(Sí, ja sé que el títol l'he posat en castellà. És perquè quedi palès que estic fent referència al film, tot i que hi hagi traducció al català del mateix. Apart, tal com pinten els darrers esdeveniments, així vaig practicant la lengua del imperio...)
El discurso del rey és un film que tracta sobre els esforços d'un actor (interpretat per Geoffrey Rush) per tal d'intentar que un rei quec, Jordi VI del Regne Unit (interpretat per Colin Firth), pugui fer un transcendental discurs que encoratgi el poble a enfrontar-se als nazis (sempre els nazis!) sense encallar-se. La pel·lícula explica també les circumstàncies que fan que Albert de Windsor (ni tan sols es deia Jordi, pobret) hagi d'assumir el tron de Sant Eduard, que ocupava el seu germà gran Eduard: l'home era una miqueta... com dir-ho per a no ferir sensibilitats... autoritari i pro-germànic. En el moment que es casa amb la plebea Wallis Simpson, el govern troba l'oportunitat de fer-lo abdicar.
Mentre aquests esdeveniments ocorrien al Regne Unit, a les Espanyes hi havia una República. El rei foragitat, Alfons XIII tenia també el seu hereu, Alfons, que al 1933 va haver de renunciar als drets dinàstics per haver-se casat també, mira per on, amb una plebea. Al següent en l'ordre de successió, Jaume, futur consogre de Carmen Franco, el va fer renunciar perquè era sord des dels quatre anys . Aquest sembla ser el motiu oficial, però sona una mica estrany que una sordesa pugui incapacitar algú per a ser rei, la veritat, més quan alguns monarques actuals semblen ser sords i cecs a la realitat que els envolta... Per acabar-ho d'adobar, el 1935 Jaume també es casa morganàticament. Els drets de successió d'Alfons XIII, doncs, van anar a petar, gràcies a aquesta carambola del destí, al tercer dels seus fills, Joan.
Tothom coneix la història. Aquest Joan, que va lluitar al costat de Franco durant la guerra civil (deixo anar aquesta dada per a que hom pugui apreciar el pedigrí democràtic dels seus descendents...), després se'n va enemistar quan va veure que aquest no li "tornava" el tron d'Espanya. Aquella disputa es va resoldre quan Joan de Borbó, com aquell que regala un gatet, li cedeix el fill com a hostatge (pràctica molt estesa entre la reialesa durant l'Edat Mitjana, Pere el Catòlic també va regalar al futur Jaume I a Simó de Montfort). Franco es va encarregar de l'educació del nen a canvi que aquest fos l'hereu de la corona. Tot i així, Joan no va renunciar al tron, oficialment, fins un bon temps després de morir Franco.
Retrocedim un a miqueta. L'avi d'aquest Joan, Alfons XII era un b... bé, no acabava de tenir una legitimitat clara, diguem-ho finament. El seu pretès pare, Francesc d'Assís de Borbó i Borbó Dues Sicílies, era... doncs molt "assís". Per qui no ho hagi acabat d'entendre, s'atribueix a la seva cosina i esposa, Isabel II, la següent frase: “Qué podía esperar de un hombre que en la noche de bodas llevaba más encajes que yo”. Afortunadament, la pobra senyora va trobar el consol en braços de Serrano, Puigmoltó i una llarga enfilada de botifarres diverses.
A la vista de l'anterior paràgraf hom podria atribuir-me cert puritanisme en qüestió de sexe. Res més lluny de la realitat. Personalment, penso que si alguna virtud tenen els Borbons, és aquesta, la de borbonejar. Això el ha possiblitat de sobreviure com a nissaga, amb l'aportació constant de gens aliens a la seva sang blava. Recordem com van acabar els Habsburg espanyols, representats per l'últim de la nissaga, Carles II el Subnormal (el Hechizado, segons les versions políticament més corrrectes de la història...). Tot i així, l'excés de persones el cognom de les quals és de Borbón y Borbón en aquesta família, podria explicar la reacció airada d'ahir del sr. Puigmoltó (sabut és que el pare de la criatura no té un caràcter precisament fàcil...).
