Durant la Primera Guerra Mundial, Alemanya va envair Bèlgica, lloc de pas gairebé obligat per tal de fer una ofensiva efectiva sobre França. En aquestes circumstàncies, Apel·les Mestres, poeta català aliadòfil va compondre aquest poema, per tal d'animar els belgues, històricament sempre rebregats pel pas de nombrosos exèrcits pel seu territori:
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.
Us sona, oi, això de no passareu? Aquest no passareu, en tercera persona, no passaran, serà el lema de la resistència a l'Exèrcit Nacional durant la Guerra Civil Espanyola. Tothom coneix la història. Van acabar passant i, enfument-se'n, en una cançó de Celia Gámez. Com a Bèlgica, sempre acaben passant, imposant-se la llei del més fort. I d'això va el poema d'Apel·les Mestres. No passareu, diu, però després afegeix, i si passeu... És a dir, té un pla de contingència, dit en paraules que avui estan de moda. Un pla de contingència que consisteix en no deixar-se vèncer per la por i resistir, i si la resistència sucumbeix a la força de l'enemic, preservar la dignitat i deixar que sigui la Història qui finalment jutgi i digui qui va vèncer i convèncer finalment.
Quina casualitat que aquest poema sigui dedicat al poble belga, no?
Quina casualitat que aquest poema sigui dedicat al poble belga, no?
