Malgrat tot, ha valgut la pena

     Ja el tenim aquí. El 155 caurà com una llosa, no només sobre els manaires de la Generalitat, sinó també sobre tots els funcionaris, als quals se'ns farà jurar, com si fóssim un reietó castellà i la Soraya el Mío Cid, que l'acatarem. I si no, ja saps on és la porta (bé, de fet, el què li vaig sentir dir a la Soraya era la suspensió de sou, no de feina... El somni de qualsevol Conseller/a d'Ensenyament, mà d'obra esclava!). No només penalitzaran els díscols, sinó que també  acompliran els seus somnis eròtics més desenfrenats: sodomitzar l'educació catalana, la immersió lingüística i tot allò que generi cohesió nacional. Pel que fa als mitjans públics, sobre el paper sembla ser que no els tocaran, però si toquen la Conselleria de la qual depenen i els seus càrrecs principals, és evident que acabaran tenint-ne, de facto, el control.

       Segons ells, s'ha limitat l'aplicació fins al 21 de desembre, en què hi haurà eleccions. És igual. Una de dos, o els partits independentistes no es presentaran per dignitat o tindran tots els líders engarjolats o es treuran del barret una nova Llei de Partits i  els il·legalitzaran o il·legalitzaran els seus programes, el què ve a ser el mateix. I guanyaran, amb trampes, com va passar en el seu moment al País Basc, i aplicaran el seu programa de destrucció del país, el què ve a ser el mateix que un 155. En tot cas, divendres, a Arrimadas, se la veia molt segura de la victòria electoral. Riuré molt quan vegi que no pot tirar-se un pet sense que li doni permís el Govern Central i, o es torni independentista o abandoni les sessions del Senat per  pura vergonya aliena, com l'altre dia va fer el Molt Honorable (més honorable que mai aquell dia) José Montilla.

      Hom diu llavors de què ha servit el procés? Per què la Declaració d'Independència? Si Catalunya ha gaudit, segons ells, del major grau d'autogovern de la seva història, per què s'han arriscat a perdre'l d'una manera tan tanoca, sense tenir recolzament internacional ni majoria social que recolzi l'independència ni control sobre el país? (Parèntesi: dins d'aquest control sobre el país, posen com a exemple les cèlebres empreses que se'n van, és a dir, que els pocs impostos que pagaven els pagaran ara a una altra CA; curiós concepte de l'economia de mercat tenen, cal controlar, segons ells, les empreses; això inclou les trucadetes de Tacatún Primero a la SEAT? Si vas a mirar qui són els propietaris de les empreses que se'n van, tipus La Caixa post Samaranch, entens una mica què entenen per control de les empreses i quants anys porten controlant-les...).

      I malgrat la part de raó que puguin tenir en els seus arguments, jo afirmo HA VALGUT LA PENA. I ho faig aludint raons que subscriurien fins i tot els més espanyolistes. Hom podria pensar que el divendres 27/10/17 va ser la data de la fi d'un període anomenat "procés". I jo dic: va ser el principi d'una cosa nova. Quan Napoleó va perdre la batalla de Waterloo, semblava la fi de la Revolució Francesa; el temps va demostrar que la roda de la Història és imparable.

• La primera i més important és que al Partido Popular se li havia de dir: PROU! Un dels arguments que més s'ha esgrimit des d'Espanya aquests dies ha estat el de la ruptura de la societat catalana. D'aquesta ruptura no en té la culpa el procés. Ja ho vaig dir en l'article  Com hem arribat fins aquí. Porten anys atacant l'educació, la cultura i tot allò que soni a català i ho fan sentint-se impunes i amb tota la prepotència que els dóna saber que (gràcies al govern de Felipe González, s'ha de dir) són els amos d'un poder que en qualsevol democràcia és independent, la justícia. Gràcies a això, han anat aplicant el 155 en còmodes terminis. Què menys que fer-los-hi una sobirana BOTIFARRA!, encara que això suposi que acabin aplicant el  155 d'un sol cop.

• Des de divendres, ja no hi ha res inqüestionable a l'Estat Espanyol. I no només la cèlebre indisoluble unidad de España.
• A la monarquia li queden quatre telenotícies. Felipe VI, el Pre-Parado, ha demostrat ser un rei sense criteri propi, que segueix el dictat del PP, mancat d'empatia amb els seus governats, que s'amaga en moments claus de la història del seu país (on era el 17-A?), que no es presta a mediar (com és una de les poques funcions que té). Fixi's, sr. Puigmoltó, que no li estic demanant que es torni independentista, sinó que faci el que s'espera d'un rei constitucional.
• Ah, la Constitució! S'ha vist que és paper mullat, que només la treuen com el Sant Cristo Gros quan els hi convé reprimir el poble. Mai, per protegir, per exemple, el dret a l'habitatge, constitucional. I si cal convertir l'Estat en una empresa que generi superàvit, és a dir, beneficis, doncs reforma ràpida i Santes Pasqües. Poc pensen en l'autèntic sentit de la paraula Constitució: Co-Institució, pacte entre institucions, entre els manaires i el poble, en aquest cas. Les grans constitucions de la història (la Carta Magna, sense anar més lluny) han sorgit després de rebelions. La del 78, la que nos dimos todos, va venir després d'un referèndum (curiosament, aquest, legal) en què, o tríavem el què ens donaven o seguíem amb los Principios del Movimiento.

La Carta Magna

• El procés ens ha convertit a tots en persones més dialogants, s'ha volgut excloure la violència des d'un bon principi. Sabíem que la menor mostra de malcarament deslegitimaria el procés a ulls del món. Per això, el Gobierno de España, després de l'u d'octubre va haver d'inventar-se unes suposades escopinades i els cèlebres 400 ferits entre els piolins. Curiosament, a la Sexta Noche, aquest darrer mes, els tertulians estrella, Inda i Marhuenda, no han aparegut fins altes hores de la nit. La violència, per més institucional que sigui, i els qui la aplaudeixen, han quedat deslegitimats.
• El procés ha civilitzat els Mossos. És més, gràcies als Mossos, hem estat advertits, en tota hora, de les possibles trampes en la què ens faria caure la Policia espanyola: rebentadors de manifestacions, policia secreta, etc. Mètodes tots ells usats pels Mossos en períodes més foscos de la seva història...
• Divendres, amb Rajoy destituint Puigdemont i Puigdemont desacatant aquesta decisió, es va generar, a Catalunya, una doble legitimitat. Vaig comparar al meu Facebook aquesta situació amb la què es va generar a Europa a l'Edat Mitjana quan hi va haver el Cisma d'Occident: el descrèdit de l'Església va ser tal que un segle després, si fa no fa, algú es va atrevir a protestar. Posteriorment, l'autoritat de l'Església va anar minvant, fins l'extrem que, tret del Vaticà, avui en dia no queda (sobre el paper) cap estat teocràtic a Europa. Amb l'existència de dos Estats seguint la lògica perversa de l'estat-nació, el mateix estat, com a concepte, queda tocat de mort. La tendència històrica ens porta cap a l'autogestió. Però això és una teoria que desenvoluparé en un proper article...

Dos presidents, dos legitimitats...