I ARA QUÈ?

I SOBRETOT, QUI?

Les eleccions d'ahir van deixar uns resultats com a mínim curiosos. La paraula que més es va sentir entre els corifeus de Puigdemont i Arrimadas va ser: "President!" o "Presidenta!". Cap dels dos podrà ser-ho: una no té majoria suficient, l'altre pot formar una majoria però no pot venir a prendre possessió del seu càrrec. La lògica espanyola portaria a una pròrroga del 155: llavors, seria president de facto algú que només disposa de tres diputats al Parlament.

Què fer?

37+34=71

La matemàtica, inexorable, diu que ha guanyat la dreta. Abrazo de Bergara entre "unionistes" i independentistes. Mira, Arrimadas, nosaltres renunciem a l'independentisme i et fem presidenta. A canvi, tu acceptes que hi ha coses intocables a Catalunya, com el model d'escola, i deixes de mentir gratuïtament: adoctrinamiento, enemigos de Europa, etc. Això seria com demanar-li a Palpatine que abandonés el cantó fosc: l'odi a tot el què faci olor de catalanitat és la raó de l'èxit de Ciutadans. Com a mostra un botó: tret d'un gairebé protocolari Visca Catalunya!, tot el Discurso de la Victoria, tant d'Arrimadas com de Ribera, va ser en castellà. Queda maco dir que són catalanes, españoles y europeos, però ahir no vaig sentir cap llengua europea de boca d'aquests líders.

34+32+4=70

Una altra possibilitat és revalidar la majoria independentista. La CUP ja ha deixat clares les seves condicions: República Catalana i continuar vivint a Matrix. Això sí, sense entrar al Govern, no fos cas que anéssim a la presó.

34+32+8=74 (+4=78)

Deixem de repetir els errors del passat, admetem que, malgrat tot, hi ha una majoria sobiranista al Parlament (encara que ja no són els 2/3 necessaris per a tantes coses), deixem de tirar-nos a sobre la merda que ens hem tirat durant tots aquests anys ( i resem per a que els Comuns deixin de tenir en comú el fet de tirar-se merda entre ells...) i pactem amb Xavier Domènech, que, per cert, és algú que té una certa sensibilitat amb el tema. Espanya no ens deixaria fer, igualment. De fet, moltes de les lleis que ha tombat el Constitucional aquesta legislatura s'havien pres amb el consens dels Comuns. Però tindries la legitimitat que suposa representar 238.8656 vots, és a dir un 55%. I si en alguns temes busques la complicitat del PSC (ahir en un xat de companys de la mili, algú deia que este Iceta no es de fiar... tant de bo...), estaries representant gairebé a 3 milions de catalans i catalanes, un 70% del cens. 

En tot cas, queda clar que, o ens arromanguem i comencem a buscar consensos o podem viure en un bucle de República-Repressió molts anys...

LA PRIMERA FAL·LÀCIA DE LA GUANYADORA

Ahir, durant el Discurso de la Victoria, es va produir una situació digna d'un gag de Groucho Marx. Amb el noranta i pico de vots escrutat, C's guanyava les eleccions amb 36 diputats. A Tarragona hi havia en ball un escó del PP. Arrimadas, tot i guanyar, es queixava d'un sistema electoral injust. Just en aquell moment, el quart escó del PP va a petar a C's. 37 diputats. Tothom aclamant Arrimadas. 

Per què dic això? He fet els meus càlculs. D'entrada, dir que el sistema electoral actual afavoreix els partits més votats, d'aquí la paradoxa de veure Arrimadas protestar. 

Aquests 37 diputats li han "costat" 29.772 vots per diputat a Arrimadas. A Puigdemont, la cosa li ha sortit per dos mil menys, 27.659 v/d. Però el preu del diputat d'ERC ha sigut molt similar al de C's, 29.033 v/d. Són els partits menys votats qui sí tenen dret a protestar. Al PP, els 3 diputats (que hauran de compartir Grup Mixt amb la CUP, hi, hi , hi, hi...) li han costat 61.335 vots per diputat, més del doble que als altres. A la CUP, 48.930. A En Comú Podem, 40. 433. I al PSC, 35.448.

Com deia, he fet els meus càlculs. Imaginem-nos un sistema "tants caps tants barrets" (TCTB), en què els 4.358.995 vots vàlids d'ahir s'haguessin repartit per igual entre els 135 diputats del Parlament, amb un "cost" de 32.289 vots per diputat. El Parlament hagués quedat així:

C's 34 diputats (3 menys que ara), continuaria guanyant.

JxC, 29 diputats (5 menys que ara)

ERC, 29 diputats (3 menys que ara, però empatant amb JxC)

PSC 19 diputats (2 més que ara)

ECP 10 diputats (2 més que ara)

CUP, 6 diputats (2 més que ara)

PP, 6 diputats (3 més que ara, empatats amb la CUP, però ambdós amb grup parlamentari propi)

PACMA entraria al Parlament, amb 1 diputat.

Si heu fet la suma, hi han 134 diputats. El següent partit en vots, Recortes Cero, queda molt lluny del mínim per a atribuir-li un diputat (10.107 vots). Potser podríem considerar-ho un càstig als partits polítics. Encara que el fet de tenir un nombre parell d'escons podria propiciar situacions d'empat tècnic.

L'independentisme perdria escons (29+29+6=64, davant dels 70 actuals), el 155 en guanyaria (34+19+6=59, 2 més que aplicant la Llei d'Hondt), però continuaria per darrera. La cosa continuaria depenent (ara més que mai) dels 10 diputats d'En Comú Podem...

LA REFORMA CONSTITUCIONAL

Així quedaria una hipotètica nova Constitució si Rajoy, Ribera i Sánchez pactessin una reforma:

PREÁMBULO

La Nación española (això no ho tocarien, of course; mentre la resta de constitucions parla de We the people, aquests fan referència a una abstracta Nación española), deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:

• Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo: el del IBEX35.
• Consolidar un Estado de Derechas que asegure el imperio de la ley como expresión de la voluntad del Partido Popular.
• Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones, siempre y cuando no sean catalufos, claro.
• Promover el progreso de la cultura tauromaquia y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.
• Establecer una sociedad democrática y avanzada.
• Colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra. (excepto con los gitanos rumanos [enmienda de Albiol]

ARTÍCULO  1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derechas, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia militar, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el al lado del Pueblo Español, concretamente en el Palacete Albéniz, del que emanan los poderes del Estado

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria bananera.

ARTÍCULO 2: ¡¡¡ESTE NI TOCARLO!!! ¡¡¡SIEG HEEEEEEEEEEIL!!!

ARTÍCULO 15: Derecho a la vida y a la integridad física y moral, excepto de votantes ilegales. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra. (OJITO: això no és fruit de cap esmena, ho posa...)

ARTÍCULO 16: Libertad ideológica, religiosa y de culto. Aconfesionalidad del Estado. DEROGADO EN SU TOTALIDAD.

ARTÍCULO 17: Regulación de la detención preventiva, plazo máximo de 72 horas para la puesta en libertad o a disposición judicial de un juez de los nuestros... (Total, los vamos a encarcelar igualmente...) Regulación del habeas corpus.

ARTÍCULO 20: Libertad de expresión e información: sólo aplicable a Inda y colaboradores. Libertad de cátedra (¡Sí hombre! ¡Les vamos a dejar adoctrinar!). Prohibición de la censura previa. Resolución judicial de un juez de los nuestros necesaria para el secuestro de publicaciones.

ARTÍCULO 21: Derecho de reunión pacífica y sin armas sin necesidad de autorización previa (excepto catalufos, naturalmente).Obligación de comunicación previa a la autoridad para reuniones y manifestaciones en lugares públicos, que sólo podrán ser prohibidas por razones fundadas de orden público (y porque sea de catalufos...)

ARTÍCULO 22: Derecho de asociación. Ilegalidad de asociaciones que persigan fines o utilicen medios tipificados como delito (o sea, las de los catalufos). Prohibición de las asociaciones secretas (bueno, el Club ese de la Reina Sofía, pase...) o de carácter paramilitar, excepto Sociedad Cívica Catalana o la Fundación Francisco Franco.

ARTÍCULO 23: Derecho de participación en los asuntos públicos. Sufragio universal activo y pasivo. Igualdad en el acceso a la Función Pública. (Excepto, cómo no, catalufos)

ARTÍCULO 24: Tutela judicial efectiva, prohibición de la indefensión, derecho al juez predeterminado por la Ley Rajoy, a la presunción de inocencia culpabilidad, derecho a la asistencia letrada, derecho a la prueba construir pruebas, derecho a no declarar contra sí mismos ni a declararse culpable (excepto por el uso del potro), derecho al proceso público en debates de La Sexta sin dilaciones indebidas y con todas las garantías.

ARTÍCULO 27: Derecho a la educación formación del espíritu nacional. Obligatoriedad y gratuidad de la enseñanza básica. Derecho de los padres a que sus hijos reciban formación religiosa (en la religión auténtica, claro está). Libertad de creación de centros de enseñanza del Opus.

ARTÍCULO 28: Derecho de sindicación, pudiendo exceptuarse en las Fuerzas Armadas y limitarse en otros funcionarios públicos.(OJITO: això no és fruit de cap esmena, ho posa...) Derecho de huelga (siempre y cuando sea por motivos laborales y en manifestródomos...) con el límite de respetar los servicios esenciales para la comunidad.

ARTÍCULO 30: Derecho y deber de defender España. Objeción de conciencia (sólo para médicos antiabortistas).

ARTÍCULO 31: Principios tributarios: los industriosos y laboriosos catalanes deben mantener al resto de habitantes de la isla de Jauja.

ARTÍCULO 32: Derecho a contraer matrimonio (heterosexual, cómo no!!!).

ARTÍCULO 34: Derecho de fundación Francisco Franco.

ARTÍCULO 35: Derecho al trabajos forzados.

ARTÍCULO 36: Derecho de los empresarios a pasarse por el forro la negociación colectiva y al conflicto colectivo.

ARTÍCULO 155:

Diu l'article cent cinquanta-cinc

que en un cas de compromís

el Rajoy pot, si cal, refregar-se l'engonal

i passar-se pels dallonses tota les lleis del país.

(¡Ja, ja, ja! ¡Estos putos catalufos!¡Qué graciosos!)

       

DIME DE QUÉ BLASONEAS Y TE DIRÉ DE QUÉ CARECES

Avui m'ha picat la curiositat i he volgut saber què deien les diferents constitucions dels països sobre això de la sagrada unidad de la nación. Vull demostrar allò que es diu a Las Normas de la Casa de la Sidra, que quan has de posar per escrit una norma és perquè tothom, d'entrada, se la passa pel folre. O, el què és el mateix, en un refrany castellà: Dime de qué blasoneas y te diré de qué careces.Vaya por delante, com dirien alguns, que jo no sóc advocat, ni jurista, ni cap merda d'eixa (és conya, experts en Dret, no us enfadeu...), així que la validesa d'aquest apunt, lògicament. és molt limitada. Aquest apunt s'anirà estenent a mesura que vagi recopilant apunts sobre constitucions.

Com vaig dir en un apunt anterior, les constitucions serioses deriven de revolucions o disturbis socials i no són més que pactes que s'estableixen entre les parts implicades (co-institució). Només així s'entén que la Constitució dels EEUU comenci amb les paraules We the people o que la Constitució Francesa digui que la sobirania pertany al poble. 

França

No he vist cap referència a la unitat territorial, sí a la sobirania i a qui es pot considerar ciutadà francès. La sobirania pertany al poble (és a dir, a les persones, no als territoris) i s'exerceix a través dels referèndums o dels representants escollits pel poble. Cap individu o secció del poble pot atribuir-se'n l'exercici  (paràgraf 3). Caldria precisar a què es refereix, exactament, el terme "secció del poble". Parla  sobre qui és ciutadà francès, distingint entre nationaux i resortissants.

Regne Unit

Malgrat que, pràcticament, van ser els inventors d'aquest tipus de documents amb la cèlebre Carta Magna,  l'actual Regne Unit no té constitució. Basen la regulació jurídica del país en quatre fonts: lleis emeses pels governs (statute law), sentències de judicis (common law), decisions del Parlament i les works of authority, és a dir, els tractats escrits per experts. La sobirania és del Parlament, cosa que deriva de la Revolució del segle XVII. El Parlament delega (devolution) en els parlaments de les diferents nacions que conformen el Regne Unit. Curiosament, una llei del Parlament Escocès declara que aquest no pot ser mai abolit, mesura que sí es va prendre a Irlanda l'any 1973.

Alemanya

Comencem malament: va ser redactada i aprovada pels ocupants aliats el 1949 (o sigui que de co-institució, res...). Tot i així, ha estat reformada unes seixanta vegades d'ençà d'aquell any. Important: no és una constitució pròpiament dita, sinó, una Grundgesetz, és a dir, una llei fonamental: hom considerava que seria temporal i després s'aprovaria una constitució definitiva. Assignatura pendent, doncs: preguntar-li al poble en referèndum què en pensa. La cosa es va plantejar el 1994, després de la Reunificació, però va ser rebutjada per la majoria parlamentària conservadora. 

El Preàmbul diu que els alemanys del diferents Länder, en l'exercici de llur AUTODETERMINACIÓ (Selbstbestimmung), decideixen formar una República Federal, completant la UNITAT i la LLIBERTAT. És a dir, que si són membres de la República Federal és PERQUÈ VOLEN, no com aquí. És la única referència que he trobat a la unitat del país.

Al Capítol II, article 20, Alemanya es considera a sí mateixa una Federació d'Estats. Diu, com no , que el poder l'exerceixen les persones (curiosament, com hem vist, les persones no han tingut el poder de promugar o ratificar la Constitució...) i que aquestes persones tenen el dret a resistir-se si algú vol eliminar l'ordre contitucional: no diu res sobre què han de fer si algú pretén pervertir-lo, com  ha passat a l'Estat Espanyol. Si entenem el context en què va ser promulgada (evitar l'aparició d'un altre Hitler), entendrem millor aquest darrer punt. No sabem què hi posaria si el què calgués evitar fos un altre Rajoy...

L'article 29 és molt interessant. Parla de la reestructuració del territori federal. Diu que els länder poden modificar les seves dimensions, sempre tenint en compte motius històrics, culturals i de conveniència econòmica, amb el consentiment d'una llei federal i en un REFERÈNDUM (ULL!) en què NOMÉS PARTICIPARIEN ELS TERRITORIS AFECTATS. Quina diferència amb Espanya, oi?

El 155 d'aquí és el 37 de la Grundgesetz alemanya.

Judgement at Nuremberg, 

pel·lícula que haurien de veure tots els jutges espanyols 

i els fans de la Constitución: 

fer complir una llei injusta no ens fa innocents...

Estats Units d'Amèrica

La cèlebre Constitució dels Estats Units no s'ha modificat des de la seva promulgació l'any 1788, la qual cosa vol dir que si el redactat és prou abstracte, només cal afegir capítols a un article per a concretar quan hi ha una necessitat específica i ja està. L'article 4 parla de les relacions entre els estats de la unió i del Govern Federal amb els estats. 

[PARÈNTESI: La secció II de l'article 4 parla dels esclaus fugitius (!), que han de ser retornats als seus estats d'origen: No person held to service or labour in one state, under the laws thereof, escaping into another, shall, in consequence of any law or regulation therein, be discharged from such service or labour, but shall be delivered up on claim of the party to whom such service or labour may be due. L'Esmena Tretze no acaba d'arreglar el tema: l'esclavitud es manté, només, com a càstig per un crim... ]
La clàusula 1 de la secció III d'aquest article 4 parla de l'admissió de nous estats, però no de la seva possibilitat o no de secessió. La clàusula 2 parla del què és propietat federal: parcs nacionals, indis (!), bases militars, etc. Diu: The Congress shall have power to dispose of and make all needful Rules and Regulations respecting the Territory or other Property belonging to the United States; and nothing in this Constitution shall be so construed as to Prejudice any Claims of the United States, or of any particular State. Com tots els països d'Occident, Estats Units també ha tingut colònies i, en un cas similar al de França, la Cort Suprema ha decidit que alguns territoris (com Puerto Rico) PERTANYEN als Estats Units, però NO FORMEN PART dels Estats Units (!!!) i que en aquests territoris la Contitució només s'hi pot aplicar parcialment. (!!!) 

La clàusula 2 de la secció IV diu que el Govern Federal pot enviar l'exèrcit a protegir els territoris d'una invasió o de la violència domèstica. Per tant, si les coses es fan en absència de violència no fa falta enviar els piolins, oi?

APEL·LES MESTRES, BÈLGICA I LA REPÚBLICA

     Durant la Primera Guerra Mundial, Alemanya va envair Bèlgica, lloc de pas gairebé obligat per tal de fer una ofensiva efectiva sobre França. En aquestes circumstàncies, Apel·les Mestres, poeta català aliadòfil va compondre aquest poema, per tal d'animar els belgues, històricament sempre rebregats pel pas de nombrosos exèrcits pel seu territori:

No passareu

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

    Us sona, oi, això de no passareu? Aquest no passareu, en tercera persona, no passaran, serà el lema de la resistència a l'Exèrcit Nacional durant la Guerra Civil Espanyola. Tothom coneix la història. Van acabar passant i, enfument-se'n, en una cançó de Celia Gámez. Com a Bèlgica, sempre acaben passant, imposant-se la llei del més fort. I d'això va el poema d'Apel·les Mestres. No passareu, diu, però després afegeix, i si passeu... És a dir, té un pla de contingència, dit en paraules que avui estan de moda. Un pla de contingència que consisteix en no deixar-se vèncer per la por i resistir, i si la resistència sucumbeix a la força de l'enemic, preservar la dignitat i deixar que sigui la Història qui finalment jutgi i digui qui va vèncer i convèncer finalment.
     Quina casualitat que aquest poema sigui dedicat al poble belga, no? 

LETTER TO THE HEBREWS

     On October 27, 2017,  catalan Parliament declared his support to the independence of the country. It was the result of a long story. Someone will say you that this story, called El procés in catalan, begins on September 2012, with a demonstration of about two million people asking the rulers for Catalonia become a new country in the European Union. This comes from much earlier...

     As you know, Spain History (as said by President Aznar in a conference in the Hudson Institute) is the History of Christian people fighting against Muslims for his land. It supposed the expulsion of Jews on 1492 and Muslims on 1609. So, it is the History of Christian people being intolerant with people that did not have the same religion. 

     Absolutism of the seventeenth century and later nationalism of the nineteenth century advocated a single state united by features such as religion, customs, laws ... and languages. Spain History became the History of people that speaked Castilian persecuting all the other languages in the land. On 1715, Philip the Fifth (fifth in the castilian numeration of kings) forbade the use of Catalan in the administration of the kingdom. His son, Charles the Third, on 1768, forbade the use of Catalan in the education and menaced with severe fines teachers that spoke Catalan in the school . On 1801, Charles the Fourth's Prime Minister, Manuel Godoy, wrote a law forbidding Catalan in theatrical works. 1881's criminal prosecution law prevented to use Catalan in the Courts. 
     Administration, education, culture, courts ...: the construction of the Spanish State was made on the basis of only one religion and only one language: Castilian. Nowadays, Castilian and Spanish are the same language. It has not  been always like this ...
     Fortunately, Catalan people resisted this attacks and go on speaking their own language. On the first half of the twentieth century, Spain gave certain degree of autonomy to Catalonia. Catalan governments (La Mancomunitat at first, and La Generalitat during the Second Spanish Republic) made an effort to promove and make an official use of catalan language. The winner of Spanish Civil War, the dictator Francisco Franco, Hitler's allied, forbade again all uses of Catalan. 
      With the return of democracy in Spain, Catalonia recovered his political autonomy and the ability of having his own education sistem. Until 1993 no one discussed in Spain catalans' right to educate their children in the  language of the country. During 50's economic development, people from another spanish regions came to Catalonia. If Catalan should survive and if this people's descendants wanted to find easily a job in Catalonia, a linguistic immersion system in school was necessary. In many catalan suburbs, the only opportunity to hear (and in consequence, to learn) Catalan is in the school. It is a similar case to the Hebrew in Israel.
      On 1993 there was an election in Spain. There was a great economic crisis after Olympic Games and Felipe González's government suffered many cases of corruption. Aznar's victory seemed safe. There was a surprise when Felipe González was again elected. But González had to pact with the party that ruled in Catalonia, CiU. Aznar was very angry... If he wanted to overthrow González, he had to attack Catalonia. And he start to argue against linguistic immersion.
       On 1996, Aznar must pact with CiU to rule Spain. But in 2000 he got an absolute majority in spanish Parliament. He started to apply his centralist program. Catalan self-government tried to survive by the writing of a new statute. José Luis Zapatero was elected in 2004 with the promise to the catalans that his government would support the new statute. It was not easy. Catalan new statute needed a majority in spanish Parliament. Zapatero and the leader of Catalan opposition (in that moment) Artur Mas, pacted an statute with less competences. It disgusted to the independentists of ERC, but catalan people (with a short 30% cause of ERC boycott to the referendum) approved this new statute.
       But during Aznar's governement (1996-2004), his party, PP, took control of Justice. In Spain there is not a real Third Power, cause judges' bosses are appointed by the Goverment. Despite Zapatero had the Government, PP don't wanted to change the judges of his confidence. They submitted to the Constitutional Court an appeal against the Catalan statute. They win and Constitutional Court suppressed certain articles of this law in 2010. Especially those that concerned the right of Catalans to be considered a nation and have mechanisms to preserve their own culture. July the 10, 2010 a great demonstrations claimed against this sentence; there were many people calling for the independence.
On April 2011 CNA(Catalan National Assembly) was founded, a group of people of all the ideologies with the only purpose of pressing government to ask the catalans if they wanted to be independent in a referendum. The rest of story is well known.

• 9/11, 2012: A demonstration of two milion people claims for the independence of Catalonia.
• 11/25, 2012: Elections in Catalonia. 83 of the 135 elected deputies are for an independence agreed referendum. Representatives of three parties (CiU, ERC, ICV) go to Madrid in order to convince spanish parliament of doing a referendum. Spanish parlamentaries say no.
• 11/9, 2014: Self-determination query (not referendum) organized by La Generalitat (Catalan autonomous government). Two milion catalans go to vote. Before this, Spanish Government try to discredit it saying it is only a query. After the success of the participation, they accuse Catalan president Artur Mas of spending public money in this query. Artur Mas is condemned and disabled. Spanish Prime Minister, Rajoy, invents a new concept: Spanish Prime Minister, Rajoy, invents a new concept: silent majority, he refers to people that has no voted and, in his opinion, is for Spain's unity, he refers to people that has no voted and, in his opinion, are for Spain's unity. This exposes his thinking about democracy: people must be silent, they cannot express their opinions.
• 9/27, 2015: New elections in Catalonia. CDC (conservative catalanist party) and ERC (leftist independists) go together in a list called Junts pel Sí (Together for Yes) , because they consider that this election is a legal way to do a referendum. So think another list, CUP. Together they achieve the majority in Catalan Parliament. Spanishists say that independentists have lost the election because they have only 48% of the votes. Both add to his side CSQP, that are for an agreed referendum and are not spanishists.
• 10/1, 2017: La Generalitat organizes an independence referendum in Catalonia. They have no permission of the Spanish Government. That sunday Spanish Police assaults electoral colleges and injure mamny civil people. They hack the computers with the electoral census: some spanish journalists say that they can vote four o five times. Due to this, this election cannot be a normal referendum: it can be compared with the first election in Iraq after Saddam Hussein.
• 10/16, 2017: Two independentist leaders, Jordi Cuixart and Jordi Sánchez are quickly processed and send to jail for a demonstration on 9/20. Remember: judges in Spain owe his job to the Governement. It can be clearly readed as a threat against Catalan Government if they declare independence.
• 10/27, 2017: After making efforts to negotiate with Spanish Government an agree and basing on the results of 10/1, President Puigdemont declares Catalonia's independence. Seeing waht has happened with Cuixart and Sánchez, he has to go away from Spain. He's right: on November 3, eight ministers of his government are prisoned.

      The same day on that Puigdemont declared the independence, spanish Government, with the agree of the two main opposition parties (PSOE and C's) , took control of La Generalitat. They do this basing in an article of spanish Constitution, 155, that has a deliberately ambiguous writing.

       They have already declared his intention of making changes in Catalan system of education, firing those that not agree with 155: two teachers in La Seu d'Urgell are today processed for organizing a debate in his classes about policial violence on October, 1. Spanishist say that we are indoctrinating children like we were integrists and they pretend to implant his point of view about Spain's History: they deny that Catalonia has had ever an autogovermment before XXth Century, they deny Bourbon's repression of the Catalan language (as said by the previous king Juan Carlos), they deny even that Franco was a dictator (as said by the spanish Royal Academy Of History in his printed dicitonary)... And,  obviously, they deny our right to educate children in our language. Denying our own culture and our own history they are denying our right of being: unfortunately, you know what i'm referring... The shadow of a short guy with moustache is today already very long...

       So, independence has been our last try to survive as a culture. We have reached the same conclusion as that reached Theodor Herzl: we need a state to protect us as a culture. Please, Hebrews of the world, help catalan people, support catalan autogovernment and our rigth of being. We need you!!!

Malgrat tot, ha valgut la pena

     Ja el tenim aquí. El 155 caurà com una llosa, no només sobre els manaires de la Generalitat, sinó també sobre tots els funcionaris, als quals se'ns farà jurar, com si fóssim un reietó castellà i la Soraya el Mío Cid, que l'acatarem. I si no, ja saps on és la porta (bé, de fet, el què li vaig sentir dir a la Soraya era la suspensió de sou, no de feina... El somni de qualsevol Conseller/a d'Ensenyament, mà d'obra esclava!). No només penalitzaran els díscols, sinó que també  acompliran els seus somnis eròtics més desenfrenats: sodomitzar l'educació catalana, la immersió lingüística i tot allò que generi cohesió nacional. Pel que fa als mitjans públics, sobre el paper sembla ser que no els tocaran, però si toquen la Conselleria de la qual depenen i els seus càrrecs principals, és evident que acabaran tenint-ne, de facto, el control.

       Segons ells, s'ha limitat l'aplicació fins al 21 de desembre, en què hi haurà eleccions. És igual. Una de dos, o els partits independentistes no es presentaran per dignitat o tindran tots els líders engarjolats o es treuran del barret una nova Llei de Partits i  els il·legalitzaran o il·legalitzaran els seus programes, el què ve a ser el mateix. I guanyaran, amb trampes, com va passar en el seu moment al País Basc, i aplicaran el seu programa de destrucció del país, el què ve a ser el mateix que un 155. En tot cas, divendres, a Arrimadas, se la veia molt segura de la victòria electoral. Riuré molt quan vegi que no pot tirar-se un pet sense que li doni permís el Govern Central i, o es torni independentista o abandoni les sessions del Senat per  pura vergonya aliena, com l'altre dia va fer el Molt Honorable (més honorable que mai aquell dia) José Montilla.

      Hom diu llavors de què ha servit el procés? Per què la Declaració d'Independència? Si Catalunya ha gaudit, segons ells, del major grau d'autogovern de la seva història, per què s'han arriscat a perdre'l d'una manera tan tanoca, sense tenir recolzament internacional ni majoria social que recolzi l'independència ni control sobre el país? (Parèntesi: dins d'aquest control sobre el país, posen com a exemple les cèlebres empreses que se'n van, és a dir, que els pocs impostos que pagaven els pagaran ara a una altra CA; curiós concepte de l'economia de mercat tenen, cal controlar, segons ells, les empreses; això inclou les trucadetes de Tacatún Primero a la SEAT? Si vas a mirar qui són els propietaris de les empreses que se'n van, tipus La Caixa post Samaranch, entens una mica què entenen per control de les empreses i quants anys porten controlant-les...).

      I malgrat la part de raó que puguin tenir en els seus arguments, jo afirmo HA VALGUT LA PENA. I ho faig aludint raons que subscriurien fins i tot els més espanyolistes. Hom podria pensar que el divendres 27/10/17 va ser la data de la fi d'un període anomenat "procés". I jo dic: va ser el principi d'una cosa nova. Quan Napoleó va perdre la batalla de Waterloo, semblava la fi de la Revolució Francesa; el temps va demostrar que la roda de la Història és imparable.

• La primera i més important és que al Partido Popular se li havia de dir: PROU! Un dels arguments que més s'ha esgrimit des d'Espanya aquests dies ha estat el de la ruptura de la societat catalana. D'aquesta ruptura no en té la culpa el procés. Ja ho vaig dir en l'article  Com hem arribat fins aquí. Porten anys atacant l'educació, la cultura i tot allò que soni a català i ho fan sentint-se impunes i amb tota la prepotència que els dóna saber que (gràcies al govern de Felipe González, s'ha de dir) són els amos d'un poder que en qualsevol democràcia és independent, la justícia. Gràcies a això, han anat aplicant el 155 en còmodes terminis. Què menys que fer-los-hi una sobirana BOTIFARRA!, encara que això suposi que acabin aplicant el  155 d'un sol cop.

• Des de divendres, ja no hi ha res inqüestionable a l'Estat Espanyol. I no només la cèlebre indisoluble unidad de España.
• A la monarquia li queden quatre telenotícies. Felipe VI, el Pre-Parado, ha demostrat ser un rei sense criteri propi, que segueix el dictat del PP, mancat d'empatia amb els seus governats, que s'amaga en moments claus de la història del seu país (on era el 17-A?), que no es presta a mediar (com és una de les poques funcions que té). Fixi's, sr. Puigmoltó, que no li estic demanant que es torni independentista, sinó que faci el que s'espera d'un rei constitucional.
• Ah, la Constitució! S'ha vist que és paper mullat, que només la treuen com el Sant Cristo Gros quan els hi convé reprimir el poble. Mai, per protegir, per exemple, el dret a l'habitatge, constitucional. I si cal convertir l'Estat en una empresa que generi superàvit, és a dir, beneficis, doncs reforma ràpida i Santes Pasqües. Poc pensen en l'autèntic sentit de la paraula Constitució: Co-Institució, pacte entre institucions, entre els manaires i el poble, en aquest cas. Les grans constitucions de la història (la Carta Magna, sense anar més lluny) han sorgit després de rebelions. La del 78, la que nos dimos todos, va venir després d'un referèndum (curiosament, aquest, legal) en què, o tríavem el què ens donaven o seguíem amb los Principios del Movimiento.

La Carta Magna

• El procés ens ha convertit a tots en persones més dialogants, s'ha volgut excloure la violència des d'un bon principi. Sabíem que la menor mostra de malcarament deslegitimaria el procés a ulls del món. Per això, el Gobierno de España, després de l'u d'octubre va haver d'inventar-se unes suposades escopinades i els cèlebres 400 ferits entre els piolins. Curiosament, a la Sexta Noche, aquest darrer mes, els tertulians estrella, Inda i Marhuenda, no han aparegut fins altes hores de la nit. La violència, per més institucional que sigui, i els qui la aplaudeixen, han quedat deslegitimats.
• El procés ha civilitzat els Mossos. És més, gràcies als Mossos, hem estat advertits, en tota hora, de les possibles trampes en la què ens faria caure la Policia espanyola: rebentadors de manifestacions, policia secreta, etc. Mètodes tots ells usats pels Mossos en períodes més foscos de la seva història...
• Divendres, amb Rajoy destituint Puigdemont i Puigdemont desacatant aquesta decisió, es va generar, a Catalunya, una doble legitimitat. Vaig comparar al meu Facebook aquesta situació amb la què es va generar a Europa a l'Edat Mitjana quan hi va haver el Cisma d'Occident: el descrèdit de l'Església va ser tal que un segle després, si fa no fa, algú es va atrevir a protestar. Posteriorment, l'autoritat de l'Església va anar minvant, fins l'extrem que, tret del Vaticà, avui en dia no queda (sobre el paper) cap estat teocràtic a Europa. Amb l'existència de dos Estats seguint la lògica perversa de l'estat-nació, el mateix estat, com a concepte, queda tocat de mort. La tendència històrica ens porta cap a l'autogestió. Però això és una teoria que desenvoluparé en un proper article...

Dos presidents, dos legitimitats...

L'inexorable principi d'acció-reacció

     Quan era petit sempre deia que, de gran, volia ser escriptor. Més endavant, d'adolescent, em vaig inclinar cap a la composició musical. La tardor de l'any 2015 vaig haver d'agafar una baixa llarga, vaig estar gairebé un curs en el dic sec. Per tal de mantenir-me mentalment actiu i recuperar la mobilitat de la mà dreta tot teclejant, vaig decidir ressuscitar aquesta vocació primera i escriure una novel·la que feia anys que em rondava pel cap. Aquesta novel·la està escrita l'hivern 2015-16. Ho dic perquè hi ha moltes al·lusions al moment polític del moment (és increïble com en un any i mig els esdeveniments s'han succeït a la velocitat de la llum...)

     Los chicos del coro és una pel·lícula que, qui més qui menys, ha passat a classe algun cop. Com que solc portar entre tres i quatre línies d'un mateix curs resulta que, cada anys, des de l'estrena, pràcticament, he vist tres o quatre cops, pel cap baix, la pel·lícula. Em conec pam a pam cada escena. Fa uns quants anys vaig començar a fabular, a partir de l'escena en què el professor d'educació física enganxa Mathieu amb els nanos al lavabo. I si la pel·lícula estigués explicant una altra història i el muntatge ens fes creure que estem veient un conte de fades? I vaig posar-me a escriure aquesta novel·la sobre la veritat, sobre com la realitat depèn del punt de vista de cadascú: Mondain fabula sobre el seu passat, Mathieu oculta la veritat del què realment passa a l'orfenat, el director incoa un expedient ple de falsetats sobre Mathieu...

    La novel·la, a més, s'inspira en fets de la meva biografia personal, com sol passar. Quan era adolescent vaig tenir la desgràcia de tenir un coneixement directe d'un cas de pederàstia. Llavors no me n'adonava ben bé del què realment estava passant, però més endavant vaig llegir un quants llibres sabre el tema (Pederastia en la Iglesia Católica, per exemple, de Pepe Rodríguez) i vaig conscienciar-me sobre la dimensió del problema. La novel·la era una manera de desfogar-me, en aquest sentit. Casualitats de la vida, al febrer, Spotlight guanyava l'Òscar a la millor pel·lícula. Això va despertar les consciències de la gent i, poc després, esclatava el cas dels maristes. Sabia que era qüestió de temps que el pederasta que vaig conèixer (i que continuava exercint amb nens!!!) sortís a la llum. Vaig acabar la novel·la el mes de març. El mes de juny una persona que havia tingut la mala sort de topar-se amb el pederasta deu anys aproximadament abans que el coneguéssim jo i la seva pobra víctima, el delatava; el pederasta era fulminantment cessat del seu càrrec. A l'octubre, en un sopar d'ex-companys m'assabentava que el delator s'havia fet enrere en l'acusació al·ludint que ho havia fet per enveja; algú li havia solucionat la jubilació a aquest senyor o bé, s'havia despertat amb un cap de cavall entre els llençols...
     Malgrat que la tinc registrada, no m'atreveixo a publicar la novel·la pel simple fet que surten noms i personatges que de ben segur també estan registrats per l'autor de la pel·lícula. Podria haver fet com amb el llibret d'una òpera que tinc basada en un altre film i canviar els noms dels personatges, però llavors no s'entendria un borrall: la novel·la descriu les escenes de la pel·lícula fil per randa.
    Bé, després d'aquesta introducció, aquí us deixo amb

L'inexorable principi d'acció-reacció

Què és un fatxa?