Parèntesi, com aquell que no vol la cosa... Us heu fixat mai que els dos germans pretesament llestos de la família (bé, m'equivoco, la mitjana fa poc va ser declarada enze per un jutge) s'assemblen molt a la mare i poc al pare, mentre que la gran, l'únic pecat de la qual és haver engendrat al nini més conegut del país després de Paquirrín, se parece al padre la pobre?
Per què he explicat tota aquesta història familiar? Per què estic de mala hòstia? I ara... Déu me'n guard d'abandonar-me a les baixes passions... Bé, el fet és que l'actual monarca té la legitimitat dinàstica agafada pels pèls. A mi me la rempamfinfla, però hi ha qui creu en aquestes històries, àdhuc les justifica apelant a la genètica. Per a acabar-ho d'arreglar, el nen porta una dècada casat morganàticament, motiu que es va emprar per a descartar els seus tiets com a reis. Ens van vendre la història que la monarquía s'havia de renovar. Perdó? Renovar la monarquia! Això és com renovar les pires de la Inquisició (Saps què? Ara cremarem els heretges amb gas natural, que és més ecològic!) o l'esclavatge (bé, de fet aquest es va "renovant" a cada reforma laboral...).
Hi ha qui afegiria a tot aquest conte de la legitimitat barrejant-lo amb certes dosis de feminisme malentès l'argument de que per què no pot ser reina la gran? És acceptable la Llei Sàlica avui en dia? Home, jo com a fill petit, els diria que, ja que acceptem la injustícia que suposa que algú mani perquè ha nascut en determinada família, ens mengem el pack complet, Llei Sàlica inclosa. Per què algú ha de ser reina només perquè ha nascut primer? Hi ha un altre argument: us imagineu el nebodet de Rei? El país a la merda en quatre dies!
Bé. Fins aquí la primera part d'aquest escrit, desprestigiant la suposada legitimitat dinàstica de l'actual manaire. Em preocupa molt més la legitimitat democràtica.
Ja he dit que el fet d'acceptar que algú mani només perquè ha nascut en determinada família, en ple segle XXI, és inacceptable. Però, bé, acceptem per un moment l'argument que diu que aquests elements s'han criat en un ambient de diplomàcia, bones maneres, amor a la democràcia... En fi, el mite de el Preparado.
Diu un refrany castellà que de casta le viene al galgo. Ja he parlat de Joan de Borbó, no per enemic de Franco, gran amant de la democràcia. El paper del seu fill, Joan Carles, en el 23-F encara no està aclarit i trigarem a saber tota la veritat sobre el elefante blanco (quina mala llet de sobrenom, no?, tenint en compte els fets de trenta anys després?). Focalitzem ara l'atenció en la família de la mare: per culpa del tiet, Constantí II, que va destituir el primer ministre sense el consentiment del parlament, va haver-hi un cop d'estat a Grècia. Restablir o no l'avi, Pau I, en el tron de Grècia després de la Segona Guerra Mundial va costar una guerra civil: el partit comunista es va negar a participar en unes eleccions si abans no s'abolia la monarquia, restablerta pel feixista Metaxàs, en la persona de Jordi II de Grècia (germà de Pau I, per tant tiet-avi de Felip VI).
Bé, imaginem-nos que aquest nano s'ha criat en un ambient de democràcia i se'n desmarca de les tendències autoritàries de la seva parentela. Tots sabem com va ser escollit. Escollit? Ha, ha, ha... Se pusieron en marcha los mecanismos previstos en la Constitución para la sucesión. És a dir, el trágala. I, com no podia ser d'altra manera, el nou monarca es va fer nomenar Felipe VI de España. Si ja és prou desafortunat el nom de pila, com li van fer veure al pare quan el van batejar, el sexto de darrera té una especial significància també: se segueix la numeració dels reis de Castella, com estava previst en la constitución vigente (la de 1715, el Decret de Nova Planta, és clar). Felip I de Castella (el Hermoso, és a dir, la Bèstia Folladora) mai va ser rei d'Aragó. Navarra porta diversos felips d'avantatge (alguns d'ells avantpassats de la criatura). Potser ho fa per tenir quasi el mateix cognom que el seu admirat Camilo (siempre me abandona la razón) o per congraciar-se amb l'altre gran amant de la democràcia, Mohamed VI.
Direu: podia haver estat d'una altra manera? Podia, malgrat la manca d'encert del pare batejant-lo (la mateixa manca d'encert que té amb el rifle, que li han de posar elefants a mig metre per a que encerti o ossos borratxos per a que no s'escapin). En canvi, com que havia d'estar a bones amb tothom, ja que no tenia el lloc assegurat, malgrat ser conegut com a Juanito entre els familiars, no va regnar com a Juan Ves a Saber Quin Número. Va afegir el seu segon nom, Joan Carles, i així no va haver-hi discrepància en la numeració i, sobretot, es va posar els carlistes a la butxaca. Aquí sí que es va mostrar encertat.
Tornem al principi. Jordi VI, el quec, superant-se i fent un discurs contra els nazis (senpre els nazis!) Estic segur que ahir li passava aquesta imatge pel cap al nen quan feia el primer discurs a la nación (recordem que el 17-A es va saldar amb un trist tuit fet per un mandao al vespre). Aquesta imatge o la del pare el 23-F apelant al orden constitucional dentro de la legalidad vigente. Ara tenia la gran ocasió de quedar com un heroi de la democràcia. Superant les seves dificultats per a parlar (no és quec però galleja que és un primor), gesticulant amb fermesa, va dir la seva. Bé, més que la seva, la del PP, del qual va fer d'amplificador.
Com no podia ser d'altra manera es va dedicar a renyar les institucions catalanes, titllant-les de deslleials (deslleials a la seva persona, és clar, del qual són súbdits, no a qui les ha escollit), a tranquilitzar a la cèlebre mayoría silenciosa (bé, va dir a los catalanes, però és evident que aquest catalanes no incloïa la gent que va sortir a votar diumenge, ni tan sols al que van resultar ferits per una matussera acció policial, és més, poc més que la va aplaudir en donar recolzament a las Fuerzas de Seguridad del Estado) i a donar lliçons de democràcia a tot quisqui, apelant a la Constitución i a la legalidad vigente, com el seu pare el 23-F. Bé, ja hem vist que el pedigrí democràtic d'aquest...eu...senyor és bastant pobre. Per acabar-ho de rematar, va dir que el ordenamiento constitucional vigente permetia que tothom canalitzés les seves reivindicacions, sempre que es respectés la legalitat. Ja ho vam veure amb l'Estatut. O quan se pusieron en marcha los mecanismos para la sucesión, eh, caradura!?
Està tot perdut? Aquest apunt d'avui ha anat, sobretot d'Història, com heu vist. La Història mateix ens ofereix un consol: des del segle XIX, no hi ha hagut mai dos Borbons seguits, sempre els han fotut fora: Carles IV i Ferran VII el Deseado, Ferran VII ya no tan Deseado i Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII... Joan Carles I i Felipe VI?
Mentre aquests esdeveniments ocorrien al Regne Unit, a les Espanyes hi havia una República. El rei foragitat, Alfons XIII tenia també el seu hereu, Alfons, que al 1933 va haver de renunciar als drets dinàstics per haver-se casat també, mira per on, amb una plebea. Al següent en l'ordre de successió, Jaume, futur consogre de Carmen Franco, el va fer renunciar perquè era sord des dels quatre anys . Aquest sembla ser el motiu oficial, però sona una mica estrany que una sordesa pugui incapacitar algú per a ser rei, la veritat, més quan alguns monarques actuals semblen ser sords i cecs a la realitat que els envolta... Per acabar-ho d'adobar, el 1935 Jaume també es casa morganàticament. Els drets de successió d'Alfons XIII, doncs, van anar a petar, gràcies a aquesta carambola del destí, al tercer dels seus fills, Joan.
Tothom coneix la història. Aquest Joan, que va lluitar al costat de Franco durant la guerra civil (deixo anar aquesta dada per a que hom pugui apreciar el pedigrí democràtic dels seus descendents...), després se'n va enemistar quan va veure que aquest no li "tornava" el tron d'Espanya. Aquella disputa es va resoldre quan Joan de Borbó, com aquell que regala un gatet, li cedeix el fill com a hostatge (pràctica molt estesa entre la reialesa durant l'Edat Mitjana, Pere el Catòlic també va regalar al futur Jaume I a Simó de Montfort). Franco es va encarregar de l'educació del nen a canvi que aquest fos l'hereu de la corona. Tot i així, Joan no va renunciar al tron, oficialment, fins un bon temps després de morir Franco.
