb escreix qualsevol imitació, talment com el Cordobés de l'Arús...
Contràriament al què pensa gent com en Marhuenda, estem d'acord en què la ideologia comunista no era per se, condemnable, tal com ho és el feixisme, que predica, entre altres coses la superioritat de determinades suposades races i legitima així el genocidi. Però tampoc obviarem el fet que el comunisme ha causat milions de víctimes innocents als països on s'ha dut a terme. Encara que, en el cas de Stalin, potser caldria atribuir-ne un bon grapat al nacionalisme estatalista.
D'on prové, doncs, la maldat del comunisme?
La pel·lícula ho deixa clar. És la correcció política portada a l'extrem i utilitzada com a mitjà de perpetuació d'un grupet (Stalin, Beria...) criminal. Això ho veiem a les reunions del Comitè Central: cada cop que Kruishev fa una proposta que limita el poder de Beria, aquest deixa anar algun adjectiu que acaba amb "-ista" i tots acaben votant en contra de la resolució (amb aquelles unanimitats tan còmiques...).
George Orwell ho havia deixat molt clar a 1984. La perversió del llenguatge: paraules boniques per a amagar realitats crues. Ministeri de l'Amor en comptes de Ministeri Interior (o Ministeri encarregat de la Repressió a l'Interior del país). Aquesta setmana mateix, un portaveu de VOX deixava anar que Franco afusellava els dissidents amb amor i, per tant, no hi havia delicte d'odi. L'odi és una paraula lletja, per tant, la reservarem als nostres adversaris polítics, el què fan ells sí és odi, això nostre és amor. La Inquisició també emprava aquest mateix raonament quan torturava: en el fons, xaval, t'estem fent un favor, un acte d'amor, fent-te veure la realitat tal com és...
No sé si fan falta gaire explicacions més per a que el lector vegi per on vaig. Aquesta mateixa perversió del llenguatge, aquesta correcció política portada a l'extrem, és la que ara s'està utilitzant per a justificar situacions de repressió.
Aquesta setmana mateix s'ha acusat els membres dels Comitès de Defensa de la República de terrorisme. Potser algú ha llegit la paraula Defensa i l'ha interpretada en el mateix sentit que s'utilitza quan parlem de Ministeri de Defensa en comptes del tradicional Ministeri de la Guerra...
Corren mals temps per als nostres plans de dominació universal. Tot havia d'haver començat amb la independència, després ens havíem d'haver annexionat la resta de Països Catalans en una guerra de sis dies i, així, poquet a poquet, mitjançant la implantació arreu del món d'aquell nostre costum tan arrelat de menjar calçots a través d'una cadena de restaurants temàtics (Ceballot's & Company), arribar al govern del món mercès a la dependència d'una matèria prima tan essencial com és la ceba.
Però ara resulta que l'última remesa d'esclaus andalusos ens fa la guitza. "Nos ha salido rana", que diria aquella... M'ho deia en Sánchez l'altre dia (això de Sánchez és un pseudònim, és clar; tots els catalans independentistes tenim un nom real, que utilitzem a les nostres cerimònies secretes, però en el DNI hi posem algun cognom amb z, només per a despistar... En Sánchez, en veritat, es diu Genís Campdeconys Vilameuques, però al DNI hi posa Ginés Sánchez Montilla). Doncs això, estava en Sánchez assotant un esclau andalús (crec que l'última reforma laboral del PP ho permet, els de C's n'estan elaborant un altre per a quan governin Espanya on, a més, el treballador haurà de comprar-se el seu propi assot...), intentant convèncer aquella pobra criatura infrahumana que s'havia d'integrar: "Te llamas Jordi!" Sflaix "Nooooo!" Sflaixa, sflaixa.... "¿Como te llaaaaaamas?" "¡Joé!¡Que me llamo Kunta Kinte he dicho, de los Kinte de Dos Hermanas, de al lao del polígono industrial!" A sobre, va començar a cantar aquella cançó russa que tant ens ofèn, el Kalinka, en l'adaptació espanyola... Pobret! Si sabés que el seu govern acaba d'enviar piolins a Estònia per a que reparteixin hòsties precisament entre els russòfons, que allà són com els tabarnícoles d'aquí...
La cosa no es limita a l'àmbit de les cordials relacions entre patró i obrer. Ara resulta que no només no volen anomenar els seus fills amb noms tan nostrats com Jordi, Hug-Roger, Berenguera, Ermessenda, Borrell, Cap-d'Estopes... si no que, a més, no ens els volen donar per a que els portem a adoctrinar al nostre tan eficaç sistema educatiu...
Mals temps, repeteixo. Tothom coneix la Història. Els quatre "catalanes de pura cepa" que vivíem collint cebes en aquest país que amb el temps s'anomenaria "Cataluña Interior" o "Cataluña profunda", vam decidir que la millor opció per va sortir de la nostra tradicional pobresa, era anar a capturar esclaus a Espanya, on vivien tan feliços i rics, en democràcia, i arrencar-los contra la seva voluntat d'una terra on la gent gaudia d'igualtat d'oportunitats. Total, ja ho havíem fet al segle XIX; que el més cabró d'aquells empresaris de treball temporal es digués López i fos càntabre és, senzillament, un falsejament de la història, ja n'hem parlat dels cognoms amb z... I així, vam passar tots de recollir ceballots a formar part de la cèlebre "burguesía catalana", sense excepció, mai hi ha hagut un sol proletari amb cognoms catalans. És essencial per als nostres futurs plans d'expansió mundial disposar sempre d'un corpus d'esclaus que tirin endavant el país per a nosaltres. Això sí, que no votin. Per tant, cal engalipar-los amb algun rollo d'aquests integradors: que si el pa amb tomàquet, que si el Barça... D'això va aquest llibre. Són uns consells per a enganyar el personal i que s'adhereixin a la nostra causa. Llavors els mostrarem la nostra veritable cara i formarem un govern mundial. Com deia en Jordi Pujol, PER ME REGES REGNANT...