     Aquests dies es parla molt de democràcia. La paraula s'empra com a arma llancívola entre uns i altres, com volent dir: "Si no vens a les meves, no ets un demòcrata" O, el que ve a ser el mateix, ets un fatxa. Alguns, massa, fins i tot, han deixat anar la paraula nazi; alguns menys (de la part "espanyola", vull dir) han recorregut a l'adjectiu franquista, segurament perquè, qui més qui menys, en l'espectre de partits que han manat a l'Estat fins ara (PP, PSOE, àdhuc CiU) té un passat. Hi ha qui excusa el franquisme dient que va ser més benèvol que el nazisme, però això va ser degut a la mateixa idiosincràsia del país, més donada a la ineptitud i la corrupció que no pas Alemanya; si es tenen en compte aquests dos factors atenuadors, Déu n'hi do el nivell criminal que va assolir el nacionalcatolicisme, especialment els primers anys. I encara va morir matant. I, com he dit, alguns dels manaires recents, ja pul·lulaven llavors.

     Què és la democràcia? Hi ha algun llibre què expliqui què és la democràcia?, preguntava una amiga de la família l'altre dia. Per què mai tant com ara s'havia apel·lat a la democràcia, des d'un cantó i des de l'altre.

     Els uns diuen que la democràcia és l'imperi de la llei. En el fons, estan emprant un tipus de fal·làcia que és l'argumentum ad traditionem (això és així perquè sempre ha estat així i no es pot canviar). Per defendre la seva postura, recorren a l'argumentum ad verecundiam, és a dir a l'autoritarisme, i, a l'argumentum ad metum (és a dir, l'apel·lació a la por). L'u d'octubre van arribar a treure l'argumentum ad baculum, és a dir, la porra.

       Els altres fan servir un altre tipus de fal·làcia anomenat argumentum ad populum: si una cosa la diem tots, llavors és certa. Jo, que sóc professor, i he viscut massa casos de bullying, tota una classe contra un nen, conec la falsetat d'aquest argument. Només cal recordar el tant repetit argument de què passaria si es deixés votar la població sobre l'ús d'armes o la pena de mort.

       Si encens la tele, aquests arguments es van repetint ad nauseam (un altre tipus de fal·làcia): ja vaig parlar de l'efecte amplificador dels mass media.

     M'estic llegint un tractat d'Umberto Eco titolat Storia della bruttezza (Història de la lletgesa). Ja m'havia llegit la seva Storia de la bellezza (Història de la bellesa), és a dir un tractat d'Estètica i Història de l'Art. Sembla que una cosa, la lletgesa, hagi de ser la contrària de l'altra, la bellesa, i, per tant, definint la bellesa puguis definir què és lleig. Eco, en canvi, ens diu que això no és del tot exacte, que, al llarg dels segles, ha existit una definició del què és lleig independent de la definició de bellesa.

    Aquest exemple mateix el podem extrapolar al parell d'oposats democràcia-feixisme. Si no ets un demòcrata, ets un fatxa. Donem-li la volta a l'argument: si no ets un fatxa, vol dir que ets, en el sentit ple de la paraula, un demòcrata? Algú s'atreviria a afirmar que la democràcia és, senzillament, la manca d'actituds feixistes? Per tant, potser passa el mateix que amb la bellesa i la lletgesa.

    Sovint, parlant amb espanyolistes, sents a dir que llevar la bandera española (o en la seva versió més hortera, la samarreta de la roja) no es de fachas, el facha eres tu por criticarlo, etc. Intentaré, treure, doncs, una llista d'actituds fatxes. Noteu una altra cosa: ningú és fatxa full time, per tant, parlaré d'actituds, és a dir, tal persona, mostrant aquesta actitud es mostra feixista, però això no vol dir que ho sigui.

• El  primer tret es contradiu amb el què he dit abans. És el totalitarisme: un fatxa espera que tota la teva vida giri entorn d'una ideologia determinada, que hi estiguis pensant tot el sant dia, que siguis un fatxa full time i que cap acció, per petita que sigui la contradigui. És un tret que ha definit bastants règims al llarg de la Història: nazisme, feixisme, religió, comunisme... pretenen un total control sobre la vida de l'individu: ha d'haver-hi una manera musulmana de menjar, una manera catòlica de cardar, etc. Aquests són ideologies que s'han fet cèlebres per les morts que han causat, però altres ideologies que han aparegut després i de les quals no en coneixem cap tendència criminal (l'ecologisme, la homeopatia, el feng-shui...) poden caure fàcilment en aquest totalitarisme: pobre de tu que llencis una llauna al rebuig, criminal! La fe en la pedagogia, per exemple, pot ser totalitària: qualsevol relació que tinguis amb els nanos s'ha de poder analitzar des d'una clau pedagògica. La música també és totalitària, per la seva capacitat d'absorció i, en general, qualsevol activitat que necessiti un plus de dedicació. I si parlem de dedicació, la tendència de les empreses, avui en dia, és de ser totalitàries, es pensen que estaràs les vint-i-quatre hores del dia pendents de la feina, deixant abandonades foteses tals com la família, els fills, relacionar-te, procrear... Una altra actitud totalitària que ve del món de l'empresa és el fet d'apel·lar a la vocació: aquella feina és la feina de la teva vida, etc.

• Un segon tret essencial és l'autoritarisme: l'argumentum  ad verecundiam. I això és així perquè ho dic jo. ¡Y punto en boca! I no se'n parli més.
• L'ús de la violència, evidenment, també és un tret feixista. Encara que sigui legal. I justificar-la i aplaudir-la, també. Cal recordar aquell dit: la violència és l'argument del qui no té arguments? Cert que, en aquest sentit, parar l'altra galta només funciona quan hi ha un tercer (l'opinió pública) mirant. A vegades cal ser més fatxa que els fatxes, és a dir, aplicar la violència  amb més efectivitat que el que l'està exercint sobre tu. A la Segona Guerra Mundial, amb el bombardeig de Dresden, per exemple. Recordo que estic parlant només de trets feixistes, no que qui els apliqui sigui un fatxa integral. No compro allò que diuen del monopoli legal de l'ús de la violència. Darrerament, tant els policies com els militars que surten de les acadèmies estan aprenent a usar la violència només com a ultimíssim recurs; tenen clar que la violència només genera violència i que l'ull per ull, com deia Gandhi, acaba per deixar cec a tothom.

• La fi justifica els mitjans. Aquesta frase, atribuida a Maquiavel (en realitat és un dels comentaris que fa Napoleó als marges de El Príncep), serveix de guia a qualsevol actuació política contemporània; què importa negar fets evidents, deixar anar mentides com a cases, si al final s'obté el bé comú (o el que alguns consideren el bé comú) o, directament, el profit personal. Un cas claríssim el tenim en les famoses armes de destrucció massiva de Saddam Hussein; cal tenir molta, molta jeta per a mirar fixament a càmera i dir: "Créanme" i deixar anar una enfilada de mentides com aquella. Jeta o convicció del què obtindràs és un món millor que el què hi havia abans de la teva actuació: sabem que no va ser així. I la pèrdua de credibilitat sol ser el resultat immediat de deixar anar mentides a cabassos. He volgut posar aquest cas per no recordar fets molt més recents.

• I, parlant de la guerra d'Iraq, el gran invent dels neocons, la polarització: o estàs amb mi o estàs contra mi. ja en vam parlar a l'apunt titulat Rajoy, Palpatine i la granota bullida. Aquesta polarització, lamentablement, és la que els ha funcionat perfectament a Espanya als PP. Imagineu-vos que s'haguessin de presentar a les eleccions dient: Hola, som un panda de corruptes que fem el què volen els bancs i el capital en general i que a la mínima que podem farem una reforma laboral que contempli el regim d'esclavatge com una modalitat de contracte més... Enlloc d'això, diuen: som el partit que salvarà Espanya dels seus enemics interns...arrasen. L'enemic, l'altre, ells... això és una cosa que sempre ha funcionat als règims totalitaris per tal de cohesionar els seus i seguir pervivint. La pena és que, des d'aquí, el hem seguit el joc, amb bona o mala intenció (aconseguir vots), i també ens hem polaritzat: el procés no admetia grisos, o ets un independentista de pro o ets un botifler.
• La negació de l'altre. Portat a l'extrem seria la deshumanització. Un cas ben clar, els nazis i les seves races odiades (jueus, gitanos, eslaus...), a qui consideraven Untermenschen (inhumans). Però també negues l'existència de l'altre quan negues la seva història, per exemple. Els catalans mai han tingut un estat, sempre han format part d'un estat més gran. O, per l'altra banda, Espanya no existeix.Si bé Catalunya i Espanya són, en gran part, abstraccions pròpies generades pels nacionalismes del segle XIX, parteixen de realitats preexistents.
• Posats a parlar d'història, el fatxa sol ser mitòman. Sempre sol haver-hi un mite fundacional: els carolingis per a uns, els visigots per als altres. S'ignora, per racisme, l'altre gran tret dels fatxes, la contribució, per exemple, dels àrabs a la llengua, cultura, gastronomia... i al personal existent avui en dia tant a Catalunya com a Espanya. La dèria pels visigots és encara palesa avui en dia en discursos de polítics com Aznar, Revilla, etc. No m'estranyaria que tingués alguna cosa amb certa germanofília, si bé és cert que els reietons medievals ja es legitimaven a sí mateixos com a pretesos descendents d'anteriors reis visigots i començava a haver-hi una certa justificació del concepte "Reconquista", l'altre gran mite dels fatxes.

• Per obvi, quasi m'oblidava del gran tret històric dels fatxes, el racisme. Encara avui sents el típic "Yo no soy racista, pero...". I el què és pitjor, impregna els discursos de certs polítics: fa poc sentíem Esperanza Aguirre congratulant-se de la conquesta de Granada perquè sinó avui en dia viuríem al DAESH, en un exercici d'història-ficció estúpid com totes les ucronies d'aquest tipus. Tot i així, podríem fer un mateix pack amb l'homofòbia i la negació del diferent en general. El fatxa pensa que només hi ha una manera de ser català (catalanoparlant, del Barça, etc.) o espanyol (castellanoparlant, protaurí, catòlic, del Madrid, heterosexual...); qualsevol desviació de l'estàndard que proposen, els suposa una agressió al seu estil de vida (recordem la campanya de la església contra el matrimoni gai, deien que amenaçava la família). I és que, en realitat, el fatxa no deixa de ser una espècie d'adolescent polític que per a reafirmar la seva personalitat, nega la dels altres.

     I fins aquí el meu octòleg del bon fatxa. Si t'has reconegut en més de tres actituds d'aquestes, fes-t'ho mirar, ets el clàssic fatxa. Si trobes que un o dos punts d'aquesta llista s'adiuen al teu pensament, no et preocupis, pateixes un lleu constipat de la consciència democràtica anomenat cunyadisme...

El discurso del rey

     (Sí, ja sé que el títol l'he posat en castellà. És perquè quedi palès que estic fent referència al film, tot i que hi hagi traducció al català del mateix. Apart, tal com pinten els darrers esdeveniments, així vaig practicant la lengua del imperio...)

      El discurso del rey és un film que tracta sobre els esforços d'un actor (interpretat per Geoffrey Rush) per tal d'intentar que un rei quec, Jordi VI del Regne Unit (interpretat per Colin Firth), pugui fer un transcendental discurs que encoratgi el poble a enfrontar-se als nazis (sempre els nazis!) sense encallar-se. La pel·lícula explica també les circumstàncies que fan que Albert de Windsor (ni tan sols es deia Jordi, pobret) hagi d'assumir el tron de Sant Eduard, que ocupava el seu germà gran Eduard: l'home era una miqueta... com dir-ho per a no ferir sensibilitats... autoritari i pro-germànic. En el moment que es casa amb la plebea Wallis Simpson, el govern troba l'oportunitat de fer-lo abdicar.
     Mentre aquests esdeveniments ocorrien al Regne Unit, a les Espanyes hi havia una República. El rei foragitat, Alfons XIII tenia també el seu hereu, Alfons, que al 1933 va haver de renunciar als drets dinàstics per haver-se casat també, mira per on, amb una plebea. Al següent en l'ordre de successió, Jaume, futur consogre de Carmen Franco, el va fer renunciar perquè era sord des dels quatre anys . Aquest sembla ser el motiu oficial, però sona una mica estrany que una sordesa pugui incapacitar algú per a ser rei, la veritat, més quan alguns monarques actuals semblen ser sords i cecs a la realitat que els envolta... Per acabar-ho d'adobar, el 1935 Jaume també es casa morganàticament. Els drets de successió d'Alfons XIII, doncs, van anar a petar, gràcies a aquesta carambola del destí, al tercer dels seus fills, Joan.
     Tothom coneix la història. Aquest Joan, que va lluitar al costat de Franco durant la guerra civil (deixo anar aquesta dada per a que hom pugui apreciar el pedigrí democràtic dels seus descendents...), després se'n va enemistar quan va veure que aquest no li "tornava" el tron d'Espanya. Aquella disputa es va resoldre quan Joan de Borbó, com aquell que regala un gatet, li cedeix  el fill com a hostatge (pràctica molt estesa entre la reialesa durant l'Edat Mitjana, Pere el Catòlic també va regalar al futur Jaume I a Simó de Montfort). Franco es va encarregar de l'educació del nen a canvi que aquest fos l'hereu de la corona. Tot i així, Joan no va renunciar al tron, oficialment, fins un bon temps després de morir Franco.
     Retrocedim un a miqueta. L'avi d'aquest Joan, Alfons XII era un b... bé, no acabava de tenir una legitimitat clara, diguem-ho finament. El seu pretès pare, Francesc d'Assís de Borbó i Borbó Dues Sicílies, era... doncs molt "assís". Per qui no ho hagi acabat d'entendre, s'atribueix a la seva cosina i esposa, Isabel II, la següent frase: “Qué podía esperar de un hombre que en la noche de bodas llevaba más encajes que yo”. Afortunadament, la pobra senyora va trobar el consol en braços de Serrano, Puigmoltó i una llarga enfilada de botifarres diverses.

    A la vista de l'anterior paràgraf hom podria atribuir-me cert puritanisme en qüestió de sexe. Res més lluny de la realitat. Personalment, penso que si alguna virtud tenen els Borbons, és aquesta, la de borbonejar. Això el ha possiblitat de sobreviure com a nissaga, amb l'aportació constant de gens aliens a la seva sang blava. Recordem com van acabar els Habsburg espanyols, representats per l'últim de la nissaga, Carles II el Subnormal (el Hechizado, segons les versions políticament més corrrectes de la història...). Tot i així, l'excés de persones el cognom de les quals és de Borbón y Borbón en aquesta família, podria explicar la reacció airada d'ahir del sr. Puigmoltó (sabut és que el pare de la criatura no té un caràcter precisament fàcil...).
    Parèntesi, com aquell que no vol la cosa... Us heu fixat mai que els dos germans pretesament llestos de la família (bé, m'equivoco, la mitjana fa poc va ser declarada enze per un jutge) s'assemblen molt a la mare i poc al pare, mentre que la gran, l'únic pecat de la qual és haver engendrat al nini més conegut del país després de Paquirrín, se parece al padre la pobre?
    Per què he explicat tota aquesta història familiar? Per què estic de mala hòstia? I ara... Déu me'n guard d'abandonar-me a les baixes passions... Bé, el fet és que l'actual monarca té la legitimitat dinàstica agafada pels pèls. A mi me la rempamfinfla, però hi ha qui creu en aquestes històries, àdhuc les justifica apelant a la genètica. Per a acabar-ho d'arreglar, el nen porta una dècada casat morganàticament, motiu que es va emprar per a descartar els seus tiets com a reis. Ens van vendre la història que la monarquía s'havia de renovar. Perdó? Renovar la monarquia! Això és com renovar les pires de la Inquisició (Saps què? Ara cremarem els heretges amb gas natural, que és més ecològic!) o l'esclavatge (bé, de fet aquest es va "renovant" a cada reforma laboral...).  
    Hi ha qui afegiria a tot aquest conte de la legitimitat barrejant-lo amb certes dosis de feminisme malentès l'argument de que per què no pot ser reina la gran? És acceptable la Llei Sàlica avui en dia? Home, jo com a fill petit, els diria que, ja que acceptem la injustícia que suposa que algú mani perquè ha nascut en determinada família, ens mengem el pack complet, Llei Sàlica inclosa. Per què algú ha de ser reina només perquè ha nascut primer? Hi ha un altre argument: us imagineu el nebodet de Rei? El país a la merda en quatre dies!
    Bé. Fins aquí la primera part d'aquest escrit, desprestigiant la suposada legitimitat dinàstica de l'actual manaire. Em preocupa molt més la legitimitat democràtica.
     Ja he dit que el fet d'acceptar que algú mani només perquè ha nascut en determinada família, en ple segle XXI, és inacceptable. Però, bé, acceptem per un moment l'argument que diu que aquests elements s'han criat en un ambient de diplomàcia, bones maneres, amor a la democràcia... En fi, el mite de el Preparado. 
     Diu un refrany castellà que de casta le viene al galgo. Ja he parlat de Joan de Borbó, no per enemic de Franco, gran amant de la democràcia. El paper del seu fill, Joan Carles, en el 23-F encara no està aclarit i trigarem a saber tota la veritat sobre el elefante blanco (quina mala llet de sobrenom, no?, tenint en compte els fets de trenta anys després?). Focalitzem ara l'atenció en la família de la mare: per culpa del tiet, Constantí II, que va destituir el primer ministre sense el consentiment del parlament, va haver-hi un cop d'estat a Grècia. Restablir o no l'avi, Pau I, en el tron de Grècia després de la Segona Guerra Mundial va costar una guerra civil: el partit comunista es va negar a participar en unes eleccions si abans no s'abolia la monarquia, restablerta pel feixista Metaxàs, en la persona de Jordi II de Grècia (germà de Pau I, per tant tiet-avi de Felip VI).

      Bé, imaginem-nos que aquest nano s'ha criat en un ambient de democràcia i se'n desmarca de les tendències autoritàries de la seva parentela. Tots sabem com va ser escollit. Escollit? Ha, ha, ha... Se pusieron en marcha los mecanismos previstos en la Constitución para la sucesión. És a dir, el trágala. I, com no podia ser d'altra manera, el nou monarca es va fer nomenar Felipe VI de España. Si ja és prou desafortunat el nom de pila, com li van fer veure al pare quan el van batejar, el sexto de darrera té una especial significància també: se segueix la numeració dels reis de Castella, com estava previst en la constitución vigente (la de 1715, el Decret de Nova Planta, és clar). Felip I de Castella (el Hermoso, és a dir, la Bèstia Folladora) mai va ser rei d'Aragó. Navarra porta diversos felips d'avantatge (alguns d'ells avantpassats de la criatura). Potser ho fa per tenir quasi el mateix cognom que el seu admirat Camilo (siempre me abandona la razón) o per congraciar-se amb l'altre gran amant de la democràcia, Mohamed VI.
     Direu: podia haver estat d'una altra manera? Podia, malgrat la manca d'encert del pare batejant-lo (la mateixa manca d'encert que té amb el rifle, que li han de posar elefants a mig metre per a que encerti o ossos borratxos per a que no s'escapin). En canvi, com que havia d'estar a bones amb tothom, ja que no tenia el lloc assegurat, malgrat ser conegut com a Juanito entre els familiars, no va regnar com a Juan Ves a Saber Quin Número. Va afegir el seu segon nom, Joan Carles, i així no va haver-hi discrepància en la numeració i, sobretot, es va posar els carlistes a la butxaca. Aquí sí que es va mostrar encertat.
     Tornem al principi. Jordi VI, el quec, superant-se i fent un discurs contra els nazis (senpre els nazis!) Estic segur que ahir li passava aquesta imatge pel cap al nen quan feia el primer discurs a la nación (recordem que el 17-A es va saldar amb un trist tuit fet per un mandao al vespre). Aquesta imatge o la del pare el 23-F apelant al orden constitucional dentro de la legalidad vigente. Ara tenia la gran ocasió de quedar com un heroi de la democràcia. Superant les seves dificultats per a parlar (no és quec però galleja que és un primor), gesticulant amb fermesa, va dir la seva. Bé, més que la seva, la del PP, del qual va fer d'amplificador. 
       Com no podia ser d'altra manera es va dedicar a renyar les institucions catalanes, titllant-les de deslleials (deslleials a la seva persona, és clar, del qual són súbdits, no a qui les ha escollit), a tranquilitzar a la cèlebre mayoría silenciosa (bé, va dir a los catalanes, però és evident que aquest catalanes no incloïa la gent que va sortir a votar diumenge, ni tan sols al que van resultar ferits per una matussera acció policial, és més, poc més que la va aplaudir en donar recolzament a las Fuerzas de Seguridad del Estado) i a donar lliçons de democràcia a tot quisqui, apelant a la Constitución i a la legalidad vigente, com el seu pare el 23-F. Bé, ja hem vist que el pedigrí democràtic d'aquest...eu...senyor és bastant pobre. Per acabar-ho de rematar, va dir que el ordenamiento constitucional vigente permetia que tothom canalitzés les seves reivindicacions, sempre que es respectés la legalitat. Ja ho vam veure amb l'Estatut. O quan se pusieron en marcha los mecanismos para la sucesión, eh, caradura!?
      Està tot perdut? Aquest apunt d'avui ha anat, sobretot d'Història, com heu vist. La Història mateix ens ofereix un consol: des del segle XIX, no hi ha hagut mai dos Borbons seguits, sempre els han fotut fora: Carles IV i Ferran VII el Deseado, Ferran VII ya no tan Deseado i Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII... Joan Carles I i Felipe VI?

Com hem arribat fins aquí?

    Respecte a la jornada d'ahir, se'n pot parlar de molts temes:

• La legalitat o no del referèndum
• La validesa del resultat, no només perquè la convocatòria fos més o menys qüestionable, sinó també per les condicions en què es va poder fer: qui va tenir prou mala llet, periodistes i companyia, va poder votar dues vegades per culpa de la manca d'accés immediat al cens universal, alguns col·legis van tancar abans d'hora per poder fer el recompte, etc.
• El triomf dels qui, malgrat les coaccions i amenaces, van aconseguir votar.
• L'oportunitat o no de fer una DUI.
• Les reaccions dels polítics.
• El tractament de les televisions.

    Hi ha un tema, però, que se'n du la palma i del qual és més urgent parlar: LA VIOLÈNCIA POLICIAL i com certs polítics i periodistes van justificar el què és totalment injustificable. I el què és més preocupant, no només els manaires i els seu cor habitual de llepaculs han donat el seu vist-i-plau als abusos d'ahir: parlant amb gent de l'anomenat pueblo llano (les classes subalternes de'n Raimon), hi ha gent que troba admisible la violència i fins i tot la desitja. Ahir va haver-hi particulars que van denunciar els mossos per passivitat, això van dir per televisió. Hom que ja està avesat a les trifulgues entre Laporta i Rosell, ja coneix l'ús dels "particulars" com a arma llencívola. No crec que fos el cas d'ahir. Realment m'ho crec que hi hagués denunciants sense cap tipus de vincle amb el poder. Hi ha una cultura instal·lada entre la gent d'aplaudir les accions policials violentes.

    Perquè està clar o hauríem de tenir tots clar que ahir va haver-hi un ús il·legítim (fins i tot il·legal, per l'ús de bales de goma) de la violència per part de la policia, no? Els nanos avui, a classe, m'ho han preguntat. I, amb tota la naturalitat del món, afirmaven que "si estás haciendo una cosa ilegal es normal que venga la policía y te zurre, ¿no?" No, he contestat. Hi ha una cosa, els he dit, que és de P3 d'Acadèmia de Policia. L'ús de la violència ha de ser proporcionat. Si està atropellant gent a dojo, com a Cambrils, és normal que et fregeixin a trets. Si estàs fent un delicte que no comporta perill per a la seguretat de ningú, robar per exemple, no és normal que et clavin una pallissa. Si aturar aquest delicte (raonament dels mossos) comporta que posis en perill la seguretat de la gent, actues quan consideris convenient que no hi ha cap mena de risc. La prioritat (i per això s'anomenen Forces de Seguretat) és impedir que la gent prengui mal.

    En una democràcia, a més, el fort hauria de protegir el dèbil, no amenaçar-lo. Si no, estem parlant d'algun altre sistema que no hi té gaire a veure...Els anti-disturbis, com els cavallers medievals, van amb armadures, cascs, escuts... Però el seu comportament, habitualment, resta molt lluny de ser cavalleresc. Entenc, que, com a resposta a una agressió, com, per exemple, que algú et llenci una cadira pel cap, se't pugui escapar una hòstia. Tot i així, tu estàs cuirassat, tens companys i una certa professionalitat per tal d'evitar que la resposta a l'agressió se te'n vagi de les mans.

     El què no és permissible, de cap de les maneres, és l'acarnissament:

Noia dels dits trencats

     Els anteriors vídeos demostren que, ahir, va haver-hi acarnissament per part de la policia. En quina acadèmia ensenyen que t'has de llençar del capdamunt d'unes escales per a trepitjar amb més força els manifestants que estan al terra. Potser hagis de colpejar les mans d'algú que s'aferra a una barana; cal trencar-li els dits UN A UN, entre rialles i, a més, grapejar-li les mamelles? Per què no violar-la allí a la vista de tothom, ja que potser es tracta de desmoralitzar l'enemic. Què som? Chetniks o policies? L'enemic, per cert, és algú al que vols convèncer que pertany al teu mateix poble... I la iaia? Realment a un caballero español fortachón li cal estovar el cap d'una anciana a base de cops de porra?
    Qui hagués tingut el masoquisme dissabte nit de veure La Sexta Noche, com jo, ja sabia que res de bo havia de venir. Sentir en boca de l'Inda que esperava que aquesta vegada als responsables no se'ls perdonés la vida (sic), sonava a quelcom més que una frase feta. Veure'l argumentar cridar com un energumen que tot delicte, ja fos votar en un referèndum, ja fos entrar a casa d'algú i matar-lo, havia de reprimir-se amb l'ús de la força, era bastant il·lustratiu de les intencions del poder.

    Per això, sentir en Rajoy el dia dels fets al vespre, justificant la policia i dient que estava protegint l'Estat de Dret, indignava però no sorprenia. Estat de Dret. Quin dret? El Dret feudal? I el ministre de Justícia (potser caldria anomenar-lo Cap del Negociat d'Estómacs Agraïts...) Rafael Catalá dient que l'actuació dels policies va ser "exemplar" tampoc sorprèn, una vegada s'ha entrat en la lògica medieval d'aquests bèsties: recordem que les execucions en aquella època eren exemplaritzants, l'exemple del pobre condemnat feia que el poble s'esforcés a no delinquir. Aquest és l'exemple al qual es referia. L'exemple que hauria de prendre una majoria que ells desitgen silenciosa. Per no parlar de l'Albiol dient que l'actuació va ser proporcionada: què sabrà ell de proporcions, el munt de merda més gran que ha trepitjat darrerament la política catalana (recordem com va aconseguir l'alcaldia de Badalona?). Fernández Maíllo i el seu negacionisme ja freguen el ridícul, tot el món va veure vídeos com els que us he ensenyat.

    Però el que més em va indignar de la intervenció de Rajoy va ser l'apelació, novament, al cèlebre adoctrinamiento. Com a professor, em toca molt els collons. No som nosaltres qui adoctrinem i això penso explicar-ho en el tram final d'aquesta entrada.  Rivera, com a bon pescador de vots, també va aludir veladament a l'adoctrinamiento tot evocant la fundació de C's com un partit antinacionalista. No nego que en l'època Pujol va haver-hi certs abusos i només treballaves si combregaves amb certes idees, però, Rivera, fill meu, mira en què s'ha convertit el teu partit: és ben bé que el nacionalisme és com la palla a l'ull aliè, ens impedeix veure la viga nacionalista espanyola que hi ha en l'ull propi...

    En canvi, sentir Ernesto Ekaizer parlant de les veritables causes del què va passar ahir, de per què els catalans hem estat forçats a cercar l'independència d'Espanya, em va proporcionar un cert alleujament. Ernesto Ekaizer va enumerar tots els torpedes que la gent de Rajoy va llençar contra Catalunya des del 2006: recurs contra l'estatut, reprovació de Pérez Tremps, lleis suspeses una darrera l'altra pel Constitucional, negació del caràcter de nació... 

    Jo aniria més lluny que Ekaizer. El verdadero culpable no se halla ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas. Sí, ell. La cosa s'arrossega des de fa més 20 anys, des del 1993, quan el macarró més gran que ha presidit mai Espanya va perdre les eleccions davant del Senyor de la Cal Viva, que es va veure forçat a pactar amb els convergents per tal de poder governar. L'andanada d'atacs contra Catalunya va començar en aquella època, tota la història del bilingüismo i la càrrega frontal contra el català a l'escola, per exemple. El 1996 guanyava les eleccions i era ell qui havia de pactar amb Pujol. Però la llavor de la discòrdia ja estava plantada. Us en recordeu del trio Chaves-Bono-Rodríguez Ibarra? En aquella legislatura van ser el campions del nacionalisme espanyol: les tornes s'havien canviat. Quan el 2000 Aznar va tenir majoria absoluta va mostrar la seva cara més insuportable. El 2003, el PSC guanyava (en vots) les eleccions a Catalunya, però havia de pactar amb ERC i IC, pacte natural perquè durant la legislatura anterior s'havien conformat dos blocs al Parlament: el tripartit, d'una banda, i CiU-PP per l'altra. Semblava que el nacionalisme espanyol estava neutralitzat per la dinàmica de pactes. Algú havia de recollir un munt de vots que havien quedat orfes. Efectivament, el 2006 es funda Ciutadans...  

    Aquests darrers vint anys ha coincidit amb el naixement d'un nou estil de fer política que s'encarna en figures com Berlusconi, Le Pen, els neocons d'EEUU... i avui, en dia, Trump, caracteritzat per un populisme de dretes, una manca total d'escrúpols per tal d'obtenir els objectius, una doblepensa orwelliana (Armes de destrucció massiva? On? On? Jo mai he dit res d'això...), etc. Tot aquests han coincidit en el temps amb governs del PP. Coincidència? No, crec. Exigències del públic que vota? Potser, però, en tot cas són exigències creades. Fem un repàs a la història dels mitjans de comunicació d'aquests darrers vint anys al nostre país:

• El 1990, el mateix any que es publica la LOGSE, comencen les emissions de les televisions privades a l'Estat Espanyol: Antena3 i Tele5 (oh, quina casualitat!, la tele de'n Berlusconi). Les noves televisions es caracteritzen per una programació que busca sobretot l'entreteniment. Però no és un entreteniment qualsevol... Us en recordeu de les Mama Chicho? Per no parlar dels innumerables programes de premsa rosa (rosa tirant a caca). És un entreteniment que cerca deliberadament la vulgaritat i excitar les baixes passions. La cosa arriba al seu extrem durant el cas Alcàsser.
• El 1997 apareixen la televisió digital. No sé si recordeu les hòsties que va haver-hi entre els diversos clans polítics pel domini d'aquestes plataformes. Sabien el què s'hi jugaven. Amb la televisió digital tu pots suscriure't a diversos canals del teu gust: que ets del Barça? Hi ha BarçaTV, amb partits del Barça on, tret del partit que s'emet en directe, sempre guanya el Barça. Que ets del Madrid? Doncs igual. Que ets del PP? Que ets del PSOE? Doncs pots viure tot el dia intensos "debats" on només hi surt gent d'aquests partits.
• L'aparició, al 2000, de la TDT abarateix l'accés a aquests canals temàtics (PPlàndia, El País de las Maravillas del PSOE, etc.)
• Entre finals dels 90 i la nostra època es desenvolupa Internet, primer amb els seus grup i llistes de correu, on podies cercar temes que t'interessessin i, ja als nostres dies, amb el fenòmen de les xarxes socials. Si abans, quan encenies la tele, podies viure a PPlàndia, ara la possibilitat hi és per a tot el dia, depenent de sis estàs davant de la tele, de l'ordinador, de la tablet o del mòbil: fins i tot quan cagues pots rebre els continguts desitjats. I no només això. Internet té un efecte multiplicador que hagués fet les delícies de Goebbels, aquell que va dir que una mentida repetida mil vegades es convertia en veritat; si parlem d'Internet, dir mil vegades és quedar-se curt... Parèntesi històric: no és casualitat que els primers estudis sobre la cultura de masses apareguin paralel·lament amb l'ascens del nazisme.

      Ull! Algú que llegeixi això pot pensar que estic caient en el tòpic de "la culpa és de la tele". No. Els desenvolupament del mass media també ha possibilitat, sense anar més lluny, que les hòsties d'ahir es veiessin per tot el món. Però a ningú se li escapa aquesta coincidència entre la degradació de la política i el desenvolupament d'aquesta nova cultura de masses. Es retroalimenten. Els polítics ofereixen al poble el què el poble vol. El poble vol el què sent a la tele i llegeix per internet, moltes vegades missatges emesos per autèntics trolls com l'Inda, sense anar més lluny, dobermans controlats pel poder polític, o senzillament gent del pueblo llano (el què avui anomenem, carinyosament, cuñaos) que disposa de quelcom més que els cèlebres quinze minuts de fama que deia Warhol.

    Que els cuñaos es posen d'acord que cal fotre-li canya a Catalunya, doncs cap problema. Vinga a recollir vots! Que demanen un linxament d'independentistes, doncs, apa, enviem la Esquadra Piolin a hostiar-los! 

   Que algú, amb la perversitat digna d'un Goebbels, diu que adoctrinem els nanos? Doncs a repetir fins a l'infinit la mentida fins que coli. Quina força tenim els professors davant del món on s'han desenvolupat els nostres alumnes, bombardejats amb missatges cunyadistes fins a l'infinit? Avui a l'Institut hem organitzat una parada de deu minuts per a llegir un manifest contra la violència d'ahir, manifest que suscriuria qualsevol persona normal, espanyolista o independentista, que tingui un mínim de sensibilitat. Algun capullo dels que he esmentat abans tindria els sants collons de dir que els estàvem adoctrinant. Els nens han restat callats tota l'estona, asseguts al pati, mentre el director, la coordinadora pedagògica, el representants dels sindicats d'estudiants anaven llegint. Després els hem fet tornar a classe, a discrección, com dirien els militars. Yo soy español, español, español... A por ellos, oe... han estat els càntics més entonats mentre tornaven a les aules. Només una persona anava cantant I... Inde... Independència: l'Ossama L'H., qui el coneix sap que és un provocador...

     Com he arribat fins aquí?, em pregunto ara jo. Ja sé que avui l'apunt ha estat massa extens i el fil argumental potser és una mica difícil de seguir, però val la pena que tots plegats ens parem a pensar una miqueta per què passen les coses que passen i, sobretot, el què ens hauria de preocupar més: cap a on anem.