Retrocedim un a miqueta. L'avi d'aquest Joan, Alfons XII era un b... bé, no acabava de tenir una legitimitat clara, diguem-ho finament. El seu pretès pare, Francesc d'Assís de Borbó i Borbó Dues Sicílies, era... doncs molt "assís". Per qui no ho hagi acabat d'entendre, s'atribueix a la seva cosina i esposa, Isabel II, la següent frase: “Qué podía esperar de un hombre que en la noche de bodas llevaba más encajes que yo”. Afortunadament, la pobra senyora va trobar el consol en braços de Serrano, Puigmoltó i una llarga enfilada de botifarres diverses.
A la vista de l'anterior paràgraf hom podria atribuir-me cert puritanisme en qüestió de sexe. Res més lluny de la realitat. Personalment, penso que si alguna virtud tenen els Borbons, és aquesta, la de borbonejar. Això el ha possiblitat de sobreviure com a nissaga, amb l'aportació constant de gens aliens a la seva sang blava. Recordem com van acabar els Habsburg espanyols, representats per l'últim de la nissaga, Carles II el Subnormal (el Hechizado, segons les versions políticament més corrrectes de la història...). Tot i així, l'excés de persones el cognom de les quals és de Borbón y Borbón en aquesta família, podria explicar la reacció airada d'ahir del sr. Puigmoltó (sabut és que el pare de la criatura no té un caràcter precisament fàcil...).
Parèntesi, com aquell que no vol la cosa... Us heu fixat mai que els dos germans pretesament llestos de la família (bé, m'equivoco, la mitjana fa poc va ser declarada enze per un jutge) s'assemblen molt a la mare i poc al pare, mentre que la gran, l'únic pecat de la qual és haver engendrat al nini més conegut del país després de Paquirrín, se parece al padre la pobre?
Per què he explicat tota aquesta història familiar? Per què estic de mala hòstia? I ara... Déu me'n guard d'abandonar-me a les baixes passions... Bé, el fet és que l'actual monarca té la legitimitat dinàstica agafada pels pèls. A mi me la rempamfinfla, però hi ha qui creu en aquestes històries, àdhuc les justifica apelant a la genètica. Per a acabar-ho d'arreglar, el nen porta una dècada casat morganàticament, motiu que es va emprar per a descartar els seus tiets com a reis. Ens van vendre la història que la monarquía s'havia de renovar. Perdó? Renovar la monarquia! Això és com renovar les pires de la Inquisició (Saps què? Ara cremarem els heretges amb gas natural, que és més ecològic!) o l'esclavatge (bé, de fet aquest es va "renovant" a cada reforma laboral...).
Hi ha qui afegiria a tot aquest conte de la legitimitat barrejant-lo amb certes dosis de feminisme malentès l'argument de que per què no pot ser reina la gran? És acceptable la Llei Sàlica avui en dia? Home, jo com a fill petit, els diria que, ja que acceptem la injustícia que suposa que algú mani perquè ha nascut en determinada família, ens mengem el pack complet, Llei Sàlica inclosa. Per què algú ha de ser reina només perquè ha nascut primer? Hi ha un altre argument: us imagineu el nebodet de Rei? El país a la merda en quatre dies!
Bé. Fins aquí la primera part d'aquest escrit, desprestigiant la suposada legitimitat dinàstica de l'actual manaire. Em preocupa molt més la legitimitat democràtica.
Ja he dit que el fet d'acceptar que algú mani només perquè ha nascut en determinada família, en ple segle XXI, és inacceptable. Però, bé, acceptem per un moment l'argument que diu que aquests elements s'han criat en un ambient de diplomàcia, bones maneres, amor a la democràcia... En fi, el mite de el Preparado.
Diu un refrany castellà que de casta le viene al galgo. Ja he parlat de Joan de Borbó, no per enemic de Franco, gran amant de la democràcia. El paper del seu fill, Joan Carles, en el 23-F encara no està aclarit i trigarem a saber tota la veritat sobre el elefante blanco (quina mala llet de sobrenom, no?, tenint en compte els fets de trenta anys després?). Focalitzem ara l'atenció en la família de la mare: per culpa del tiet, Constantí II, que va destituir el primer ministre sense el consentiment del parlament, va haver-hi un cop d'estat a Grècia. Restablir o no l'avi, Pau I, en el tron de Grècia després de la Segona Guerra Mundial va costar una guerra civil: el partit comunista es va negar a participar en unes eleccions si abans no s'abolia la monarquia, restablerta pel feixista Metaxàs, en la persona de Jordi II de Grècia (germà de Pau I, per tant tiet-avi de Felip VI).
