Trobo que una obra d'art ha de ser gaudida en el context en què va ser creada. Per exemple, trobo absurdes certes versions de concert d'obres que són escèniques. Cada any ve algun director il·lustre a dirigir La Consagració de la Primavera en un escenari buit de ballarins, davant de gent arrepapada a les seves butaques escoltant atentament una obra que va ser concebuda per ser vista (prova d'això són les innumerables vegades que l'hem sentida com a banda sonora). Per no parlar de les òperes en versió de concert: tenia una veïna insuportable que es posava NOMÉS els pinyols de les àries d'òpera, a tot volum, prescindint no ja de la representació escènica, sinó fins i tot del desenvolupament musical... O els Rèquiems i misses escoltades fora del seu context litúrgic (excepte aquells que ja van ser concebuts per a les sales de concert, és clar).
Per què ho dic això? Avui he escoltat la notícia que s'ha admès a tràmit una reclamació per les obres de Sixena. Ara que llueixen al lloc per al qual van ser concebudes, trobo absurda qualsevol devolució. S'haurien de quedar al lloc on són, amb algun reconeixement al paper català en la conservació d'aquestes obres que, d'altra manera, s'haurien "perdut" (no dic per què per a no generar més guerracivilisme del què hi ha...). Això sí, resar per a que a ningú se li ocorri de "restaurar-les"...
Què en penseu? Clar i català (o aragonès... o de La Franja...)!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada