Malgrat tot, ha valgut la pena

     Ja el tenim aquí. El 155 caurà com una llosa, no només sobre els manaires de la Generalitat, sinó també sobre tots els funcionaris, als quals se'ns farà jurar, com si fóssim un reietó castellà i la Soraya el Mío Cid, que l'acatarem. I si no, ja saps on és la porta (bé, de fet, el què li vaig sentir dir a la Soraya era la suspensió de sou, no de feina... El somni de qualsevol Conseller/a d'Ensenyament, mà d'obra esclava!). No només penalitzaran els díscols, sinó que també  acompliran els seus somnis eròtics més desenfrenats: sodomitzar l'educació catalana, la immersió lingüística i tot allò que generi cohesió nacional. Pel que fa als mitjans públics, sobre el paper sembla ser que no els tocaran, però si toquen la Conselleria de la qual depenen i els seus càrrecs principals, és evident que acabaran tenint-ne, de facto, el control.

       Segons ells, s'ha limitat l'aplicació fins al 21 de desembre, en què hi haurà eleccions. És igual. Una de dos, o els partits independentistes no es presentaran per dignitat o tindran tots els líders engarjolats o es treuran del barret una nova Llei de Partits i  els il·legalitzaran o il·legalitzaran els seus programes, el què ve a ser el mateix. I guanyaran, amb trampes, com va passar en el seu moment al País Basc, i aplicaran el seu programa de destrucció del país, el què ve a ser el mateix que un 155. En tot cas, divendres, a Arrimadas, se la veia molt segura de la victòria electoral. Riuré molt quan vegi que no pot tirar-se un pet sense que li doni permís el Govern Central i, o es torni independentista o abandoni les sessions del Senat per  pura vergonya aliena, com l'altre dia va fer el Molt Honorable (més honorable que mai aquell dia) José Montilla.

      Hom diu llavors de què ha servit el procés? Per què la Declaració d'Independència? Si Catalunya ha gaudit, segons ells, del major grau d'autogovern de la seva història, per què s'han arriscat a perdre'l d'una manera tan tanoca, sense tenir recolzament internacional ni majoria social que recolzi l'independència ni control sobre el país? (Parèntesi: dins d'aquest control sobre el país, posen com a exemple les cèlebres empreses que se'n van, és a dir, que els pocs impostos que pagaven els pagaran ara a una altra CA; curiós concepte de l'economia de mercat tenen, cal controlar, segons ells, les empreses; això inclou les trucadetes de Tacatún Primero a la SEAT? Si vas a mirar qui són els propietaris de les empreses que se'n van, tipus La Caixa post Samaranch, entens una mica què entenen per control de les empreses i quants anys porten controlant-les...).

      I malgrat la part de raó que puguin tenir en els seus arguments, jo afirmo HA VALGUT LA PENA. I ho faig aludint raons que subscriurien fins i tot els més espanyolistes. Hom podria pensar que el divendres 27/10/17 va ser la data de la fi d'un període anomenat "procés". I jo dic: va ser el principi d'una cosa nova. Quan Napoleó va perdre la batalla de Waterloo, semblava la fi de la Revolució Francesa; el temps va demostrar que la roda de la Història és imparable.

• La primera i més important és que al Partido Popular se li havia de dir: PROU! Un dels arguments que més s'ha esgrimit des d'Espanya aquests dies ha estat el de la ruptura de la societat catalana. D'aquesta ruptura no en té la culpa el procés. Ja ho vaig dir en l'article  Com hem arribat fins aquí. Porten anys atacant l'educació, la cultura i tot allò que soni a català i ho fan sentint-se impunes i amb tota la prepotència que els dóna saber que (gràcies al govern de Felipe González, s'ha de dir) són els amos d'un poder que en qualsevol democràcia és independent, la justícia. Gràcies a això, han anat aplicant el 155 en còmodes terminis. Què menys que fer-los-hi una sobirana BOTIFARRA!, encara que això suposi que acabin aplicant el  155 d'un sol cop.

• Des de divendres, ja no hi ha res inqüestionable a l'Estat Espanyol. I no només la cèlebre indisoluble unidad de España.
• A la monarquia li queden quatre telenotícies. Felipe VI, el Pre-Parado, ha demostrat ser un rei sense criteri propi, que segueix el dictat del PP, mancat d'empatia amb els seus governats, que s'amaga en moments claus de la història del seu país (on era el 17-A?), que no es presta a mediar (com és una de les poques funcions que té). Fixi's, sr. Puigmoltó, que no li estic demanant que es torni independentista, sinó que faci el que s'espera d'un rei constitucional.
• Ah, la Constitució! S'ha vist que és paper mullat, que només la treuen com el Sant Cristo Gros quan els hi convé reprimir el poble. Mai, per protegir, per exemple, el dret a l'habitatge, constitucional. I si cal convertir l'Estat en una empresa que generi superàvit, és a dir, beneficis, doncs reforma ràpida i Santes Pasqües. Poc pensen en l'autèntic sentit de la paraula Constitució: Co-Institució, pacte entre institucions, entre els manaires i el poble, en aquest cas. Les grans constitucions de la història (la Carta Magna, sense anar més lluny) han sorgit després de rebelions. La del 78, la que nos dimos todos, va venir després d'un referèndum (curiosament, aquest, legal) en què, o tríavem el què ens donaven o seguíem amb los Principios del Movimiento.

La Carta Magna

• El procés ens ha convertit a tots en persones més dialogants, s'ha volgut excloure la violència des d'un bon principi. Sabíem que la menor mostra de malcarament deslegitimaria el procés a ulls del món. Per això, el Gobierno de España, després de l'u d'octubre va haver d'inventar-se unes suposades escopinades i els cèlebres 400 ferits entre els piolins. Curiosament, a la Sexta Noche, aquest darrer mes, els tertulians estrella, Inda i Marhuenda, no han aparegut fins altes hores de la nit. La violència, per més institucional que sigui, i els qui la aplaudeixen, han quedat deslegitimats.
• El procés ha civilitzat els Mossos. És més, gràcies als Mossos, hem estat advertits, en tota hora, de les possibles trampes en la què ens faria caure la Policia espanyola: rebentadors de manifestacions, policia secreta, etc. Mètodes tots ells usats pels Mossos en períodes més foscos de la seva història...
• Divendres, amb Rajoy destituint Puigdemont i Puigdemont desacatant aquesta decisió, es va generar, a Catalunya, una doble legitimitat. Vaig comparar al meu Facebook aquesta situació amb la què es va generar a Europa a l'Edat Mitjana quan hi va haver el Cisma d'Occident: el descrèdit de l'Església va ser tal que un segle després, si fa no fa, algú es va atrevir a protestar. Posteriorment, l'autoritat de l'Església va anar minvant, fins l'extrem que, tret del Vaticà, avui en dia no queda (sobre el paper) cap estat teocràtic a Europa. Amb l'existència de dos Estats seguint la lògica perversa de l'estat-nació, el mateix estat, com a concepte, queda tocat de mort. La tendència històrica ens porta cap a l'autogestió. Però això és una teoria que desenvoluparé en un proper article...

Dos presidents, dos legitimitats...

L'inexorable principi d'acció-reacció

     Quan era petit sempre deia que, de gran, volia ser escriptor. Més endavant, d'adolescent, em vaig inclinar cap a la composició musical. La tardor de l'any 2015 vaig haver d'agafar una baixa llarga, vaig estar gairebé un curs en el dic sec. Per tal de mantenir-me mentalment actiu i recuperar la mobilitat de la mà dreta tot teclejant, vaig decidir ressuscitar aquesta vocació primera i escriure una novel·la que feia anys que em rondava pel cap. Aquesta novel·la està escrita l'hivern 2015-16. Ho dic perquè hi ha moltes al·lusions al moment polític del moment (és increïble com en un any i mig els esdeveniments s'han succeït a la velocitat de la llum...)

     Los chicos del coro és una pel·lícula que, qui més qui menys, ha passat a classe algun cop. Com que solc portar entre tres i quatre línies d'un mateix curs resulta que, cada anys, des de l'estrena, pràcticament, he vist tres o quatre cops, pel cap baix, la pel·lícula. Em conec pam a pam cada escena. Fa uns quants anys vaig començar a fabular, a partir de l'escena en què el professor d'educació física enganxa Mathieu amb els nanos al lavabo. I si la pel·lícula estigués explicant una altra història i el muntatge ens fes creure que estem veient un conte de fades? I vaig posar-me a escriure aquesta novel·la sobre la veritat, sobre com la realitat depèn del punt de vista de cadascú: Mondain fabula sobre el seu passat, Mathieu oculta la veritat del què realment passa a l'orfenat, el director incoa un expedient ple de falsetats sobre Mathieu...

    La novel·la, a més, s'inspira en fets de la meva biografia personal, com sol passar. Quan era adolescent vaig tenir la desgràcia de tenir un coneixement directe d'un cas de pederàstia. Llavors no me n'adonava ben bé del què realment estava passant, però més endavant vaig llegir un quants llibres sabre el tema (Pederastia en la Iglesia Católica, per exemple, de Pepe Rodríguez) i vaig conscienciar-me sobre la dimensió del problema. La novel·la era una manera de desfogar-me, en aquest sentit. Casualitats de la vida, al febrer, Spotlight guanyava l'Òscar a la millor pel·lícula. Això va despertar les consciències de la gent i, poc després, esclatava el cas dels maristes. Sabia que era qüestió de temps que el pederasta que vaig conèixer (i que continuava exercint amb nens!!!) sortís a la llum. Vaig acabar la novel·la el mes de març. El mes de juny una persona que havia tingut la mala sort de topar-se amb el pederasta deu anys aproximadament abans que el coneguéssim jo i la seva pobra víctima, el delatava; el pederasta era fulminantment cessat del seu càrrec. A l'octubre, en un sopar d'ex-companys m'assabentava que el delator s'havia fet enrere en l'acusació al·ludint que ho havia fet per enveja; algú li havia solucionat la jubilació a aquest senyor o bé, s'havia despertat amb un cap de cavall entre els llençols...
     Malgrat que la tinc registrada, no m'atreveixo a publicar la novel·la pel simple fet que surten noms i personatges que de ben segur també estan registrats per l'autor de la pel·lícula. Podria haver fet com amb el llibret d'una òpera que tinc basada en un altre film i canviar els noms dels personatges, però llavors no s'entendria un borrall: la novel·la descriu les escenes de la pel·lícula fil per randa.
    Bé, després d'aquesta introducció, aquí us deixo amb

L'inexorable principi d'acció-reacció

Què és un fatxa?

     Aquests dies es parla molt de democràcia. La paraula s'empra com a arma llancívola entre uns i altres, com volent dir: "Si no vens a les meves, no ets un demòcrata" O, el que ve a ser el mateix, ets un fatxa. Alguns, massa, fins i tot, han deixat anar la paraula nazi; alguns menys (de la part "espanyola", vull dir) han recorregut a l'adjectiu franquista, segurament perquè, qui més qui menys, en l'espectre de partits que han manat a l'Estat fins ara (PP, PSOE, àdhuc CiU) té un passat. Hi ha qui excusa el franquisme dient que va ser més benèvol que el nazisme, però això va ser degut a la mateixa idiosincràsia del país, més donada a la ineptitud i la corrupció que no pas Alemanya; si es tenen en compte aquests dos factors atenuadors, Déu n'hi do el nivell criminal que va assolir el nacionalcatolicisme, especialment els primers anys. I encara va morir matant. I, com he dit, alguns dels manaires recents, ja pul·lulaven llavors.

