ELS PATRACOLS DELS SAVIS DE MONTJÜIC (I)

CAPÍTOL I

Corren mals temps per als nostres plans de dominació universal. Tot havia d'haver començat amb la independència, després ens havíem d'haver annexionat la resta de Països Catalans en una guerra de sis dies i, així, poquet a poquet, mitjançant la implantació arreu del món d'aquell nostre costum tan arrelat de menjar calçots a través d'una cadena de restaurants temàtics (Ceballot's & Company), arribar al govern del món mercès a la dependència d'una matèria prima tan essencial com és la ceba.

Però ara resulta que l'última remesa d'esclaus andalusos ens fa la guitza. "Nos ha salido rana", que diria aquella... M'ho deia en Sánchez l'altre dia (això de Sánchez és un pseudònim, és clar; tots els catalans independentistes tenim un nom real, que utilitzem a les nostres cerimònies secretes, però en el DNI hi posem algun cognom amb z, només per a despistar... En Sánchez, en veritat, es diu Genís Campdeconys Vilameuques, però al DNI hi posa Ginés Sánchez Montilla). Doncs això, estava en Sánchez assotant un esclau andalús (crec que l'última reforma laboral del PP ho permet, els de C's n'estan elaborant un altre per a quan governin Espanya on, a més, el treballador haurà de comprar-se el seu propi assot...), intentant convèncer aquella pobra criatura infrahumana que s'havia d'integrar: "Te llamas Jordi!" Sflaix "Nooooo!" Sflaixa, sflaixa.... "¿Como te llaaaaaamas?" "¡Joé!¡Que me llamo Kunta Kinte he dicho, de los Kinte de Dos Hermanas, de al lao del polígono industrial!"  A sobre, va començar a cantar aquella cançó russa que tant ens ofèn, el Kalinka, en l'adaptació espanyola... Pobret! Si sabés que el seu govern acaba d'enviar piolins a Estònia per a que reparteixin hòsties precisament entre els russòfons, que allà són com els tabarnícoles d'aquí... 

La cosa no es limita a l'àmbit de les cordials relacions entre patró i obrer. Ara resulta que no només no volen anomenar els seus fills amb noms tan nostrats com Jordi, Hug-Roger, Berenguera, Ermessenda, Borrell, Cap-d'Estopes... si no que, a més, no ens els volen donar per a que els portem a adoctrinar al nostre tan eficaç sistema educatiu...

Mals temps, repeteixo. 
Tothom coneix la Història. Els quatre "catalanes de pura cepa" que vivíem collint cebes en aquest país que amb el temps s'anomenaria "Cataluña Interior" o "Cataluña profunda", vam decidir que  la millor opció per va sortir de la nostra tradicional pobresa, era anar a capturar esclaus a Espanya, on vivien tan feliços i rics, en democràcia, i arrencar-los contra la seva voluntat d'una terra on la gent gaudia d'igualtat d'oportunitats. Total, ja ho havíem fet al segle XIX; que el més cabró d'aquells empresaris de treball temporal es digués López i fos càntabre és, senzillament, un falsejament de la història, ja n'hem parlat dels cognoms amb z... I així, vam passar tots de recollir ceballots a formar part de la cèlebre "burguesía catalana", sense excepció, mai hi ha hagut un sol proletari amb cognoms catalans.
És essencial per als nostres futurs plans d'expansió mundial disposar sempre d'un corpus d'esclaus que tirin endavant el país per a nosaltres. Això sí, que no votin. Per tant, cal engalipar-los amb algun rollo d'aquests integradors: que si el pa amb tomàquet, que si el Barça... 
D'això va aquest llibre. Són uns consells per a enganyar el personal i que s'adhereixin a la nostra causa. Llavors els mostrarem la nostra veritable cara i formarem un govern mundial. Com deia en Jordi Pujol, PER ME REGES REGNANT...

Abandono momentàniament el to irònic per a explicar què és això dels "Patracols"... Més que res, perquè en aquests temps de correcció política (que sol emprar-se per a justificar les polítiques més incorrecte, segons el meu estimat professor de Socials de Primària...), no em vingui cap fiscal que s'hagi pres seriosament l'escrit de dalt a processar-me per delito de odio. 

Darrerament en les meves discussions amb unionistes sempre surten els mateixos arguments, recitats com a mantres. Alguns encertats, d'altres falaços i d'altres, com el que és objecte avui d'aquesta entrada, directament tòxics. Per tal de rebatir-los, aniré publicant periòdicament un capítol d'aquests "patracols", emprant el meu habitual sarcasme. 

El fill de puta més gran que ha parit la Història recent d'Espanya deia que antes de que los catalanes dividan España, se va a dividir Cataluña. Quina raó tenia! És clar! Ningú com ell va treballar amb tanta intensitat per tal de sembrar la zitzània entre els catalans! I molts d'aquest arguments que com a mantres surten en les converses, m'hi jugaria pela en cinc que s'han forjat en les obscures cavernes nibelungues del Think Tank d'aquest mamó i s'han difós a través dels servils mitjans de comunicació espanyols, amb el Diario Dependiente de Ciudadanos al front...

El més insidiós és el que resa així: 

Los inmigrantes han hecho grande la Cataluña actual. 

Va directa a la línia de flotació de la composició demogràfica del país. I no dic que no sigui certa, però emprada com a argument contra la independència té molta mala llet... i és molt desencertada.

Abans de començar-la a rebatir, poder que expliqui la meva història personal, que és la de molts catalans, independentistes i no independentistes. 

Els meus rebesavis (nascuts, si fa no fa, a la dècada de 1850) eren (almenys els que tinc documentats) tots de fora de Barcelona. Quatre d'ells, nascuts respectivament a Bagà, El Papiol, Vallirana i Sant Perpètua de Mogoda van baixar al Cap i Casal a guanyar-se la vida. Tres d'aquests es van instal·lar al recentment creat Barri de Sant Antoni: la construcció de l'Eixample donava oportunitats a qui volgués fer calés. De la generació dels meus besavis n'hi ha tres que van venir de més lluny: un de Reus i els altres dos de La Puebla de Arenoso, territori fronterer entre Aragó i el País Valencià. Això va passar més o menys a principis de segle. Segons els cànons de puresa ètnica que tan prediquen alguns sóc, tècnicament parlant, un xarnego. Com tants d'altres catalans, independentistes i no independentistes. M'he casat amb una castellana (nascuda a Cornellà, tot s'ha de dir, però ella diu que és castellana i li respecto). No tinc fills. Un dels meus nebots s'ha casat amb una sèrbia. Un altre amb una israeliana d'origen rus resident a Estat Units i el germà d'aquest amb una tailandesa d'origen xinès. 

Estic segur que no sóc un rara avis. Aquesta història estic segur que es repeteix en molts catalans, independentistes i no independentistes, no em cansaré de repetir-ho. I si ens hi fixem detingudament, observarem que Barcelona i Catalunya SEMPRE han rebut immigrants. Els primers venien dels pobles del voltant, l'última fornada prové de l'altra punta de món. Per què? Senzillament, perquè gradualment, les comunicacions han millorat i el món s'ha globalitzat.

Com a descendent d'una fornada determinada d'immigració, doncs, em veig amb autoritat per a assenyalar que té de fal·laç i que té de perniciós aquest argument:

• Emprada com a argument en contra de la independència, pressuposa una puresa ètnica entre els independentistes que és totalment falsa. Hi ha gent amb zeta als cognoms empresonada per independentista. Curiosament, darrerament la única gent a la que he sentit parlar d'aquests hipotètics catalanes de pura cepa (que, com he dit, vés a saber on paren) és a la meva parentela castellana, amb 8, 16, 32 i fins a 64 cognoms castellans...
• Sembla que la reclamació d'independència sigui només cosa de la gent d'aquí. Només recordar que la independència d'Estats Units no la van proclamar els indis, precisament...
• Dóna la idea que a Catalunya la gent s'estava rascant la panxa i que gràcies a la mà d'obra forçada a venir va créixer. No n'hi havia de proletaris catalans? Mmmm... Què és primer, l'ou o la gallina? Tinc un nebot treballant a Google. I no dubto que s'hi ha deixat la pell i la salut fent gran l'empresa i que sense ell l'empresa no seria el que és... Però qui hi havia abans, Google o el meu nebot?
• El temps verbal d'aquesta sentència sembla congelar en el temps el fenomen de la immigració. Catalunya sempre ha rebut immigrants i continua rebent-ne, com totes les societats pròsperes. I entre la darrera fornada i els components de la penúltima que no han aconseguit situar-se, com a totes les societats compostes per immigrants, segur que es produeixen friccions. Però aquesta darrera fornada, la del xinès que munta un basar, la del paquistanès que té un colmado i vota Collboni (he, he, he... ho sento no he pogut evitar...), la del magribí que té una perruqueria i que talla el cabell per només 5€... també està construint Catalunya. I sí, senyor Albiol, els gitanos romanesos que es busquen la vida com poden, aquests també estan construint Catalunya. Aquells que la nit de la victòria d'Arrimadas cantaven allò de Yo soy español, yo soy español... moltes vegades ho canten en el sentit de Yo soy español y tú no. I quan sento tanta apel·lació al fet de ser español y europeo, crec que, en el fons, estan dient: soy caucásico y tú no...
• Aquesta sentència sembla anar adreçada, doncs, no a tots els fills de la immigració, si no a un sector molt determinat, aquell que ens anomena catalufos, com si no visquessin en una terra que es diu Catalunya, aquells, dit clarament, que no s'integren. I no estic dient que per a integrar-se calgui ser independentista, del Barça o dir Gisclareny amb accent de Berga, que consti; però ser conscients, per exemple, que viuen en un país que té una llengua pròpia i que té tot el dret del món a evitar que caigui en desús i a ensenyar-la a les escoles de la manera més eficaç que consideri adient. Però, és clar, quan tens un estat darrera que recolza la teva inadaptació, qui s'integra? És per això, entre d'altres coses, que demanàvem la independència, per a que ningú de fora ens hagi de dir si som o son una nació, en quina llengua s'ha d'ensenyar, quina és la nostra història...

No, no hi ha catalanes de pura cepa enfrontats a immigrants. Hi ha qui s'adapta i qui no s'adapta. Si mai publico aquests escrits del blog en un llibre crec que hi posaré de títol Ceballots y inadaptaos...

El què més dol d'aquesta història és que l'hagi comprat un partit com el PSC, que tant s'ha partit la cara històricament per a evitar que hi hagués divisions entre catalans, que s'ha mullat per la immersió lingüística, per exemple. 

En fi, properament, més patracols...