Bé, imaginem-nos que aquest nano s'ha criat en un ambient de democràcia i se'n desmarca de les tendències autoritàries de la seva parentela. Tots sabem com va ser escollit. Escollit? Ha, ha, ha... Se pusieron en marcha los mecanismos previstos en la Constitución para la sucesión. És a dir, el trágala. I, com no podia ser d'altra manera, el nou monarca es va fer nomenar Felipe VI de España. Si ja és prou desafortunat el nom de pila, com li van fer veure al pare quan el van batejar, el sexto de darrera té una especial significància també: se segueix la numeració dels reis de Castella, com estava previst en la constitución vigente (la de 1715, el Decret de Nova Planta, és clar). Felip I de Castella (el Hermoso, és a dir, la Bèstia Folladora) mai va ser rei d'Aragó. Navarra porta diversos felips d'avantatge (alguns d'ells avantpassats de la criatura). Potser ho fa per tenir quasi el mateix cognom que el seu admirat Camilo (siempre me abandona la razón) o per congraciar-se amb l'altre gran amant de la democràcia, Mohamed VI.
Direu: podia haver estat d'una altra manera? Podia, malgrat la manca d'encert del pare batejant-lo (la mateixa manca d'encert que té amb el rifle, que li han de posar elefants a mig metre per a que encerti o ossos borratxos per a que no s'escapin). En canvi, com que havia d'estar a bones amb tothom, ja que no tenia el lloc assegurat, malgrat ser conegut com a Juanito entre els familiars, no va regnar com a Juan Ves a Saber Quin Número. Va afegir el seu segon nom, Joan Carles, i així no va haver-hi discrepància en la numeració i, sobretot, es va posar els carlistes a la butxaca. Aquí sí que es va mostrar encertat.
Tornem al principi. Jordi VI, el quec, superant-se i fent un discurs contra els nazis (senpre els nazis!) Estic segur que ahir li passava aquesta imatge pel cap al nen quan feia el primer discurs a la nación (recordem que el 17-A es va saldar amb un trist tuit fet per un mandao al vespre). Aquesta imatge o la del pare el 23-F apelant al orden constitucional dentro de la legalidad vigente. Ara tenia la gran ocasió de quedar com un heroi de la democràcia. Superant les seves dificultats per a parlar (no és quec però galleja que és un primor), gesticulant amb fermesa, va dir la seva. Bé, més que la seva, la del PP, del qual va fer d'amplificador.
Com no podia ser d'altra manera es va dedicar a renyar les institucions catalanes, titllant-les de deslleials (deslleials a la seva persona, és clar, del qual són súbdits, no a qui les ha escollit), a tranquilitzar a la cèlebre mayoría silenciosa (bé, va dir a los catalanes, però és evident que aquest catalanes no incloïa la gent que va sortir a votar diumenge, ni tan sols al que van resultar ferits per una matussera acció policial, és més, poc més que la va aplaudir en donar recolzament a las Fuerzas de Seguridad del Estado) i a donar lliçons de democràcia a tot quisqui, apelant a la Constitución i a la legalidad vigente, com el seu pare el 23-F. Bé, ja hem vist que el pedigrí democràtic d'aquest...eu...senyor és bastant pobre. Per acabar-ho de rematar, va dir que el ordenamiento constitucional vigente permetia que tothom canalitzés les seves reivindicacions, sempre que es respectés la legalitat. Ja ho vam veure amb l'Estatut. O quan se pusieron en marcha los mecanismos para la sucesión, eh, caradura!?
Està tot perdut? Aquest apunt d'avui ha anat, sobretot d'Història, com heu vist. La Història mateix ens ofereix un consol: des del segle XIX, no hi ha hagut mai dos Borbons seguits, sempre els han fotut fora: Carles IV i Ferran VII el Deseado, Ferran VII ya no tan Deseado i Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII... Joan Carles I i Felipe VI?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada