Com hem arribat fins aquí?

    Respecte a la jornada d'ahir, se'n pot parlar de molts temes:

• La legalitat o no del referèndum
• La validesa del resultat, no només perquè la convocatòria fos més o menys qüestionable, sinó també per les condicions en què es va poder fer: qui va tenir prou mala llet, periodistes i companyia, va poder votar dues vegades per culpa de la manca d'accés immediat al cens universal, alguns col·legis van tancar abans d'hora per poder fer el recompte, etc.
• El triomf dels qui, malgrat les coaccions i amenaces, van aconseguir votar.
• L'oportunitat o no de fer una DUI.
• Les reaccions dels polítics.
• El tractament de les televisions.

    Hi ha un tema, però, que se'n du la palma i del qual és més urgent parlar: LA VIOLÈNCIA POLICIAL i com certs polítics i periodistes van justificar el què és totalment injustificable. I el què és més preocupant, no només els manaires i els seu cor habitual de llepaculs han donat el seu vist-i-plau als abusos d'ahir: parlant amb gent de l'anomenat pueblo llano (les classes subalternes de'n Raimon), hi ha gent que troba admisible la violència i fins i tot la desitja. Ahir va haver-hi particulars que van denunciar els mossos per passivitat, això van dir per televisió. Hom que ja està avesat a les trifulgues entre Laporta i Rosell, ja coneix l'ús dels "particulars" com a arma llencívola. No crec que fos el cas d'ahir. Realment m'ho crec que hi hagués denunciants sense cap tipus de vincle amb el poder. Hi ha una cultura instal·lada entre la gent d'aplaudir les accions policials violentes.

    Perquè està clar o hauríem de tenir tots clar que ahir va haver-hi un ús il·legítim (fins i tot il·legal, per l'ús de bales de goma) de la violència per part de la policia, no? Els nanos avui, a classe, m'ho han preguntat. I, amb tota la naturalitat del món, afirmaven que "si estás haciendo una cosa ilegal es normal que venga la policía y te zurre, ¿no?" No, he contestat. Hi ha una cosa, els he dit, que és de P3 d'Acadèmia de Policia. L'ús de la violència ha de ser proporcionat. Si està atropellant gent a dojo, com a Cambrils, és normal que et fregeixin a trets. Si estàs fent un delicte que no comporta perill per a la seguretat de ningú, robar per exemple, no és normal que et clavin una pallissa. Si aturar aquest delicte (raonament dels mossos) comporta que posis en perill la seguretat de la gent, actues quan consideris convenient que no hi ha cap mena de risc. La prioritat (i per això s'anomenen Forces de Seguretat) és impedir que la gent prengui mal.

    En una democràcia, a més, el fort hauria de protegir el dèbil, no amenaçar-lo. Si no, estem parlant d'algun altre sistema que no hi té gaire a veure...Els anti-disturbis, com els cavallers medievals, van amb armadures, cascs, escuts... Però el seu comportament, habitualment, resta molt lluny de ser cavalleresc. Entenc, que, com a resposta a una agressió, com, per exemple, que algú et llenci una cadira pel cap, se't pugui escapar una hòstia. Tot i així, tu estàs cuirassat, tens companys i una certa professionalitat per tal d'evitar que la resposta a l'agressió se te'n vagi de les mans.

     El què no és permissible, de cap de les maneres, és l'acarnissament:

Noia dels dits trencats

     Els anteriors vídeos demostren que, ahir, va haver-hi acarnissament per part de la policia. En quina acadèmia ensenyen que t'has de llençar del capdamunt d'unes escales per a trepitjar amb més força els manifestants que estan al terra. Potser hagis de colpejar les mans d'algú que s'aferra a una barana; cal trencar-li els dits UN A UN, entre rialles i, a més, grapejar-li les mamelles? Per què no violar-la allí a la vista de tothom, ja que potser es tracta de desmoralitzar l'enemic. Què som? Chetniks o policies? L'enemic, per cert, és algú al que vols convèncer que pertany al teu mateix poble... I la iaia? Realment a un caballero español fortachón li cal estovar el cap d'una anciana a base de cops de porra?
    Qui hagués tingut el masoquisme dissabte nit de veure La Sexta Noche, com jo, ja sabia que res de bo havia de venir. Sentir en boca de l'Inda que esperava que aquesta vegada als responsables no se'ls perdonés la vida (sic), sonava a quelcom més que una frase feta. Veure'l argumentar cridar com un energumen que tot delicte, ja fos votar en un referèndum, ja fos entrar a casa d'algú i matar-lo, havia de reprimir-se amb l'ús de la força, era bastant il·lustratiu de les intencions del poder.

    Per això, sentir en Rajoy el dia dels fets al vespre, justificant la policia i dient que estava protegint l'Estat de Dret, indignava però no sorprenia. Estat de Dret. Quin dret? El Dret feudal? I el ministre de Justícia (potser caldria anomenar-lo Cap del Negociat d'Estómacs Agraïts...) Rafael Catalá dient que l'actuació dels policies va ser "exemplar" tampoc sorprèn, una vegada s'ha entrat en la lògica medieval d'aquests bèsties: recordem que les execucions en aquella època eren exemplaritzants, l'exemple del pobre condemnat feia que el poble s'esforcés a no delinquir. Aquest és l'exemple al qual es referia. L'exemple que hauria de prendre una majoria que ells desitgen silenciosa. Per no parlar de l'Albiol dient que l'actuació va ser proporcionada: què sabrà ell de proporcions, el munt de merda més gran que ha trepitjat darrerament la política catalana (recordem com va aconseguir l'alcaldia de Badalona?). Fernández Maíllo i el seu negacionisme ja freguen el ridícul, tot el món va veure vídeos com els que us he ensenyat.

    Però el que més em va indignar de la intervenció de Rajoy va ser l'apelació, novament, al cèlebre adoctrinamiento. Com a professor, em toca molt els collons. No som nosaltres qui adoctrinem i això penso explicar-ho en el tram final d'aquesta entrada.  Rivera, com a bon pescador de vots, també va aludir veladament a l'adoctrinamiento tot evocant la fundació de C's com un partit antinacionalista. No nego que en l'època Pujol va haver-hi certs abusos i només treballaves si combregaves amb certes idees, però, Rivera, fill meu, mira en què s'ha convertit el teu partit: és ben bé que el nacionalisme és com la palla a l'ull aliè, ens impedeix veure la viga nacionalista espanyola que hi ha en l'ull propi...

    En canvi, sentir Ernesto Ekaizer parlant de les veritables causes del què va passar ahir, de per què els catalans hem estat forçats a cercar l'independència d'Espanya, em va proporcionar un cert alleujament. Ernesto Ekaizer va enumerar tots els torpedes que la gent de Rajoy va llençar contra Catalunya des del 2006: recurs contra l'estatut, reprovació de Pérez Tremps, lleis suspeses una darrera l'altra pel Constitucional, negació del caràcter de nació... 

    Jo aniria més lluny que Ekaizer. El verdadero culpable no se halla ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas. Sí, ell. La cosa s'arrossega des de fa més 20 anys, des del 1993, quan el macarró més gran que ha presidit mai Espanya va perdre les eleccions davant del Senyor de la Cal Viva, que es va veure forçat a pactar amb els convergents per tal de poder governar. L'andanada d'atacs contra Catalunya va començar en aquella època, tota la història del bilingüismo i la càrrega frontal contra el català a l'escola, per exemple. El 1996 guanyava les eleccions i era ell qui havia de pactar amb Pujol. Però la llavor de la discòrdia ja estava plantada. Us en recordeu del trio Chaves-Bono-Rodríguez Ibarra? En aquella legislatura van ser el campions del nacionalisme espanyol: les tornes s'havien canviat. Quan el 2000 Aznar va tenir majoria absoluta va mostrar la seva cara més insuportable. El 2003, el PSC guanyava (en vots) les eleccions a Catalunya, però havia de pactar amb ERC i IC, pacte natural perquè durant la legislatura anterior s'havien conformat dos blocs al Parlament: el tripartit, d'una banda, i CiU-PP per l'altra. Semblava que el nacionalisme espanyol estava neutralitzat per la dinàmica de pactes. Algú havia de recollir un munt de vots que havien quedat orfes. Efectivament, el 2006 es funda Ciutadans...  

    Aquests darrers vint anys ha coincidit amb el naixement d'un nou estil de fer política que s'encarna en figures com Berlusconi, Le Pen, els neocons d'EEUU... i avui, en dia, Trump, caracteritzat per un populisme de dretes, una manca total d'escrúpols per tal d'obtenir els objectius, una doblepensa orwelliana (Armes de destrucció massiva? On? On? Jo mai he dit res d'això...), etc. Tot aquests han coincidit en el temps amb governs del PP. Coincidència? No, crec. Exigències del públic que vota? Potser, però, en tot cas són exigències creades. Fem un repàs a la història dels mitjans de comunicació d'aquests darrers vint anys al nostre país:

• El 1990, el mateix any que es publica la LOGSE, comencen les emissions de les televisions privades a l'Estat Espanyol: Antena3 i Tele5 (oh, quina casualitat!, la tele de'n Berlusconi). Les noves televisions es caracteritzen per una programació que busca sobretot l'entreteniment. Però no és un entreteniment qualsevol... Us en recordeu de les Mama Chicho? Per no parlar dels innumerables programes de premsa rosa (rosa tirant a caca). És un entreteniment que cerca deliberadament la vulgaritat i excitar les baixes passions. La cosa arriba al seu extrem durant el cas Alcàsser.
• El 1997 apareixen la televisió digital. No sé si recordeu les hòsties que va haver-hi entre els diversos clans polítics pel domini d'aquestes plataformes. Sabien el què s'hi jugaven. Amb la televisió digital tu pots suscriure't a diversos canals del teu gust: que ets del Barça? Hi ha BarçaTV, amb partits del Barça on, tret del partit que s'emet en directe, sempre guanya el Barça. Que ets del Madrid? Doncs igual. Que ets del PP? Que ets del PSOE? Doncs pots viure tot el dia intensos "debats" on només hi surt gent d'aquests partits.
• L'aparició, al 2000, de la TDT abarateix l'accés a aquests canals temàtics (PPlàndia, El País de las Maravillas del PSOE, etc.)
• Entre finals dels 90 i la nostra època es desenvolupa Internet, primer amb els seus grup i llistes de correu, on podies cercar temes que t'interessessin i, ja als nostres dies, amb el fenòmen de les xarxes socials. Si abans, quan encenies la tele, podies viure a PPlàndia, ara la possibilitat hi és per a tot el dia, depenent de sis estàs davant de la tele, de l'ordinador, de la tablet o del mòbil: fins i tot quan cagues pots rebre els continguts desitjats. I no només això. Internet té un efecte multiplicador que hagués fet les delícies de Goebbels, aquell que va dir que una mentida repetida mil vegades es convertia en veritat; si parlem d'Internet, dir mil vegades és quedar-se curt... Parèntesi històric: no és casualitat que els primers estudis sobre la cultura de masses apareguin paralel·lament amb l'ascens del nazisme.

      Ull! Algú que llegeixi això pot pensar que estic caient en el tòpic de "la culpa és de la tele". No. Els desenvolupament del mass media també ha possibilitat, sense anar més lluny, que les hòsties d'ahir es veiessin per tot el món. Però a ningú se li escapa aquesta coincidència entre la degradació de la política i el desenvolupament d'aquesta nova cultura de masses. Es retroalimenten. Els polítics ofereixen al poble el què el poble vol. El poble vol el què sent a la tele i llegeix per internet, moltes vegades missatges emesos per autèntics trolls com l'Inda, sense anar més lluny, dobermans controlats pel poder polític, o senzillament gent del pueblo llano (el què avui anomenem, carinyosament, cuñaos) que disposa de quelcom més que els cèlebres quinze minuts de fama que deia Warhol.

    Que els cuñaos es posen d'acord que cal fotre-li canya a Catalunya, doncs cap problema. Vinga a recollir vots! Que demanen un linxament d'independentistes, doncs, apa, enviem la Esquadra Piolin a hostiar-los! 

   Que algú, amb la perversitat digna d'un Goebbels, diu que adoctrinem els nanos? Doncs a repetir fins a l'infinit la mentida fins que coli. Quina força tenim els professors davant del món on s'han desenvolupat els nostres alumnes, bombardejats amb missatges cunyadistes fins a l'infinit? Avui a l'Institut hem organitzat una parada de deu minuts per a llegir un manifest contra la violència d'ahir, manifest que suscriuria qualsevol persona normal, espanyolista o independentista, que tingui un mínim de sensibilitat. Algun capullo dels que he esmentat abans tindria els sants collons de dir que els estàvem adoctrinant. Els nens han restat callats tota l'estona, asseguts al pati, mentre el director, la coordinadora pedagògica, el representants dels sindicats d'estudiants anaven llegint. Després els hem fet tornar a classe, a discrección, com dirien els militars. Yo soy español, español, español... A por ellos, oe... han estat els càntics més entonats mentre tornaven a les aules. Només una persona anava cantant I... Inde... Independència: l'Ossama L'H., qui el coneix sap que és un provocador...

     Com he arribat fins aquí?, em pregunto ara jo. Ja sé que avui l'apunt ha estat massa extens i el fil argumental potser és una mica difícil de seguir, però val la pena que tots plegats ens parem a pensar una miqueta per què passen les coses que passen i, sobretot, el què ens hauria de preocupar més: cap a on anem.