Què és un fatxa?

     Aquests dies es parla molt de democràcia. La paraula s'empra com a arma llancívola entre uns i altres, com volent dir: "Si no vens a les meves, no ets un demòcrata" O, el que ve a ser el mateix, ets un fatxa. Alguns, massa, fins i tot, han deixat anar la paraula nazi; alguns menys (de la part "espanyola", vull dir) han recorregut a l'adjectiu franquista, segurament perquè, qui més qui menys, en l'espectre de partits que han manat a l'Estat fins ara (PP, PSOE, àdhuc CiU) té un passat. Hi ha qui excusa el franquisme dient que va ser més benèvol que el nazisme, però això va ser degut a la mateixa idiosincràsia del país, més donada a la ineptitud i la corrupció que no pas Alemanya; si es tenen en compte aquests dos factors atenuadors, Déu n'hi do el nivell criminal que va assolir el nacionalcatolicisme, especialment els primers anys. I encara va morir matant. I, com he dit, alguns dels manaires recents, ja pul·lulaven llavors.

     Què és la democràcia? Hi ha algun llibre què expliqui què és la democràcia?, preguntava una amiga de la família l'altre dia. Per què mai tant com ara s'havia apel·lat a la democràcia, des d'un cantó i des de l'altre.

     Els uns diuen que la democràcia és l'imperi de la llei. En el fons, estan emprant un tipus de fal·làcia que és l'argumentum ad traditionem (això és així perquè sempre ha estat així i no es pot canviar). Per defendre la seva postura, recorren a l'argumentum ad verecundiam, és a dir a l'autoritarisme, i, a l'argumentum ad metum (és a dir, l'apel·lació a la por). L'u d'octubre van arribar a treure l'argumentum ad baculum, és a dir, la porra.

       Els altres fan servir un altre tipus de fal·làcia anomenat argumentum ad populum: si una cosa la diem tots, llavors és certa. Jo, que sóc professor, i he viscut massa casos de bullying, tota una classe contra un nen, conec la falsetat d'aquest argument. Només cal recordar el tant repetit argument de què passaria si es deixés votar la població sobre l'ús d'armes o la pena de mort.

       Si encens la tele, aquests arguments es van repetint ad nauseam (un altre tipus de fal·làcia): ja vaig parlar de l'efecte amplificador dels mass media.

     M'estic llegint un tractat d'Umberto Eco titolat Storia della bruttezza (Història de la lletgesa). Ja m'havia llegit la seva Storia de la bellezza (Història de la bellesa), és a dir un tractat d'Estètica i Història de l'Art. Sembla que una cosa, la lletgesa, hagi de ser la contrària de l'altra, la bellesa, i, per tant, definint la bellesa puguis definir què és lleig. Eco, en canvi, ens diu que això no és del tot exacte, que, al llarg dels segles, ha existit una definició del què és lleig independent de la definició de bellesa.

    Aquest exemple mateix el podem extrapolar al parell d'oposats democràcia-feixisme. Si no ets un demòcrata, ets un fatxa. Donem-li la volta a l'argument: si no ets un fatxa, vol dir que ets, en el sentit ple de la paraula, un demòcrata? Algú s'atreviria a afirmar que la democràcia és, senzillament, la manca d'actituds feixistes? Per tant, potser passa el mateix que amb la bellesa i la lletgesa.

    Sovint, parlant amb espanyolistes, sents a dir que llevar la bandera española (o en la seva versió més hortera, la samarreta de la roja) no es de fachas, el facha eres tu por criticarlo, etc. Intentaré, treure, doncs, una llista d'actituds fatxes. Noteu una altra cosa: ningú és fatxa full time, per tant, parlaré d'actituds, és a dir, tal persona, mostrant aquesta actitud es mostra feixista, però això no vol dir que ho sigui.

• El  primer tret es contradiu amb el què he dit abans. És el totalitarisme: un fatxa espera que tota la teva vida giri entorn d'una ideologia determinada, que hi estiguis pensant tot el sant dia, que siguis un fatxa full time i que cap acció, per petita que sigui la contradigui. És un tret que ha definit bastants règims al llarg de la Història: nazisme, feixisme, religió, comunisme... pretenen un total control sobre la vida de l'individu: ha d'haver-hi una manera musulmana de menjar, una manera catòlica de cardar, etc. Aquests són ideologies que s'han fet cèlebres per les morts que han causat, però altres ideologies que han aparegut després i de les quals no en coneixem cap tendència criminal (l'ecologisme, la homeopatia, el feng-shui...) poden caure fàcilment en aquest totalitarisme: pobre de tu que llencis una llauna al rebuig, criminal! La fe en la pedagogia, per exemple, pot ser totalitària: qualsevol relació que tinguis amb els nanos s'ha de poder analitzar des d'una clau pedagògica. La música també és totalitària, per la seva capacitat d'absorció i, en general, qualsevol activitat que necessiti un plus de dedicació. I si parlem de dedicació, la tendència de les empreses, avui en dia, és de ser totalitàries, es pensen que estaràs les vint-i-quatre hores del dia pendents de la feina, deixant abandonades foteses tals com la família, els fills, relacionar-te, procrear... Una altra actitud totalitària que ve del món de l'empresa és el fet d'apel·lar a la vocació: aquella feina és la feina de la teva vida, etc.

• Un segon tret essencial és l'autoritarisme: l'argumentum  ad verecundiam. I això és així perquè ho dic jo. ¡Y punto en boca! I no se'n parli més.
• L'ús de la violència, evidenment, també és un tret feixista. Encara que sigui legal. I justificar-la i aplaudir-la, també. Cal recordar aquell dit: la violència és l'argument del qui no té arguments? Cert que, en aquest sentit, parar l'altra galta només funciona quan hi ha un tercer (l'opinió pública) mirant. A vegades cal ser més fatxa que els fatxes, és a dir, aplicar la violència  amb més efectivitat que el que l'està exercint sobre tu. A la Segona Guerra Mundial, amb el bombardeig de Dresden, per exemple. Recordo que estic parlant només de trets feixistes, no que qui els apliqui sigui un fatxa integral. No compro allò que diuen del monopoli legal de l'ús de la violència. Darrerament, tant els policies com els militars que surten de les acadèmies estan aprenent a usar la violència només com a ultimíssim recurs; tenen clar que la violència només genera violència i que l'ull per ull, com deia Gandhi, acaba per deixar cec a tothom.

• La fi justifica els mitjans. Aquesta frase, atribuida a Maquiavel (en realitat és un dels comentaris que fa Napoleó als marges de El Príncep), serveix de guia a qualsevol actuació política contemporània; què importa negar fets evidents, deixar anar mentides com a cases, si al final s'obté el bé comú (o el que alguns consideren el bé comú) o, directament, el profit personal. Un cas claríssim el tenim en les famoses armes de destrucció massiva de Saddam Hussein; cal tenir molta, molta jeta per a mirar fixament a càmera i dir: "Créanme" i deixar anar una enfilada de mentides com aquella. Jeta o convicció del què obtindràs és un món millor que el què hi havia abans de la teva actuació: sabem que no va ser així. I la pèrdua de credibilitat sol ser el resultat immediat de deixar anar mentides a cabassos. He volgut posar aquest cas per no recordar fets molt més recents.

• I, parlant de la guerra d'Iraq, el gran invent dels neocons, la polarització: o estàs amb mi o estàs contra mi. ja en vam parlar a l'apunt titulat Rajoy, Palpatine i la granota bullida. Aquesta polarització, lamentablement, és la que els ha funcionat perfectament a Espanya als PP. Imagineu-vos que s'haguessin de presentar a les eleccions dient: Hola, som un panda de corruptes que fem el què volen els bancs i el capital en general i que a la mínima que podem farem una reforma laboral que contempli el regim d'esclavatge com una modalitat de contracte més... Enlloc d'això, diuen: som el partit que salvarà Espanya dels seus enemics interns...arrasen. L'enemic, l'altre, ells... això és una cosa que sempre ha funcionat als règims totalitaris per tal de cohesionar els seus i seguir pervivint. La pena és que, des d'aquí, el hem seguit el joc, amb bona o mala intenció (aconseguir vots), i també ens hem polaritzat: el procés no admetia grisos, o ets un independentista de pro o ets un botifler.
• La negació de l'altre. Portat a l'extrem seria la deshumanització. Un cas ben clar, els nazis i les seves races odiades (jueus, gitanos, eslaus...), a qui consideraven Untermenschen (inhumans). Però també negues l'existència de l'altre quan negues la seva història, per exemple. Els catalans mai han tingut un estat, sempre han format part d'un estat més gran. O, per l'altra banda, Espanya no existeix.Si bé Catalunya i Espanya són, en gran part, abstraccions pròpies generades pels nacionalismes del segle XIX, parteixen de realitats preexistents.
• Posats a parlar d'història, el fatxa sol ser mitòman. Sempre sol haver-hi un mite fundacional: els carolingis per a uns, els visigots per als altres. S'ignora, per racisme, l'altre gran tret dels fatxes, la contribució, per exemple, dels àrabs a la llengua, cultura, gastronomia... i al personal existent avui en dia tant a Catalunya com a Espanya. La dèria pels visigots és encara palesa avui en dia en discursos de polítics com Aznar, Revilla, etc. No m'estranyaria que tingués alguna cosa amb certa germanofília, si bé és cert que els reietons medievals ja es legitimaven a sí mateixos com a pretesos descendents d'anteriors reis visigots i començava a haver-hi una certa justificació del concepte "Reconquista", l'altre gran mite dels fatxes.

• Per obvi, quasi m'oblidava del gran tret històric dels fatxes, el racisme. Encara avui sents el típic "Yo no soy racista, pero...". I el què és pitjor, impregna els discursos de certs polítics: fa poc sentíem Esperanza Aguirre congratulant-se de la conquesta de Granada perquè sinó avui en dia viuríem al DAESH, en un exercici d'història-ficció estúpid com totes les ucronies d'aquest tipus. Tot i així, podríem fer un mateix pack amb l'homofòbia i la negació del diferent en general. El fatxa pensa que només hi ha una manera de ser català (catalanoparlant, del Barça, etc.) o espanyol (castellanoparlant, protaurí, catòlic, del Madrid, heterosexual...); qualsevol desviació de l'estàndard que proposen, els suposa una agressió al seu estil de vida (recordem la campanya de la església contra el matrimoni gai, deien que amenaçava la família). I és que, en realitat, el fatxa no deixa de ser una espècie d'adolescent polític que per a reafirmar la seva personalitat, nega la dels altres.

     I fins aquí el meu octòleg del bon fatxa. Si t'has reconegut en més de tres actituds d'aquestes, fes-t'ho mirar, ets el clàssic fatxa. Si trobes que un o dos punts d'aquesta llista s'adiuen al teu pensament, no et preocupis, pateixes un lleu constipat de la consciència democràtica anomenat cunyadisme...