COMUNICAT OFICIAL URGENT DE LA SECRETARIA DE PREMSA DE MI MATEIX SOBRE LA DESTITUCIÓ DEL MOLT HONORABLE PRESIDENT QUIM TORRA

a) "Vaya por delante" que la decisió de mantenir el llaç groc al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral, em va semblar un acte d'agit-prop innecessari.
b) Dit això, considero que la funció de la JEC és vetllar per a que cap partit utilitzi les institucions per a fer propaganda de la seva gestió (per exemple, inaugurant una infrastructura en període electoral; per exemple fent una campanya com "Barcelona posa't guapa" des d'una altra institució que governa però que no està en procés d'elecció). El llaç groc l'han adoptat quatre dels partits que es presentaven a les eleccions. Un d'ells (els Comuns) no és independentista. El llaç groc és una forma de disconformitat davant de l'existència de presos a Espanya per defensar les seves idees polítiques, no un símbol independentista com molts ens fan creure. No crec que penjar un llaç groc afavoreixi un partit en concret per davant d'un altre o els partits independentistes per davant dels dinàstics.
c) Si el llaç groc és un símbol partidista, el llaç lila també ho és. ¿Han inhabilitat cap director d'institut, per exemple, per mantenir els llaços liles i tot el material que es va generar amb motiu del 8-M a les parets dels instituts? (Espero que cap advocat de VOX llegeixi això, perquè llavors sí que l'haurem cagada).
d) Tot i que el fet que el llaç groc estava penjat era més que evident i els tribunals ja s'han pronunciat al respecte, el fet és que la sentència encara no és ferma. Dura lex sed lex i in dubbio pro reo. ¿Tornarem a tenir una cagada tècnico-judicial com la d'en Junqueras?

PUJA LA ULTRADRETA?

Cada cop que es produeix una debacle electoral (la majoria absoluta del PP, la victòria de C's a les autonòmiques, la recent pujada de VOX a les darreres generals) m'agrada agafar les xifres i posar matemàticament els punts a les is a les interpretacions en gran part fal·laces que en fan els polítics i els seus mitjans de comunicació afins. És disculpable; al cap i a la fi, a tothom li agrada d'escombrar cap a casa. També ho faig per a veure què passaria en un hipotètic sistema electoral proporcional. Hipotètic i utòpic. Espanya (i Catalunya, que ja va intentat reformar el seu sistema electoral quan el tripartit) mai farà servir aquest sistema: se'ls hi plenarien els parlaments de comunistes!

Enguany, hi ha un element afegit que em preocupa. Des dels mitjans de comunicació, el què abans anomenàvem "la caverna" (d'ençà del procés tots s'han tornat, en major o menor mesura, cavernícoles...), s'està llençant el missatge que hace falta reformar el sistema electoral para que los independentistas y regionalistas no puedan condicionar a los futuros gobiernos. Tela! Més avall us demostraré el per què.

Però anem per parts...

L'ascens de la ultradreta

Males notícies. Puja. No és cap efecte virtual creat per l'actual sistema electoral. VOX ha crescut d’una manera uniforme en totes les províncies. Tant per vots (3.640.063) com per diputats (52) és el tercer partit de l’Estat. La bona notícia, si és que es pot dir així, és que, en un sistema electoral proporcional imaginari, tindria gairebé el mateix nombre de diputats (53).

Un altre objecte de discussió és per què ha pujat. Uns diuen que per culpa dels independentistes. Altres parlen del cèlebre blanqueo. Anem a veure què diuen les xifres.

Respecte al tema de Catalunya, val a dir que VOX ha obtingut 243.026 vots i dos escons, tots dos a Barcelona. Aquesta darrera dada és important. Amb el sistema electoral actual, més o menys tots els partits que es presenten en les províncies més poblades obtenen representació parlamentària. La CUP també va obtenir dos escons, amb mil vots menys a Barcelona però mil més en el conjunt del Principat. Si la crescuda de la ultradreta es degués (exclusivament) als actes, més o menys reprovables, dels independentistes, és lícit pensar que els afectats votarien en massa a la ultradreta. Però és que ni tan sols els altres partits del trifachito s’han endut la majoria dels vots. C’s, amb 216.373 vots i PP 286.302 han obtingut també dos escons. Qui s’ha endut el vot unionista (dinàstic diria jo) és el PSC, amb 13 escons i 790.582 vots. I el votant socialista, sobre el paper, que jo sàpiga,és un votant moderat (no així els seus dirigents...).

Les províncies on menys percentatge de població ha votat VOX, per sota del 10%, han estat, per ordre: Gipuzkoa, Bizkaia, Araba, Lleida, Girona, Navarra, Barcelona, Pontevedra, Ourense, Lugo, A Coruña, Tenerife, La Rioja, Las Palmas, Soria, Teruel i Balears. O sigui: Euskalherria, Catalunya, Galícia, Canàries, La Rioja i Balears. La perifèria, que dirien alguns. Els que més hi perdrien si manessin Abascal i la seva tropa.

Ja he dit que el vot a VOX ha estat bastant uniforme a tot l’Estat. De totes maneres, on s’ha votat més a aquest partit?
En xifres absolutes, Madrid, evidentment, s’endú la palma, amb 647.924 votants i 7 diputats. El percentatge de madrilenys que han triat VOX, però, un 13,57% és bastant proper a la mitjana estatal, 15,13%.

On hi ha hagut un percentatge més gran de votants d’Abascal? A Ceuta: 19,61%. En aquest enclavament africà, a més, guanya el diputat que hi ha en joc. Seria molt fàcil atribuir aquesta victòria, donada la situació fronterera de Ceuta, al fenomen de la immigració il·legal, un dels cavalls de batalla de la ultradreta. No. Per quatre motius:

• Ceuta no té un univers significatiu: només aporta 54.300 votants.
• La victòria ha estat molt ajustada: el PSOE ha tret 10.407 vots, frec a frec amb el guanyador (11.738 vots). Es clar que amb només 54.300 votants, 1.331 poden ser decisius.
• Ceuta és la circumscripció que presenta l’abstenció més alta de totes: 43,84%! Es a dir: gairebé la meitat de cridats a votar no ho han fet. I un de cada cinc ha decidit qui era el diputat.
• Si la immigració il·legal fos allò que ha mogut els habitants de Ceuta a votar VOX, hom podria esperar que a Melilla passés el mateix, no? A Melilla, el percentatge de votants d’ultradreta és del 10,44%, bastant per sota de la mitjana estatal. El diputat se l'endú el PP, amb 9.104 vots. Això sí, l’abstenció en aquesta circumscripció és la tercera de l’estat, 42,88%.

De totes maneres, el buc insígnia d’aquesta gent a la que tant li agrada disfressar-se de conquistador és Múrcia. 199.400 murcians han aportat 3 diputats d’ultradreta al Congrés. Un triomf sonat per a l’Escuadra Invencible d’Abascal. Un 19,39% del vot. Segueix Almeria, amb un 17,45% del cens. No és casualitat. Ambdues províncies tenen el major nombre de mà d’obra estrangera malvivint de l’agricultura.

No és, però, un factor que explica per sí sol l’ascens de la ultradreta a Espanya. Recordo que el vot ha estat molt uniforme a tot l’Estat (a excepció de la perifèria). Un 19,39% no és una desviació molt significativa respecte al 15,31% de mitjana.

Potser hem de mirar a una altra banda...

Una altra cosa que ha estat bastant uniforme a tot l’estat ha estat l'ABSTENCIÓ, un 29,99% del cens no ha anat a votar. La xifra més baixa d’abstenció la presenta Valladolid, amb un 25,26% del cens, per tant, una desviació mínima. Les més altes (amb més d’un 40%) són, en ordre: Ceuta, Las Palmas, Melilla, Tenerife i Balears. Segurament, les províncies amb més estrangers naturalitzats espanyols però no residents (per motius fiscals, per exemple) i en conseqüència poc implicats políticament. 

En tot cas, quedem-nos amb aquesta dada: gairebé un de cada tres votants no ha passat pel seu col·legi electoral. Ha estat la xifra més alta d’abstenció de la història en unes generals. La mitjana, però, no és molt alentidora: un 27,25%. És a dir, més d’una quarta part (habitualment gairebé una tercera part) de persones cridades a votar prescindeix d’anar al col·legi electoral. Per sistema. Alguna cosa deuen estar fent malament els polítics...

Evolució de l'abstenció a les eleccions generals

Una altra de les claus ens la dóna l’enderroc controlat de Ciutadans. Aquest partit ja estava amortitzat en termes electorals. En el seu moment, quan el sistema actual corria perill per culpa del 15M, va complir les expectatives de la patronal, de ser un PP amb la cara neta, el cèlebre Podemos de derechas. Però ara teníem tres partits competint, sense cap mena de matisos (malgrat la bandereta gay a Colón), per un mateix espai electoral. Per si fos poc, algun brillant estratega del PSOE (Calviño sembla que es diu) se li va acudir de dretanitzar el missatge del partit, a veure que podien pescar del previsible mal resultat de C’s: ara no dormo davant de la possibilitat de tenir ministres de Podemos al Govern, ara diem que la situació a Catalunya és pitjor que la del País Basc al seu moment (tot un insult als morts propis i d’altres partits)... El resultat, el previsible:electorat d’esquerres que es queda a casa i VOX recollint el vot de Ciutadans. Normal. Si li fas el míting gratis a la ultradreta, puja la ultradreta.

I tot això, amanit amb l’èmfasi dels mitjans de comunicació sobre certs temes que, malgrat la seva gravetat, no han estat tractats amb la seriositat que mereixien: la pujada del crim a Barcelona aquest estiu i les mobilitzacions independentistes a la tardor. ¿Calia estar tot el sant dia (tret de la preceptiva mitja hora dels esports, és clar) amb «reportatges» amb banda sonora, càmera subjectiva, plans curts... més propis del film REC que no d’un informatiu? Per no esmentar algunes imprecisions informatives, com la de la de la manifestación de partidarios de la Unidad de España (que és com anomenaven els ultradretans de la plaça Artós) o el pobre home que van matar per dur uns elàstics amb la bandera d’Espanya (Segur que aquest era el motiu? No tenia res a veure el fet que abans agredís verbalment un immigrant? Qui va amb elàstics per fora d'una samarreta? No és una mica sospitós que pertanyés a un grup de motards anomenat Templarios? Que un dels patrocinadors d’aquest grup sigui una ganiveteria? Que un dels llocs de peregrinació d’aquests «templers» sigui precisament Toledo? Les apel·lacions a l'honor que fan en el seu web? ¿Segur que fa vint anys els noticiaris no haguessin informat de la infortunada mort d’un iaio d’estètica skin en una baralla amb un jove d’estètica okupa?). I com aquesta, una llarga llista... Qui no s’indigna i acaba votant a VOX?

En aquest darrer capítol, evidentment, les xarxes socials també han jugat el seu paper. A qui no li ha arribat a whatsapp el típic mem amb la llista d’immigrants que perceben ajudes, per exemple?

En aquest darrer capítol, evidentment, les xarxes socials també han jugat el seu paper. A qui no li ha arribat a whatsapp el típic mem amb la llista dels que perceben ajudes, per exemple? Llista de la qual només surt la lletra A, inici habitual dels cognoms d’origen àrab, o la B de Ben...

Hi ha un altre factor. Ens l’explica el Gran Wyoming en aquesta entrevista:

Efectivament. Una miqueta de memòria històrica no ens vindria malament! VOX és, de fet, una escissió del PP. La ultradreta sempre ha estat a les Corts, àdhuc al Govern. Ningú s’estranyava que no hi hagués cap Le Pen al parlament espanyol? Potser, en comptes de blanqueo, el que hi ha hagut tots aquests anys ha estat un griseo de la ultradreta, camuflada entre els nostres polítics i els seus valors. I no només els del PP. Qui no recorda l’homenatge als combatents de la División Azul?

Potser la ultradreta portava instal·lada a la política espanyola des de la mort del dictador; les darreres eleccions no han fet més que posar la democracia que nos dimos todos davant del mirall.

En resum, el resultat de VOX té, com tot, una explicació multifactorial. El que s’ha de veure ara no és com han arribat on són sinó com desempallegar-nos-en. Les conseqüències de laissez faire poden ser funestes. Per a il·lustrar-ho, millor que es ho expliqui aquest youtuber.

Urgeixen canvis al sistema electoral?

La nit de la seva victòria electoral, Inés Arrimadas es lamentava que el sistema electoral havia afavorit els partits independentistes. Sovint des de l’esquerra se sent dir que l’actual sistema està plantejat per a afavorir la dreta. Els defensors del sistema al·leguen que està pensat per a que els territoris més rurals puguin fer sentir la seva veu als parlaments. Tres exemples de les fal·làcies dels polítics.

A la Sexta Noche, el dissabte 30 de novembre hi havia una discussió entre Inda i algú de la bancada de l’esquerra. L’un deia que el partit més afavorit per l’actual sistema electoral era el PSOE. Inda replicava que era Teruel Existe, que havia aconseguit un diputat amb només dinou mil vots i que el més perjudicat era Ciudadanos. Tots dos tenien raó. Cadascú feia anar les xifres com volia. Inda, per no perdre el costum, ocultava una dada: a Teruel s’escullen tres diputats, no un, i el PSOE i el PP també havien obtingut sengles actes, amb un cost de 18.777 i 17.473vots, respectivament.

El sistema electoral prima els partits més votats, no els de dretes ni els independentistes. Un diputat al Congrés costa, de mitjana, 68.738,55 vots. Els del PSOE, partit guanyador, han costat 56.297,63 vots, dotze mil per sota de la mitjana; en un sistema proporcional, el PSOE tindria 22 diputats menys. El PP, el segon partit, presenta xifres similars: els seus diputats costen 56.837,83 vots, en guanya setze respecte a un hipotètic sistema proporcional. VOX, com ja hem dit presenta una implantació bastant uniforme al territori: 70.001,21 vots per diputat.

Repartiment actual dels diputats al Congrés

Amb Podemos, el quart partit en vots, comença la desgràcia. Almenys a nivell estatal. De Catalunya en parlarem després. Cada podemita costa 88.473 vots. En un sistema proporcional, Podemos hauria de tenir 45 diputats, deu més dels que té.

Aquella nit de 2017, mentre es queixava del sistema electoral, Arrimadas li arrabassava un diputat a l’última mona del Parlament, el PP. A les autonòmiques, C’s, partit guanyador, va obtenir cinc diputats més dels que li tocarien en un sistema proporcional. La venjança és un plat que és menja fred... Cada diputat de Ciudadanos (en té 10, tres menys que ERC) li ha costat 163.754 vots, molt més del doble de la mitjana estatal.

El partit d’Errejón es presentava en coalició amb Compromís. Junts han tret tres diputats al cost de 193.011, 67 vots cadascun.

Com s’ha vist, com menys diputats tregui el partit, més li costen en termes de vots. No té res a veure amb esquerra o dreta, nacionalistes espanyols o independentistes, partidaris de la ceba a la truita de patata o els que la prefereixen sense. Existeix l’infinit? Sí. El té el PACMA. Amb 225.559 vots, no té cap diputat. En un sistema electoral proporcional en tindria tres.(Si heu anat fent la suma veureu que dóna tres diputats menys que els que té el Congrés actualment. Corresponen als vots dels partits menors, la Falage, Escons en Blanc, etc. Cap d’aquests arriba a la mitja per a obtenir un diputat. No estaria malament que ens estalviéssim aquests tres sous...)

Repartiment de diputats en un hipotètic sistema proporcional pur

Què passa amb els partits regionalistes, nacionalistes i independentistes?

Ja hem vist que la mitjana de l’Estat per a obtenir un diputat se situa en 68.738,55 vots. Convé tenir aquesta xifra molt present.Sovint es llença el missatge de que els partits nacionalistes són uns privilegiats perquè la xifra de diputats que tenen al Congrés està inflada respecte als vots que obtenen.

Comencem per Catalunya. A Barcelona, treure un acta de diputat costa 90.379,38 vots, un 31,48% per damunt de la mitjana estatal. A Tarragona (al sud de la cèlebre Tabàrnia i on, per cert, C’s ha obtingut uns resultats pèssims), costa una miqueta (7,69%) per sota de la mitjana: 63.452 vots. Segueix Girona: 58.561,83 vots, un 14,8% per sota. I la darrera és Lleida, 51.042,75 vots, 25,74% per sota de la mitjana a Espanya. Semblaria que a Tarragona, Girona i Lleida acompleix aquest tòpic de la sobrerepresentació (que no afavoreix només als nacionalistes, recordem el cas de Teruel, sinó a tots el partits que obtenen representació....). Doncs bé, si agafem les xifres de Catalunya sencera, veiem que la mitjana autonòmica continua estant per sobre de l’estatal, un 16, 03%. A ERC, cada diputat (dada important, recordem que també l’han votat al País Valencià i a les Balears) li ha costat 68.637, 15 vots, 66.918 si només agafem Catalunya: un 0,15% o un 2,65% per sota de la mitjana. A JxC, 65.921,88 vots, un 4,1% per sota. I amb la CUP, que només ha obtingut representació a Barcelona, s’acompleix la norma que com menys diputats treus, més costen: 122.377 vots, un 78,03% de la mitjana, gairebé el doble.

Ja s’ha vist, doncs, que Catalunya es comporta electoralment com la mitjana de l’estat. Què passa amb els partits estatals? El PSC, el segon en vots, està només per un 4,16% per sota de la mitjana. Als Comuns, ja els costa una miqueta més obtenir diputat, un 29,05% més, concretament. I el PP, VOX i C’S com que són partits petits al Principat, necessiten per a obtenir els seus dos diputats un 108,25%, un 76,98% i un 57,39% més que la mitjana dels que es necessiten per a tenir representació a l’estat. I és que, amb el sistema actual, recordem, no tens menys diputats perquè siguis unionista o independendetista, d’esquerres o de dretes, etc. sinó perquè ets el menys votat en determinades províncies.

Què passa amb el País Basc? La província més sobrerepresentada és Araba i no per poc, un 29,46% per sota de la mitjana. Després vindria Gipuzkoa, per poquet, 8,64%. I Bizkaia, amb un 13, 35% per sobre, està infrarepresentada. Si fem la mitjana de les tres, ens surt que Euskadi està bastant pròxima a la mitjana estatal, amb una sobrerepresentació desdenyable, de només un 5,49%. El PNB i Bildu obtenen 7 i 4 diputats respectivament, amb un preu per sota de la mitjana, un 21,56% els nacionalistes i un 19,94% els Bildu, xifres bastant properes a les del PSE (18,84%) . Més perjudicat surt Unidas Podemos, però continua estant sobrerepresentat, un 12,06%. Els pitjor parats serien PP i C’s,que no obtenen diputat, malgrat que els seus vots sumin el doble dels necessaris en un hipotètic sistema proporcional.

Navarra seria una altra província molt lleument sobrerepresentada: un 3,64%. Bildu obté un diputat, que li costa un 17,97% per sota de la mitjana. Curiosament, Podemos també obté un diputat a baix preu de vots, un 19,7% menys dels necessaris. Al guanyador (la coalició de PP i Na+), però, per cadascun dels dos diputats que ha tret el sistema li ha fet un 28% de «descompte». El més perjudicat ha estat el PSOE, ja que, amb deu mil vots menys, només obté un diputat, amb un «sobrecost» del 21,1%. A Navarra és on queda més clar que el sistema no afavoreix independentistes o unionistes, esquerra o dreta sinó senzillament el partit més votat.

En un sistema proporcional, Bildu treuria un diputat menys i el PNB, dos. La sobrerepresentació a Euskadi i Navarra, sobretot comparat amb altres demarcacions, és molt lleu. Realment, amb tres diputats de més, podem dir que PNB i Bildu condicionan el futuro gobierno?

Mirem Galícia. A Coruña i Pontevedra són províncies infrarepresentades (9,09% i 6,5% respectivament). Lugo i Ourense estan àmpliament sobrerepresentades : 36,95% Lugo i 39,32% Ourense. El balanç general de Galícia, no obstant, és una molt lleu sobrerepresentació: 7,95%. El BNG obté un diputat a A Coruña, amb un 84’03% de la mitjana. Si sumem, però la resta de vots a la comunitat, resulta que el partit nacionalista està severament infrarepresentat, un 73,99%. Els partits d’àmbit estatal que tenen diputats gallecs són PSOE (10), PP (10) i Podemos (2). Novament s’acompleix la norma: com menys diputats treus, més et costen i a la inversa. Podemos surt perjudicat: cada diputat li costa un 35,48% més de la mitjana. PSOE i PP, molt beneficiats, amb un 32,04% menys del necessari el PP i un 32,63% el PSOE. Clarament, qui surt més perjudicat d’aquest sistema és el BNG. Amb un sistema proporcional treuria un diputat més.

Canàries? Les seves dues demarcacions estan sobrerepresentades: Las Palmas un 22,68% i Tenerife un 20,46%. La regió, un 21,11%. Coalición Canaria treu 2 diputats, un a cada demarcació, amb una sobrerepresentació desdenyable: 9,82%.Tret de Podemos, que està només 662 vots per sobre de la mitja, els partits estatals que treuen representació a Canàries estan sobrerepresentats: 28,57% el PP, 20,61% el PSOE i VOX 14,53%.

A Cantabria treure un diputat costa 64.724 vots, només quatre mil per sota de la mitja. El PRC es votat per 68.850 persones, un diputat. Nihil obstat. El PSOE també treu una acta al Congrés, amb una infrarepresentació de 6.691 vots. El diputat de VOX està sobrevalorat, ai perdó, sobrerepresentat: 20.139 vots. El guanyador, en vots, diputats i sobrepresentació és el PP: 26.723 vots.

Ja hem parlat de Teruel Existe. Hi tornarem a parlar en el següent punt.

El sistema actual està pensat per a afavorir el territori.

Realment hi ha algú que s’ho pensa? Es una tàctica recurrent dels partits estatals presentar candidats forans a províncies on és fàcil de treure diputats. I lògicament defensen interessos que res tenen a veure amb el territori on s’han presentat. Aquestes darreres eleccions hi ha hagut dos casos ben notoris: ms. Cayetana Jamásteloperdonarécarmena a Barcelona i Girauta a Toledo. Al web del Congrés hi ha la informació sobre els diputats electes: mireu quants són de la província on han estat escollits...

Si realment ens creiem que els diputats escollits a les seves províncies nadiues treballen per a aquestes, cal informar que 1.996.616 vots de partits amb representació parlamentària no obtenen acta a la província on es presenten, un 9,81%. Si això li sumem el 1,76% de vots a partits extraparlamentaris trobem que un 10% de la població que ha votat no troba expressió al Congrés. Si ens creiem, insisteixo, que els parlamentaris treballen pel territori...

A més, què més dóna si un diputat és d’un territori o de l’altre si, al final, seguiran la famosa disciplina de voto i votaran tots el mateix. I el que se mueva no sale en la foto...

En un context com l’actual, en que les polítiques econòmiques i socials venen donades per factors externs aliens a qualsevol govern (Europa, la patronal, el context internacional...), qui fa cas de les propostes suposadament universals dels grans partits? Qui no es preocupa per assumptes més corporativistes: els animals, el meu territori...? En aquest sentit, no ens ha d’estranyar la irrupció de partits com Teruel Existe o el creixement del PACMA. Crec que la tendència és que vagi a més. La paraula partit està cobrant el significat original, aquell que tenia a l’antiga Roma o a la Edat Mitjana.

Fa falta reformar el sistema electoral?

Segurament. Però no en el sentit que s’està insinuant als mitjans. Hi ha qui proposa (com es fa en altres països) de regalar 50 diputats al partit guanyador. Per a que pugui passar el rodet tranquil·lament quan vulgui. Realment, volem un Congrés que mande, ordene y disponga o un Congrés que representi els ciutadans? S’addueix que amb el sistema actual, proporcional però amb circumscripcions de tamany divers, els partits regionals condicionen la formació d’un govern per part dels partits estatals. Aquest argument es pot rebatre amb facilitat:

1. Amb el sistema actual, tant el PP com el PSOE han obtingut sengles majories absolutes. Que facin examen de consciència, doncs, i que pensin per què ja no són capaços d’il·lusionar la perifèria. A llorar a la llorería...
2. A les darreres eleccions, els dels partits regionals que accedeixen al Congrés sumen 2.405.724 vots, un 9,81% del Parlament. Realment volem que gairebé un 10% de la població no hi tingui la seva a dir sobre qui els ha de governar?
3. Ja hem vist que, en quant a representació, les circumscripcions de la perifèria no són, precisament, de les més sobrerepresentades. Més endavant, donaré la llista de províncies ordenades per la seva desviació de la mitjana de vots per a obtenir un diputat.

Abans he dit que C’s era el partit més perjudicat en aquesta relació entre el què costa un diputat i el resultat obtingut. En un sistema un vot/ una persona, esquerra (PSOE+Podemos+Más) i dreta (PP+C’s+VOX) haguessin empatat a 151 diputats. Per tant, C’s no seria decisiva. La decisió de qui mana quedaria en mans dels partits d’àmbit regional igualment.

Si a hores d’ara encara no us avorriu amb tanta xifra, he de dir que aquesta exposició l’he muntada en base a un Congrés amb 350 diputats. Però potser el què s’hauria de compensar és el nombre de diputats, restant diputats, perquè hi ha províncies on el preu per diputat està escandalosament baix (ja hem comentat el cas de Teruel). Heus ací les províncies en funció d’aquest preu per diputat:

• Províncies molt sobrerepresentades (menys de la meitat de vots necessaris per diputat): Soria, Teruel, Segovia, Melilla, Avila, Palencia, Zamora i Ceuta.
• Províncies sobrerepresentades (del 50% al 75%): Cuenca, Uesca, La Rioja, Ourense, Araba, Guadalajara, Lugo, Salamanca, Burgos, Huelva, Almería i Lleida.
• Províncies lleument sobrerepresentades (del 75% al 90%): Albacete, Ciudad Real, Las Palmas, Tenerife, Cáceres, Balears, Castelló, Girona, Toledo, Badajoz i Valladolid.
• Províncies amb més o menys la representació que toca (90% al 110%): Gipuzkoa, Tarragona, León, Cantabria, Navarra, Cádiz, Málaga, Granada, Alacant, Múrcia, Jaén, Zaragoza, Córdoba, Pontevedra i A Coruña.
• Províncies infrarepresentades (més del 110%): Bizkaia, Asturias, Sevilla, Barcelona, València i Madrid.

Com a conclusió, podríem dir que aquest sistema presenta llacunes serioses en quant a la representació. I es vol avançar cap a un sistema que encara representi menys gent. Sobretot si tenim en compte aquest 30% d’abstenció estructural; la vegada que més percentatge de l’electorat va votar va ser al 1982 i tot i així l’abstenció no va baixar del 20%. Una democràcia sana no es pot permetre que una de cada cinc persones, per sistema, no passi per les urnes. Ara bé, si volem un sistema que ens representi realment a tots, hem de pensar que només les societats madures viuen en democràcia i posar-hi tots (polítics, votants, mitjans...) més seny del que hem demostrat fins ara.

I amb aquest tema per a animar les sobretaules de Nadal, us deixo i us desitjo 

BONES FESTES!

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE ARAGONÈS

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE ARAGONÈS

Reproducció d'una carta enviada 

al programa EL INTERMEDIO de LA SEXTA.

Apreciado señor don Miquel Montsó i Navarrès:

Soy muy fan de su programa, que vemos en casa a diario. Dado el panorama televisivo actual, es el único informativo serio que se puede ver actualmente por pantalla. Comparto muchas de sus opiniones particulares sobre el conflicto catalán, la Restauración Borbónica, etc. Este sábado no me perdí su entrevista en La Sexta Noche. Estuvo usted muy acertado y puso los puntos sobre las íes en cuanto a la génesis de VOX.

Bien. Toda vez he realizado mi "vaya por delante que...", le expongo el motivo del presente post (¿ya no disponen de e-mail para contactar los programas de TV?). En el programa de ayer, 25/11/2019, hizo usted chanza de unas hipotéticas condiciones de ERC para pactar la investidura, que pasaban por el cambio de nombres de los líderes del PSOE y UP: Peres Sanxis y Pau Esglésies. Ayer me hizo gracia. Hoy no.

Tal broma (no creo que esa fuera su intención) ahonda en la idea que los catalanes pretendemos imponer nuestro idioma al resto de españoles. La cual cosa no es cierta, por falta de instrumentos legales y fácticos para hacerlo. Es más bien al revés, luego le expongo un ejemplo.

Esa idea del "pretenden imponernos" está en la base de cualquier discurso fascista (no sólo de VOX, también de sus precursores:PP, C's o el partido de la Lengua de Serpiente). Los catalanes pretenden imponernos su idioma. Las feministas pretenden imponernos la idea de Violencia de Género o el lenguaje políticamente correcto. Los y las homosexuales pretenden que todo el mundo sea como ellos. Y un largo etcétera. Hace poco vimos en Uesca plasmada esta idea del "pretenden imponernos": unos vándalos cargándose mobiliario urbano.

Las feministas, los homosexuales, los habitantes del Estado Español que hablamos de natural dos idiomas... no pretendemos imponer nada. Sólo pretendemos que se nos trate en pie de igualdad con otros ciudadanos.

Decía antes que le iba a exponer un ejemplo. Con motivo del natalicio de mi hija aproveché para intentar realizar un cambio en mi apellido: de Aragonés a Aragonès. Mi apellido es muy frecuente en la zona de Reus, de donde era mi bisabuelo. Así lo certificaba el Institut d'Estudis Catalans, al cual me hicieron recurrir. Hoy recibo una carta de la juez en la cual se me deniega tal cambio.

Aduce la jueza que "el apellido Aragonés es de uso generalizado en todo el territorio español, por lo cual no parece razonable sea considerado a priori como una forma castellanizada y, por tanto, normativamente incorrecta, de un correlativo apellido catalán Aragonès."(sic.)

Aporta los precedentes de la denegación de la regularización de apellido Pascual o del apellido López (caso este último que yo considero no pertinente, puesto que López sí es un apellido de origen castellano).

En otras palabras: como el apellido Aragonés (que al fin y al cabo es un gentilicio) está presente en todo el Estado y "lo normal" es usar el castellano se me niega el derecho a inscribir el apellido que siempre ha usado mi familia. Y todo ello, basándose en el artículo 55 5º de la Ley de Registro Civil.

Permítame pues, aplicar la Ley 1/2019 del Derecho a la Pataleta, de vigencia en la República Independiente de Mi Casa, la conocida como Ley "A QUE JODE" o, como se la conoce en catalán "FOTEU-VOS EL VOSTRE SUPREMACISME PER ON US CAPIGA, XAVALS", que en su artículo 1 establece que el afectado, o sea yo, tiene potestad para traducir cuanto apellido le venga en gana. Así pues,siguiendo esta directiva, Pau Esglésies, Pere Sanxis o Miquel Montsó pasan a considerarse formas normativamente correctas.

Contra esta resolución cabe interponer recurso, consistente en la lectura pública y réplica de la misma en su programa.

Tal Ley exime a los afectados de realizar castells en la puerta de Moncloa o de la presentación de una nutrida bandeja con una selección de embutidos de Vic.

Atentamente,

Rafel Aragonès Fort

Ciudadanos i els nens amb Síndrome de Down

Aquest és el món ideal dels neoliberals de C's. Dic neoliberals per no utilitzar el mateix apel·latiu que  apliquen als que no pensen com ells, tot i que, en el cas concret aquest de la eugenèsia, coincideixen amb certs plantejaments vigents als anys trenta... 

Tot parteix de la "liberalització" del mercat de treball (això de "mercat de treball" és l'eufemisme que els economistes empren per a dir "persones tractades com a mercaderia"). En un programa d'en Jordi Évole vaig sentir dir a en Rivera que no trobava el motiu pel qual un empleat havia de cobrar un plus d'antiguitat. Per tant, tothom a pencar per quatre duros fins que t'arribi l'edat de la jubilació (és a dir, fins que no t'aguantis els pets, perquè, evidentment, en retardaran l'edat). I si l'amo pot controlar el tempo de la reproducció, millor: és un fet que l'edat en què som fèrtils coincideix amb l'edat en què som més productius. A Silicon Valley ja passa: les empreses ofereixen congelar les seves gàmetes als empleats. Per això, C's recolza les tècniques de reproducció assistida i, en especial, la maternitat subrogada, és a dir, les granges de dones d'Ucraïna. Novament, la persona humana tractada com a mercaderia... I no només les mares. No m'agrada aquest nen! Té un pèl al cul! Cap problema, fem una devolució! En un món així, quin lloc tenen les persones amb síndrome de Down? Sobretot si la Seguretat Social s'ha de gastar calés, calés que podrien destinar-se a farlopa i orgies amb els fatxes de Vox, embolicats en llençols "rojigualdos"... Això sí,  tot revestit d'una pretesa modernitat. Aquests que esmento, sense anomenar, dels anys trenta també disfressaven de "modernitat" el seu discurs...

Valls i la propietat immobiliària

Aquest matí he escoltat l'alcaldable Manel Valls al Matí de Catalunya Ràdio. Entre d'altres temes, li han preguntat per quina solució té pel problema de la gentrificació. S'ha limitat a dir que és difícil; evidentment, s'ha estalviat de dir que si mai és alcalde, el fons d'inversió francesos, amb un amiguet a Sant Jaume, continuaran gentrificant Barcelona a tota màquina. No convé espantar el personal... 

El Sr. Valls es presenta per Ciutadans. Si mai hi ha hagut un partit polític amb què es pugui comparar C's són els Radicals. Després de Lerroux, la figura més famosa del Partit Radical va ser Joan Pich i Pon, que, mira per on, va arribar a ser alcalde de Barcelona. D'ell es diu que, tot contemplant la gran ubre (sic) des del Tibidabo va exclamar:

"Quanta propietat immobiliària!"

Quina frase més pertinent per a resumir el pensament profund de Valls sobre Barcelona!

Elena, reina?

En resposta al vlog de'n Monedero:

Que la Infanta Elena no sea reina, no es una muestra de machismo. Aceptemos la arbitrariedad que supone la monarquía, aceptemos la prevalencia de la primogénita (una arbitrariedad más). Imaginémonos que la Monarquía sea una institución super guays, exenta de heteropatriarcado, moderna (?), etc., etc., etc. Entonces tendría que prevalecer el ADN mitocondrial a la hora de gobernar, ¿no? Y Elena no es hija de una hija de una hija... de una reina primordial. Por tanto, no tiene derecho a reinar.

Digo esto para resaltar las contradicciones del concepto de "monarquía moderna". O se acepta la idea de monarquía con todas sus premisas injustas (ser rey porque eres hijo del a anterior, poder no limitado en el tiempo, prevalencia del barón sobre la mujer, del primogénito sobre el resto de la progenie, obligación de casarse con alguien de sangre real... obligación de aguantar a Peñafiel en tu séquito, ja, ja, ja...) o, evidentemente, se busca un sistema de Jefatura del Estado realmente a la altura de los tiempos. Personalmente, creo que Estoril es una ciudad hermosa...

Otrosí. Seguramente, querido compañero, has leído "Juan Carlos, un rey golpe a golpe", de Patricia Sverlo. O simplemente conoces la historia de los Borbones españoles, sobradamente pública. Verás que el hecho que Juan Carlos fuese rey es producto de una serie de, digamos, "coincidencias" que arrancan ya en el tiempo de Felipe V: Carlos III no era el primogénito, Isabel II era mujer, Alfonso XII era un bastardo, Juan de Borbón era el tercer hijo (el primogénito, mira por dónde, quedó descartado por matrimonio morganático; el segundón, por sordo, cualidad que parece afectar a nuestro actual rey cuando quién habla no es del PP...)... 

Por tanto, se mire cómo se mire, Elena no debería ser reina. Como tampoco Felipito Tacatún, claro.

La Princesa Leia, Colau i el fatxa d'en Cervera

Continuo amb la meva línia de connexions forçades entre la política i Star Wars...

En una de les escenes de la darrera entrega de Star Wars, la General Leia Organa (és a dir, la Princesa Leia de tota la vida) li clava una bufa a en Poe Dameron i acte seguit el degrada. Ha desobeït una ordre i per culpa seva mitja flota rebel s'ha anat a prendre... vent. El paio s'excusa dient que han abatut un cuirassat i que en aquell atac hi ha hagut molts herois. Leia li contesta que no són herois, que són morts i que en aquesta acció no hi ha vist cap autèntic líder.

L'altre dia, el carrer Almirall Cervera va canviar de nom. A partir d'ara passarà a anomenar-se Pepe Rubianes. Els descendents de Cervera (sembla ser que n'hi ha prop de 700, riu-te'n de Gengis Khan!) van presentar una queixa a l'alcaldessa (tot i que sembla que la iniciativa no venia de l'Ajuntament, que senzillament es va limitar a donar el vist-i-plau, sinó d'aquest curiós grupet autoanomenat Las Viudas de Rubianes) i, per a reblar el clau dels despropòsits, la inefable Ada Colau es va limitar a contestar: “Cervera era un fatxa”, tot mostrant el seu desconeixement del nomenclàtor de la ciutat.

El nom Carrer Almirall Cervera (o Almirante Cervera, si hem de ser rigorosos) no es deu directament a Don Pascual Cervera y Topete sinó a un vaixell del'Armada  durant la Guerra Civil Espanyola (que, òbviament, s'anomenava així en honor a l'Almirall en qüestió); aquesta informació li dec al meu profe de Socials de Primària. El nom va ser canviat l'any 1942; abans s'anomenava Alfredo Calderón i abans, Sant Joan. Trec aquesta informació de la pàgina bcn.cat, on, no obstant, diu que el carrer du el nom de l'almirall.

Sigui quin sigui l'origen del nom, El País dedica tot un article a carregar contra Colau, però no per si el carrer portava el nom d'un vaixell o el d'una persona, sinó perquè quan va morir Cervera el feixisme italià encara estava per aparèixer; per tant, estrictament, no era el què s'entén, oficialment, com un fatxa. Ja vam reflexionar, al seu moment, sobre què volia dir ser un fatxa. Si comencem a considerar fatxes determinats comportaments autoritaris, sanguinaris o racistes, fatxes avant-la-lettre, hauríem de treure també espais ciutadans a pares de la pàtria catalana com Guifré el Pilós, Jaume I... o a filòsofs com Aristòtil (un masclista de merda i un racista de collons...com tots els grecs de la seva època).

Un altre motiu per a atacar Colau ve del fet que Cervera és considerat un heroi per la seva darrera acció a la Guerra de Cuba, on, per cert, no hi va perdre la vida, no com la majoria de mariners que manava. Fins i tot, diuen, els mateixos cubans consideren un heroi Cervera, en la línia d'aquella escena de Los últimos de Filipinas, on l'exèrcit que ha estat assetjant el Fuerte Baler fa el passadís dels campions als pobres soldadets que s'havien passat un any allà sense saber que la guerra havia acabat. Tot això, insisteixo, segons El País.

Sembla ser que el corrent històric actual (que no crec que trobem a les pàgines de segons quin diari...) porta a desmitificar aquests pretesos herois i a considerar-los uns ineptes des del punt de vista militar: la funció d'un líder, des del punt de vista militar, és salvar el màxim de vides, no sacrificar-les. Allò que dèiem a la mili sobre la última gota de vuestra sangre és una autèntica gilipollada. I més quan el sacrifici de vides humanes resulta inútil, no condueix a cap resultat positiu. Recordo una sèrie de documentals del Canal Història dedicat a retirades ben planificades, per exemple, la dels alemanys a Rússia, accions que són la certificació d'una derrota. Però salven vides: els caps militars que les van dur a terme, mereixen una bona distinció.

Cuba es va perdre per la potència industrial posada al servei de la cobdícia d'Estats Units, sí, però també per la ineptitud d'uns militars que van voler estar per sobre dels polítics (ValerianoWeyler, sense anar més lluny...) i que va provocar la mort inútil dels quintos pobres que no havien pogut eludir el seu deure militar.

Suposo que ara comenceu a entendre per on van els trets respecte a la bufa de Leia a Poe Dameron.

No. Cervera, estrictament, potser no era un fatxa. La millor definició que se'n podria fer és la que va donar un hacker català que va sabotejar durant uns quants dies l'entrada de la Wikipedia espanyola: Pascual Cervera y Topete, malparit.