LA MORT DE STALIN

THE DEATH OF STALIN (2017)

No us ha passat mai que en el mateix moment que esteu dient una cosa, analitzeu el què esteu dient i penseu: "Bufa!". Doncs ahir em vaig sorprendre a mi mateix dient: "Doni'm una entrada per a la mort de Stalin". Bufa! "Doni'm una entrada per a la mort de Stalin." Així com sona. Què fort! Tant de bo podés tenir l'entrada reservada ja per a la mort de segons quin dirigent actual! (No diré noms, per no incórrer en el cèlebre delito de odio...)

No sé si em va agradar o no la pel·lícula. De ritme era una mica pesadeta. I pel que fa als acudits i gags, com que no sé quins atribuir a l'exageració d'una situació real, pròpia de la comèdia, o a la mateixa situació real, que ja era exagerada en sí mateixa, doncs no sabria valorar l'humor del film. Em passa el mateix amb el Polònia. Darrerament, l'humor polític ha perdut tot el seu valor: l'original és tan còmic i grotesc que supera amb escreix qualsevol imitació, talment com el Cordobés de l'Arús...

Contràriament al què pensa gent com en Marhuenda, estem d'acord en què la ideologia comunista no era per se, condemnable, tal com ho és el feixisme, que predica, entre altres coses la superioritat de determinades suposades races i legitima així el genocidi. Però tampoc obviarem el fet que el comunisme ha causat milions de víctimes innocents als països on s'ha dut a terme. Encara que, en el cas de Stalin, potser caldria atribuir-ne un bon grapat al nacionalisme estatalista.

D'on prové, doncs, la maldat del comunisme?

La pel·lícula ho deixa clar. És la correcció política portada a l'extrem i utilitzada com a mitjà de perpetuació d'un grupet (Stalin, Beria...) criminal. Això ho veiem a les reunions del Comitè Central: cada cop que Kruishev fa una proposta que limita el poder de Beria, aquest deixa anar algun adjectiu que acaba amb "-ista" i tots acaben votant en contra de la resolució (amb aquelles unanimitats tan còmiques...).

George Orwell ho havia deixat molt clar a 1984. La perversió del llenguatge: paraules boniques per a amagar realitats crues. Ministeri de l'Amor en comptes de Ministeri Interior (o Ministeri encarregat de la Repressió a l'Interior del país). Aquesta setmana mateix, un portaveu de VOX deixava anar que Franco afusellava els dissidents amb amor i, per tant, no hi havia delicte d'odi. L'odi és una paraula lletja, per tant, la reservarem als nostres adversaris polítics, el què fan ells sí és odi, això nostre és amor. La Inquisició també emprava aquest mateix raonament quan torturava: en el fons, xaval, t'estem fent un favor, un acte d'amor, fent-te veure la realitat tal com és...

No sé si fan falta gaire explicacions més per a que el lector vegi per on vaig. Aquesta mateixa perversió del llenguatge, aquesta correcció política portada a l'extrem, és la que ara s'està utilitzant per a justificar situacions de repressió. 

Aquesta setmana mateix s'ha acusat els membres dels Comitès de Defensa de la República de terrorisme. Potser algú ha llegit la paraula Defensa i l'ha interpretada en el mateix sentit que s'utilitza quan parlem de Ministeri de Defensa en comptes del tradicional Ministeri de la Guerra...