     Què és la democràcia? Hi ha algun llibre què expliqui què és la democràcia?, preguntava una amiga de la família l'altre dia. Per què mai tant com ara s'havia apel·lat a la democràcia, des d'un cantó i des de l'altre.

     Els uns diuen que la democràcia és l'imperi de la llei. En el fons, estan emprant un tipus de fal·làcia que és l'argumentum ad traditionem (això és així perquè sempre ha estat així i no es pot canviar). Per defendre la seva postura, recorren a l'argumentum ad verecundiam, és a dir a l'autoritarisme, i, a l'argumentum ad metum (és a dir, l'apel·lació a la por). L'u d'octubre van arribar a treure l'argumentum ad baculum, és a dir, la porra.

       Els altres fan servir un altre tipus de fal·làcia anomenat argumentum ad populum: si una cosa la diem tots, llavors és certa. Jo, que sóc professor, i he viscut massa casos de bullying, tota una classe contra un nen, conec la falsetat d'aquest argument. Només cal recordar el tant repetit argument de què passaria si es deixés votar la població sobre l'ús d'armes o la pena de mort.

       Si encens la tele, aquests arguments es van repetint ad nauseam (un altre tipus de fal·làcia): ja vaig parlar de l'efecte amplificador dels mass media.

     M'estic llegint un tractat d'Umberto Eco titolat Storia della bruttezza (Història de la lletgesa). Ja m'havia llegit la seva Storia de la bellezza (Història de la bellesa), és a dir un tractat d'Estètica i Història de l'Art. Sembla que una cosa, la lletgesa, hagi de ser la contrària de l'altra, la bellesa, i, per tant, definint la bellesa puguis definir què és lleig. Eco, en canvi, ens diu que això no és del tot exacte, que, al llarg dels segles, ha existit una definició del què és lleig independent de la definició de bellesa.

    Aquest exemple mateix el podem extrapolar al parell d'oposats democràcia-feixisme. Si no ets un demòcrata, ets un fatxa. Donem-li la volta a l'argument: si no ets un fatxa, vol dir que ets, en el sentit ple de la paraula, un demòcrata? Algú s'atreviria a afirmar que la democràcia és, senzillament, la manca d'actituds feixistes? Per tant, potser passa el mateix que amb la bellesa i la lletgesa.

    Sovint, parlant amb espanyolistes, sents a dir que llevar la bandera española (o en la seva versió més hortera, la samarreta de la roja) no es de fachas, el facha eres tu por criticarlo, etc. Intentaré, treure, doncs, una llista d'actituds fatxes. Noteu una altra cosa: ningú és fatxa full time, per tant, parlaré d'actituds, és a dir, tal persona, mostrant aquesta actitud es mostra feixista, però això no vol dir que ho sigui.

• El  primer tret es contradiu amb el què he dit abans. És el totalitarisme: un fatxa espera que tota la teva vida giri entorn d'una ideologia determinada, que hi estiguis pensant tot el sant dia, que siguis un fatxa full time i que cap acció, per petita que sigui la contradigui. És un tret que ha definit bastants règims al llarg de la Història: nazisme, feixisme, religió, comunisme... pretenen un total control sobre la vida de l'individu: ha d'haver-hi una manera musulmana de menjar, una manera catòlica de cardar, etc. Aquests són ideologies que s'han fet cèlebres per les morts que han causat, però altres ideologies que han aparegut després i de les quals no en coneixem cap tendència criminal (l'ecologisme, la homeopatia, el feng-shui...) poden caure fàcilment en aquest totalitarisme: pobre de tu que llencis una llauna al rebuig, criminal! La fe en la pedagogia, per exemple, pot ser totalitària: qualsevol relació que tinguis amb els nanos s'ha de poder analitzar des d'una clau pedagògica. La música també és totalitària, per la seva capacitat d'absorció i, en general, qualsevol activitat que necessiti un plus de dedicació. I si parlem de dedicació, la tendència de les empreses, avui en dia, és de ser totalitàries, es pensen que estaràs les vint-i-quatre hores del dia pendents de la feina, deixant abandonades foteses tals com la família, els fills, relacionar-te, procrear... Una altra actitud totalitària que ve del món de l'empresa és el fet d'apel·lar a la vocació: aquella feina és la feina de la teva vida, etc.

• Un segon tret essencial és l'autoritarisme: l'argumentum  ad verecundiam. I això és així perquè ho dic jo. ¡Y punto en boca! I no se'n parli més.
• L'ús de la violència, evidenment, també és un tret feixista. Encara que sigui legal. I justificar-la i aplaudir-la, també. Cal recordar aquell dit: la violència és l'argument del qui no té arguments? Cert que, en aquest sentit, parar l'altra galta només funciona quan hi ha un tercer (l'opinió pública) mirant. A vegades cal ser més fatxa que els fatxes, és a dir, aplicar la violència  amb més efectivitat que el que l'està exercint sobre tu. A la Segona Guerra Mundial, amb el bombardeig de Dresden, per exemple. Recordo que estic parlant només de trets feixistes, no que qui els apliqui sigui un fatxa integral. No compro allò que diuen del monopoli legal de l'ús de la violència. Darrerament, tant els policies com els militars que surten de les acadèmies estan aprenent a usar la violència només com a ultimíssim recurs; tenen clar que la violència només genera violència i que l'ull per ull, com deia Gandhi, acaba per deixar cec a tothom.

• La fi justifica els mitjans. Aquesta frase, atribuida a Maquiavel (en realitat és un dels comentaris que fa Napoleó als marges de El Príncep), serveix de guia a qualsevol actuació política contemporània; què importa negar fets evidents, deixar anar mentides com a cases, si al final s'obté el bé comú (o el que alguns consideren el bé comú) o, directament, el profit personal. Un cas claríssim el tenim en les famoses armes de destrucció massiva de Saddam Hussein; cal tenir molta, molta jeta per a mirar fixament a càmera i dir: "Créanme" i deixar anar una enfilada de mentides com aquella. Jeta o convicció del què obtindràs és un món millor que el què hi havia abans de la teva actuació: sabem que no va ser així. I la pèrdua de credibilitat sol ser el resultat immediat de deixar anar mentides a cabassos. He volgut posar aquest cas per no recordar fets molt més recents.

• I, parlant de la guerra d'Iraq, el gran invent dels neocons, la polarització: o estàs amb mi o estàs contra mi. ja en vam parlar a l'apunt titulat Rajoy, Palpatine i la granota bullida. Aquesta polarització, lamentablement, és la que els ha funcionat perfectament a Espanya als PP. Imagineu-vos que s'haguessin de presentar a les eleccions dient: Hola, som un panda de corruptes que fem el què volen els bancs i el capital en general i que a la mínima que podem farem una reforma laboral que contempli el regim d'esclavatge com una modalitat de contracte més... Enlloc d'això, diuen: som el partit que salvarà Espanya dels seus enemics interns...arrasen. L'enemic, l'altre, ells... això és una cosa que sempre ha funcionat als règims totalitaris per tal de cohesionar els seus i seguir pervivint. La pena és que, des d'aquí, el hem seguit el joc, amb bona o mala intenció (aconseguir vots), i també ens hem polaritzat: el procés no admetia grisos, o ets un independentista de pro o ets un botifler.
• La negació de l'altre. Portat a l'extrem seria la deshumanització. Un cas ben clar, els nazis i les seves races odiades (jueus, gitanos, eslaus...), a qui consideraven Untermenschen (inhumans). Però també negues l'existència de l'altre quan negues la seva història, per exemple. Els catalans mai han tingut un estat, sempre han format part d'un estat més gran. O, per l'altra banda, Espanya no existeix.Si bé Catalunya i Espanya són, en gran part, abstraccions pròpies generades pels nacionalismes del segle XIX, parteixen de realitats preexistents.
• Posats a parlar d'història, el fatxa sol ser mitòman. Sempre sol haver-hi un mite fundacional: els carolingis per a uns, els visigots per als altres. S'ignora, per racisme, l'altre gran tret dels fatxes, la contribució, per exemple, dels àrabs a la llengua, cultura, gastronomia... i al personal existent avui en dia tant a Catalunya com a Espanya. La dèria pels visigots és encara palesa avui en dia en discursos de polítics com Aznar, Revilla, etc. No m'estranyaria que tingués alguna cosa amb certa germanofília, si bé és cert que els reietons medievals ja es legitimaven a sí mateixos com a pretesos descendents d'anteriors reis visigots i començava a haver-hi una certa justificació del concepte "Reconquista", l'altre gran mite dels fatxes.

• Per obvi, quasi m'oblidava del gran tret històric dels fatxes, el racisme. Encara avui sents el típic "Yo no soy racista, pero...". I el què és pitjor, impregna els discursos de certs polítics: fa poc sentíem Esperanza Aguirre congratulant-se de la conquesta de Granada perquè sinó avui en dia viuríem al DAESH, en un exercici d'història-ficció estúpid com totes les ucronies d'aquest tipus. Tot i així, podríem fer un mateix pack amb l'homofòbia i la negació del diferent en general. El fatxa pensa que només hi ha una manera de ser català (catalanoparlant, del Barça, etc.) o espanyol (castellanoparlant, protaurí, catòlic, del Madrid, heterosexual...); qualsevol desviació de l'estàndard que proposen, els suposa una agressió al seu estil de vida (recordem la campanya de la església contra el matrimoni gai, deien que amenaçava la família). I és que, en realitat, el fatxa no deixa de ser una espècie d'adolescent polític que per a reafirmar la seva personalitat, nega la dels altres.

     I fins aquí el meu octòleg del bon fatxa. Si t'has reconegut en més de tres actituds d'aquestes, fes-t'ho mirar, ets el clàssic fatxa. Si trobes que un o dos punts d'aquesta llista s'adiuen al teu pensament, no et preocupis, pateixes un lleu constipat de la consciència democràtica anomenat cunyadisme...

El discurso del rey

     (Sí, ja sé que el títol l'he posat en castellà. És perquè quedi palès que estic fent referència al film, tot i que hi hagi traducció al català del mateix. Apart, tal com pinten els darrers esdeveniments, així vaig practicant la lengua del imperio...)

      El discurso del rey és un film que tracta sobre els esforços d'un actor (interpretat per Geoffrey Rush) per tal d'intentar que un rei quec, Jordi VI del Regne Unit (interpretat per Colin Firth), pugui fer un transcendental discurs que encoratgi el poble a enfrontar-se als nazis (sempre els nazis!) sense encallar-se. La pel·lícula explica també les circumstàncies que fan que Albert de Windsor (ni tan sols es deia Jordi, pobret) hagi d'assumir el tron de Sant Eduard, que ocupava el seu germà gran Eduard: l'home era una miqueta... com dir-ho per a no ferir sensibilitats... autoritari i pro-germànic. En el moment que es casa amb la plebea Wallis Simpson, el govern troba l'oportunitat de fer-lo abdicar.
     Mentre aquests esdeveniments ocorrien al Regne Unit, a les Espanyes hi havia una República. El rei foragitat, Alfons XIII tenia també el seu hereu, Alfons, que al 1933 va haver de renunciar als drets dinàstics per haver-se casat també, mira per on, amb una plebea. Al següent en l'ordre de successió, Jaume, futur consogre de Carmen Franco, el va fer renunciar perquè era sord des dels quatre anys . Aquest sembla ser el motiu oficial, però sona una mica estrany que una sordesa pugui incapacitar algú per a ser rei, la veritat, més quan alguns monarques actuals semblen ser sords i cecs a la realitat que els envolta... Per acabar-ho d'adobar, el 1935 Jaume també es casa morganàticament. Els drets de successió d'Alfons XIII, doncs, van anar a petar, gràcies a aquesta carambola del destí, al tercer dels seus fills, Joan.
     Tothom coneix la història. Aquest Joan, que va lluitar al costat de Franco durant la guerra civil (deixo anar aquesta dada per a que hom pugui apreciar el pedigrí democràtic dels seus descendents...), després se'n va enemistar quan va veure que aquest no li "tornava" el tron d'Espanya. Aquella disputa es va resoldre quan Joan de Borbó, com aquell que regala un gatet, li cedeix  el fill com a hostatge (pràctica molt estesa entre la reialesa durant l'Edat Mitjana, Pere el Catòlic també va regalar al futur Jaume I a Simó de Montfort). Franco es va encarregar de l'educació del nen a canvi que aquest fos l'hereu de la corona. Tot i així, Joan no va renunciar al tron, oficialment, fins un bon temps després de morir Franco.
     Retrocedim un a miqueta. L'avi d'aquest Joan, Alfons XII era un b... bé, no acabava de tenir una legitimitat clara, diguem-ho finament. El seu pretès pare, Francesc d'Assís de Borbó i Borbó Dues Sicílies, era... doncs molt "assís". Per qui no ho hagi acabat d'entendre, s'atribueix a la seva cosina i esposa, Isabel II, la següent frase: “Qué podía esperar de un hombre que en la noche de bodas llevaba más encajes que yo”. Afortunadament, la pobra senyora va trobar el consol en braços de Serrano, Puigmoltó i una llarga enfilada de botifarres diverses.

    A la vista de l'anterior paràgraf hom podria atribuir-me cert puritanisme en qüestió de sexe. Res més lluny de la realitat. Personalment, penso que si alguna virtud tenen els Borbons, és aquesta, la de borbonejar. Això el ha possiblitat de sobreviure com a nissaga, amb l'aportació constant de gens aliens a la seva sang blava. Recordem com van acabar els Habsburg espanyols, representats per l'últim de la nissaga, Carles II el Subnormal (el Hechizado, segons les versions políticament més corrrectes de la història...). Tot i així, l'excés de persones el cognom de les quals és de Borbón y Borbón en aquesta família, podria explicar la reacció airada d'ahir del sr. Puigmoltó (sabut és que el pare de la criatura no té un caràcter precisament fàcil...).
    Parèntesi, com aquell que no vol la cosa... Us heu fixat mai que els dos germans pretesament llestos de la família (bé, m'equivoco, la mitjana fa poc va ser declarada enze per un jutge) s'assemblen molt a la mare i poc al pare, mentre que la gran, l'únic pecat de la qual és haver engendrat al nini més conegut del país després de Paquirrín, se parece al padre la pobre?
    Per què he explicat tota aquesta història familiar? Per què estic de mala hòstia? I ara... Déu me'n guard d'abandonar-me a les baixes passions... Bé, el fet és que l'actual monarca té la legitimitat dinàstica agafada pels pèls. A mi me la rempamfinfla, però hi ha qui creu en aquestes històries, àdhuc les justifica apelant a la genètica. Per a acabar-ho d'arreglar, el nen porta una dècada casat morganàticament, motiu que es va emprar per a descartar els seus tiets com a reis. Ens van vendre la història que la monarquía s'havia de renovar. Perdó? Renovar la monarquia! Això és com renovar les pires de la Inquisició (Saps què? Ara cremarem els heretges amb gas natural, que és més ecològic!) o l'esclavatge (bé, de fet aquest es va "renovant" a cada reforma laboral...).  
    Hi ha qui afegiria a tot aquest conte de la legitimitat barrejant-lo amb certes dosis de feminisme malentès l'argument de que per què no pot ser reina la gran? És acceptable la Llei Sàlica avui en dia? Home, jo com a fill petit, els diria que, ja que acceptem la injustícia que suposa que algú mani perquè ha nascut en determinada família, ens mengem el pack complet, Llei Sàlica inclosa. Per què algú ha de ser reina només perquè ha nascut primer? Hi ha un altre argument: us imagineu el nebodet de Rei? El país a la merda en quatre dies!
    Bé. Fins aquí la primera part d'aquest escrit, desprestigiant la suposada legitimitat dinàstica de l'actual manaire. Em preocupa molt més la legitimitat democràtica.
     Ja he dit que el fet d'acceptar que algú mani només perquè ha nascut en determinada família, en ple segle XXI, és inacceptable. Però, bé, acceptem per un moment l'argument que diu que aquests elements s'han criat en un ambient de diplomàcia, bones maneres, amor a la democràcia... En fi, el mite de el Preparado. 
     Diu un refrany castellà que de casta le viene al galgo. Ja he parlat de Joan de Borbó, no per enemic de Franco, gran amant de la democràcia. El paper del seu fill, Joan Carles, en el 23-F encara no està aclarit i trigarem a saber tota la veritat sobre el elefante blanco (quina mala llet de sobrenom, no?, tenint en compte els fets de trenta anys després?). Focalitzem ara l'atenció en la família de la mare: per culpa del tiet, Constantí II, que va destituir el primer ministre sense el consentiment del parlament, va haver-hi un cop d'estat a Grècia. Restablir o no l'avi, Pau I, en el tron de Grècia després de la Segona Guerra Mundial va costar una guerra civil: el partit comunista es va negar a participar en unes eleccions si abans no s'abolia la monarquia, restablerta pel feixista Metaxàs, en la persona de Jordi II de Grècia (germà de Pau I, per tant tiet-avi de Felip VI).

      Bé, imaginem-nos que aquest nano s'ha criat en un ambient de democràcia i se'n desmarca de les tendències autoritàries de la seva parentela. Tots sabem com va ser escollit. Escollit? Ha, ha, ha... Se pusieron en marcha los mecanismos previstos en la Constitución para la sucesión. És a dir, el trágala. I, com no podia ser d'altra manera, el nou monarca es va fer nomenar Felipe VI de España. Si ja és prou desafortunat el nom de pila, com li van fer veure al pare quan el van batejar, el sexto de darrera té una especial significància també: se segueix la numeració dels reis de Castella, com estava previst en la constitución vigente (la de 1715, el Decret de Nova Planta, és clar). Felip I de Castella (el Hermoso, és a dir, la Bèstia Folladora) mai va ser rei d'Aragó. Navarra porta diversos felips d'avantatge (alguns d'ells avantpassats de la criatura). Potser ho fa per tenir quasi el mateix cognom que el seu admirat Camilo (siempre me abandona la razón) o per congraciar-se amb l'altre gran amant de la democràcia, Mohamed VI.
     Direu: podia haver estat d'una altra manera? Podia, malgrat la manca d'encert del pare batejant-lo (la mateixa manca d'encert que té amb el rifle, que li han de posar elefants a mig metre per a que encerti o ossos borratxos per a que no s'escapin). En canvi, com que havia d'estar a bones amb tothom, ja que no tenia el lloc assegurat, malgrat ser conegut com a Juanito entre els familiars, no va regnar com a Juan Ves a Saber Quin Número. Va afegir el seu segon nom, Joan Carles, i així no va haver-hi discrepància en la numeració i, sobretot, es va posar els carlistes a la butxaca. Aquí sí que es va mostrar encertat.
     Tornem al principi. Jordi VI, el quec, superant-se i fent un discurs contra els nazis (senpre els nazis!) Estic segur que ahir li passava aquesta imatge pel cap al nen quan feia el primer discurs a la nación (recordem que el 17-A es va saldar amb un trist tuit fet per un mandao al vespre). Aquesta imatge o la del pare el 23-F apelant al orden constitucional dentro de la legalidad vigente. Ara tenia la gran ocasió de quedar com un heroi de la democràcia. Superant les seves dificultats per a parlar (no és quec però galleja que és un primor), gesticulant amb fermesa, va dir la seva. Bé, més que la seva, la del PP, del qual va fer d'amplificador. 
       Com no podia ser d'altra manera es va dedicar a renyar les institucions catalanes, titllant-les de deslleials (deslleials a la seva persona, és clar, del qual són súbdits, no a qui les ha escollit), a tranquilitzar a la cèlebre mayoría silenciosa (bé, va dir a los catalanes, però és evident que aquest catalanes no incloïa la gent que va sortir a votar diumenge, ni tan sols al que van resultar ferits per una matussera acció policial, és més, poc més que la va aplaudir en donar recolzament a las Fuerzas de Seguridad del Estado) i a donar lliçons de democràcia a tot quisqui, apelant a la Constitución i a la legalidad vigente, com el seu pare el 23-F. Bé, ja hem vist que el pedigrí democràtic d'aquest...eu...senyor és bastant pobre. Per acabar-ho de rematar, va dir que el ordenamiento constitucional vigente permetia que tothom canalitzés les seves reivindicacions, sempre que es respectés la legalitat. Ja ho vam veure amb l'Estatut. O quan se pusieron en marcha los mecanismos para la sucesión, eh, caradura!?
      Està tot perdut? Aquest apunt d'avui ha anat, sobretot d'Història, com heu vist. La Història mateix ens ofereix un consol: des del segle XIX, no hi ha hagut mai dos Borbons seguits, sempre els han fotut fora: Carles IV i Ferran VII el Deseado, Ferran VII ya no tan Deseado i Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII... Joan Carles I i Felipe VI?

Com hem arribat fins aquí?

    Respecte a la jornada d'ahir, se'n pot parlar de molts temes:

• La legalitat o no del referèndum
• La validesa del resultat, no només perquè la convocatòria fos més o menys qüestionable, sinó també per les condicions en què es va poder fer: qui va tenir prou mala llet, periodistes i companyia, va poder votar dues vegades per culpa de la manca d'accés immediat al cens universal, alguns col·legis van tancar abans d'hora per poder fer el recompte, etc.
• El triomf dels qui, malgrat les coaccions i amenaces, van aconseguir votar.
• L'oportunitat o no de fer una DUI.
• Les reaccions dels polítics.
• El tractament de les televisions.

    Hi ha un tema, però, que se'n du la palma i del qual és més urgent parlar: LA VIOLÈNCIA POLICIAL i com certs polítics i periodistes van justificar el què és totalment injustificable. I el què és més preocupant, no només els manaires i els seu cor habitual de llepaculs han donat el seu vist-i-plau als abusos d'ahir: parlant amb gent de l'anomenat pueblo llano (les classes subalternes de'n Raimon), hi ha gent que troba admisible la violència i fins i tot la desitja. Ahir va haver-hi particulars que van denunciar els mossos per passivitat, això van dir per televisió. Hom que ja està avesat a les trifulgues entre Laporta i Rosell, ja coneix l'ús dels "particulars" com a arma llencívola. No crec que fos el cas d'ahir. Realment m'ho crec que hi hagués denunciants sense cap tipus de vincle amb el poder. Hi ha una cultura instal·lada entre la gent d'aplaudir les accions policials violentes.

    Perquè està clar o hauríem de tenir tots clar que ahir va haver-hi un ús il·legítim (fins i tot il·legal, per l'ús de bales de goma) de la violència per part de la policia, no? Els nanos avui, a classe, m'ho han preguntat. I, amb tota la naturalitat del món, afirmaven que "si estás haciendo una cosa ilegal es normal que venga la policía y te zurre, ¿no?" No, he contestat. Hi ha una cosa, els he dit, que és de P3 d'Acadèmia de Policia. L'ús de la violència ha de ser proporcionat. Si està atropellant gent a dojo, com a Cambrils, és normal que et fregeixin a trets. Si estàs fent un delicte que no comporta perill per a la seguretat de ningú, robar per exemple, no és normal que et clavin una pallissa. Si aturar aquest delicte (raonament dels mossos) comporta que posis en perill la seguretat de la gent, actues quan consideris convenient que no hi ha cap mena de risc. La prioritat (i per això s'anomenen Forces de Seguretat) és impedir que la gent prengui mal.

    En una democràcia, a més, el fort hauria de protegir el dèbil, no amenaçar-lo. Si no, estem parlant d'algun altre sistema que no hi té gaire a veure...Els anti-disturbis, com els cavallers medievals, van amb armadures, cascs, escuts... Però el seu comportament, habitualment, resta molt lluny de ser cavalleresc. Entenc, que, com a resposta a una agressió, com, per exemple, que algú et llenci una cadira pel cap, se't pugui escapar una hòstia. Tot i així, tu estàs cuirassat, tens companys i una certa professionalitat per tal d'evitar que la resposta a l'agressió se te'n vagi de les mans.

     El què no és permissible, de cap de les maneres, és l'acarnissament:

Noia dels dits trencats

     Els anteriors vídeos demostren que, ahir, va haver-hi acarnissament per part de la policia. En quina acadèmia ensenyen que t'has de llençar del capdamunt d'unes escales per a trepitjar amb més força els manifestants que estan al terra. Potser hagis de colpejar les mans d'algú que s'aferra a una barana; cal trencar-li els dits UN A UN, entre rialles i, a més, grapejar-li les mamelles? Per què no violar-la allí a la vista de tothom, ja que potser es tracta de desmoralitzar l'enemic. Què som? Chetniks o policies? L'enemic, per cert, és algú al que vols convèncer que pertany al teu mateix poble... I la iaia? Realment a un caballero español fortachón li cal estovar el cap d'una anciana a base de cops de porra?
    Qui hagués tingut el masoquisme dissabte nit de veure La Sexta Noche, com jo, ja sabia que res de bo havia de venir. Sentir en boca de l'Inda que esperava que aquesta vegada als responsables no se'ls perdonés la vida (sic), sonava a quelcom més que una frase feta. Veure'l argumentar cridar com un energumen que tot delicte, ja fos votar en un referèndum, ja fos entrar a casa d'algú i matar-lo, havia de reprimir-se amb l'ús de la força, era bastant il·lustratiu de les intencions del poder.

    Per això, sentir en Rajoy el dia dels fets al vespre, justificant la policia i dient que estava protegint l'Estat de Dret, indignava però no sorprenia. Estat de Dret. Quin dret? El Dret feudal? I el ministre de Justícia (potser caldria anomenar-lo Cap del Negociat d'Estómacs Agraïts...) Rafael Catalá dient que l'actuació dels policies va ser "exemplar" tampoc sorprèn, una vegada s'ha entrat en la lògica medieval d'aquests bèsties: recordem que les execucions en aquella època eren exemplaritzants, l'exemple del pobre condemnat feia que el poble s'esforcés a no delinquir. Aquest és l'exemple al qual es referia. L'exemple que hauria de prendre una majoria que ells desitgen silenciosa. Per no parlar de l'Albiol dient que l'actuació va ser proporcionada: què sabrà ell de proporcions, el munt de merda més gran que ha trepitjat darrerament la política catalana (recordem com va aconseguir l'alcaldia de Badalona?). Fernández Maíllo i el seu negacionisme ja freguen el ridícul, tot el món va veure vídeos com els que us he ensenyat.

    Però el que més em va indignar de la intervenció de Rajoy va ser l'apelació, novament, al cèlebre adoctrinamiento. Com a professor, em toca molt els collons. No som nosaltres qui adoctrinem i això penso explicar-ho en el tram final d'aquesta entrada.  Rivera, com a bon pescador de vots, també va aludir veladament a l'adoctrinamiento tot evocant la fundació de C's com un partit antinacionalista. No nego que en l'època Pujol va haver-hi certs abusos i només treballaves si combregaves amb certes idees, però, Rivera, fill meu, mira en què s'ha convertit el teu partit: és ben bé que el nacionalisme és com la palla a l'ull aliè, ens impedeix veure la viga nacionalista espanyola que hi ha en l'ull propi...

    En canvi, sentir Ernesto Ekaizer parlant de les veritables causes del què va passar ahir, de per què els catalans hem estat forçats a cercar l'independència d'Espanya, em va proporcionar un cert alleujament. Ernesto Ekaizer va enumerar tots els torpedes que la gent de Rajoy va llençar contra Catalunya des del 2006: recurs contra l'estatut, reprovació de Pérez Tremps, lleis suspeses una darrera l'altra pel Constitucional, negació del caràcter de nació... 

    Jo aniria més lluny que Ekaizer. El verdadero culpable no se halla ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas. Sí, ell. La cosa s'arrossega des de fa més 20 anys, des del 1993, quan el macarró més gran que ha presidit mai Espanya va perdre les eleccions davant del Senyor de la Cal Viva, que es va veure forçat a pactar amb els convergents per tal de poder governar. L'andanada d'atacs contra Catalunya va començar en aquella època, tota la història del bilingüismo i la càrrega frontal contra el català a l'escola, per exemple. El 1996 guanyava les eleccions i era ell qui havia de pactar amb Pujol. Però la llavor de la discòrdia ja estava plantada. Us en recordeu del trio Chaves-Bono-Rodríguez Ibarra? En aquella legislatura van ser el campions del nacionalisme espanyol: les tornes s'havien canviat. Quan el 2000 Aznar va tenir majoria absoluta va mostrar la seva cara més insuportable. El 2003, el PSC guanyava (en vots) les eleccions a Catalunya, però havia de pactar amb ERC i IC, pacte natural perquè durant la legislatura anterior s'havien conformat dos blocs al Parlament: el tripartit, d'una banda, i CiU-PP per l'altra. Semblava que el nacionalisme espanyol estava neutralitzat per la dinàmica de pactes. Algú havia de recollir un munt de vots que havien quedat orfes. Efectivament, el 2006 es funda Ciutadans...  

    Aquests darrers vint anys ha coincidit amb el naixement d'un nou estil de fer política que s'encarna en figures com Berlusconi, Le Pen, els neocons d'EEUU... i avui, en dia, Trump, caracteritzat per un populisme de dretes, una manca total d'escrúpols per tal d'obtenir els objectius, una doblepensa orwelliana (Armes de destrucció massiva? On? On? Jo mai he dit res d'això...), etc. Tot aquests han coincidit en el temps amb governs del PP. Coincidència? No, crec. Exigències del públic que vota? Potser, però, en tot cas són exigències creades. Fem un repàs a la història dels mitjans de comunicació d'aquests darrers vint anys al nostre país:

• El 1990, el mateix any que es publica la LOGSE, comencen les emissions de les televisions privades a l'Estat Espanyol: Antena3 i Tele5 (oh, quina casualitat!, la tele de'n Berlusconi). Les noves televisions es caracteritzen per una programació que busca sobretot l'entreteniment. Però no és un entreteniment qualsevol... Us en recordeu de les Mama Chicho? Per no parlar dels innumerables programes de premsa rosa (rosa tirant a caca). És un entreteniment que cerca deliberadament la vulgaritat i excitar les baixes passions. La cosa arriba al seu extrem durant el cas Alcàsser.
• El 1997 apareixen la televisió digital. No sé si recordeu les hòsties que va haver-hi entre els diversos clans polítics pel domini d'aquestes plataformes. Sabien el què s'hi jugaven. Amb la televisió digital tu pots suscriure't a diversos canals del teu gust: que ets del Barça? Hi ha BarçaTV, amb partits del Barça on, tret del partit que s'emet en directe, sempre guanya el Barça. Que ets del Madrid? Doncs igual. Que ets del PP? Que ets del PSOE? Doncs pots viure tot el dia intensos "debats" on només hi surt gent d'aquests partits.
• L'aparició, al 2000, de la TDT abarateix l'accés a aquests canals temàtics (PPlàndia, El País de las Maravillas del PSOE, etc.)
• Entre finals dels 90 i la nostra època es desenvolupa Internet, primer amb els seus grup i llistes de correu, on podies cercar temes que t'interessessin i, ja als nostres dies, amb el fenòmen de les xarxes socials. Si abans, quan encenies la tele, podies viure a PPlàndia, ara la possibilitat hi és per a tot el dia, depenent de sis estàs davant de la tele, de l'ordinador, de la tablet o del mòbil: fins i tot quan cagues pots rebre els continguts desitjats. I no només això. Internet té un efecte multiplicador que hagués fet les delícies de Goebbels, aquell que va dir que una mentida repetida mil vegades es convertia en veritat; si parlem d'Internet, dir mil vegades és quedar-se curt... Parèntesi històric: no és casualitat que els primers estudis sobre la cultura de masses apareguin paralel·lament amb l'ascens del nazisme.

      Ull! Algú que llegeixi això pot pensar que estic caient en el tòpic de "la culpa és de la tele". No. Els desenvolupament del mass media també ha possibilitat, sense anar més lluny, que les hòsties d'ahir es veiessin per tot el món. Però a ningú se li escapa aquesta coincidència entre la degradació de la política i el desenvolupament d'aquesta nova cultura de masses. Es retroalimenten. Els polítics ofereixen al poble el què el poble vol. El poble vol el què sent a la tele i llegeix per internet, moltes vegades missatges emesos per autèntics trolls com l'Inda, sense anar més lluny, dobermans controlats pel poder polític, o senzillament gent del pueblo llano (el què avui anomenem, carinyosament, cuñaos) que disposa de quelcom més que els cèlebres quinze minuts de fama que deia Warhol.

    Que els cuñaos es posen d'acord que cal fotre-li canya a Catalunya, doncs cap problema. Vinga a recollir vots! Que demanen un linxament d'independentistes, doncs, apa, enviem la Esquadra Piolin a hostiar-los! 

   Que algú, amb la perversitat digna d'un Goebbels, diu que adoctrinem els nanos? Doncs a repetir fins a l'infinit la mentida fins que coli. Quina força tenim els professors davant del món on s'han desenvolupat els nostres alumnes, bombardejats amb missatges cunyadistes fins a l'infinit? Avui a l'Institut hem organitzat una parada de deu minuts per a llegir un manifest contra la violència d'ahir, manifest que suscriuria qualsevol persona normal, espanyolista o independentista, que tingui un mínim de sensibilitat. Algun capullo dels que he esmentat abans tindria els sants collons de dir que els estàvem adoctrinant. Els nens han restat callats tota l'estona, asseguts al pati, mentre el director, la coordinadora pedagògica, el representants dels sindicats d'estudiants anaven llegint. Després els hem fet tornar a classe, a discrección, com dirien els militars. Yo soy español, español, español... A por ellos, oe... han estat els càntics més entonats mentre tornaven a les aules. Només una persona anava cantant I... Inde... Independència: l'Ossama L'H., qui el coneix sap que és un provocador...

     Com he arribat fins aquí?, em pregunto ara jo. Ja sé que avui l'apunt ha estat massa extens i el fil argumental potser és una mica difícil de seguir, però val la pena que tots plegats ens parem a pensar una miqueta per què passen les coses que passen i, sobretot, el què ens hauria de preocupar més: cap a on anem.